14 de gen. 2021

Lewis Carroll i Alícia

Aquest any es compleix el 150 aniversari de la publicació de “A través del mirall” i, com que el mes de gener va ser tant el del seu naixement com el de la seva mort, avui us oferim unes pinzellades de l’obra i vida de Charles Lutwidge Dodgson (27 de gener de 1832 - 14 de gener de 1898). Més conegut pel pseudònim de Lewis Carroll, va ser un escriptor anglès que va destacar per la seva facilitat utilitzant els jocs de paraules, la lògica i la fantasia a l'hora d'escriure. És especialment popular per haver-nos deixat les aventures d’Alícia

Provinent d’una família de l’alta jerarquia de l’església anglicana, fou educat a casa fins que va ser enviat a la Rugby School, una de les nou "grans" escoles d'elit d'Anglaterra. Seguint la tradició familiar, el 1850 ingressà a la universitat d’Oxford, a la Christ Church, on va viure la major part de la seva vida com a professor... de matemàtiques i publicant fins a una dotzena de llibres. 

En termes generals, ha estat tradicionalment considerat com políticament, religiós i personalment conservador. Amb una vida austera i quadriculada, era tímid i estava impressionat pels senyors i es comportava com un esnob amb els inferiors. 

Des de jove, va escriure poesies i contes publicats a diverses revistes amb un èxit moderat. Segons sembla, el 1856 va traduir al llatí el seu nom "Charles Lutwidge" com "Carolus Ludovicus", a continuació el tornà a traduir a l'anglès com "Carroll Lewis" i finalment el va invertir per convertir-lo en "Lewis Carroll". 

El 1856, Henry Liddell va arribar a Christ Church com a degà i, amb ell, la seva família. Una de les seves filles, Alice Liddell, és àmpliament identificada com l'original d'”Alícia al país de les meravelles”, tot i que Carroll sempre ho va negar malgrat el poema acròstic del final de “A través del mirall” i les moltes referències amagades al text dels dos llibres.
 
Tot i que no hi ha gaire informació directa, és molt possible que en una de les excursions que feia amb les germanes Liddell, Lewis Carroll inventés l’esquema de la trama que finalment es va convertir en el seu primer i més gran èxit comercial. Va explicar la història a Alice Liddell i ella li va suplicar que l'escrivís. Dos anys més tard, el 1864, havia enllestit un manuscrit il·lustrat a mà titulat “Les aventures d'Alicia sota terra”. El 1865 es va publicar “Alícia al país de les meravelles”, amb il·lustracions de Johnn Tenniel. 

Com és ben sabut, tracta d'una jove anomenada Alicia, que cau a través d'un forat de conill a un món subterrani de fantasia poblat per peculiars criatures antropomòrfiques. Es considera un dels millors exemples del gènere de la “nonsense literatura”, que utilitza elements que tenen sentit amb alguns que no, amb l'efecte de subvertir les convencions lingüístiques o el raonament lògic. 

“Alícia al país de les meravelles” és una de les obres de ficció en anglès més conegudes i populars, la seva narrativa, estructura, personatges i imatges han tingut una gran influència en la cultura i la literatura populars, especialment en el gènere fantàstic. Amb traduccions a gairebé un centenar d’idiomes i moltes adaptacions per a l’escena, pantalla, ràdio, art, ballet, parcs temàtics, jocs de taula i videojocs, el mateix Carroll va publicar una seqüela el 1871, titulada “A través del mirall i allò que l’Alícia hi va trobar”. 

Alice torna a entrar al món fantàstic, aquesta vegada a través d’un mirall. Allà troba que, com en un mirall, tot s’inverteix, inclosa la lògica (per exemple, córrer us ajuda a romandre estacionari, allunyar-vos d’alguna cosa us porta cap a ella, etc.). Mentre que el primer llibre té com a base el joc de cartes, “A través del mirall” es basa en un joc d’escacs, jugat en un tauler d’escacs gegant. La majoria dels personatges principals estan representats per una peça d’escacs, sent Alice un peó. 

Gran aficionat a la fotografia, va fer molts estudis sobre homes, dones, nois i paisatges. Tot i que les seves fotografies de nens es van fer amb un pare present, la seva preferència per dibuixar i fotografiar nens nus ha creat una polèmica entre els que diuen que l'interès de Lewis Carroll pels infants tenia un element eròtic i els que l’inclouen dins del "Victorian Child Cult", que percebia la nuesa infantil com una expressió d'innocència.

28 de des. 2020

Cyrano de Bergerac

Ens trobem a la França, encara sota els efectes de la derrota del 1870 a la guerra amb Alemanya, de finals del segle XIX amb diversos escàndols, com l’afer Dreyfus, que esquitxen molts polítics i amb els atacs dels anarquistes, que espanten els que governen. Al món teatral es representen les obres naturalistes i realistes d’autors pioners del teatre modern com Strindberg, Txèkhov o Ibsen, amb els seus estudis psicològics dels personatges i el retrat de les brutalitats de la realitat. 

En aquest context s’entén l'entusiasme del públic pel revifament del romanticisme que representa Cyrano de Bergerac, una obra de teatre escrita entre el 1896 i el 1897 i estrenada el 28 de desembre de 1897. 

L’autor, Edmond Rostand (1868-1918), era un estudiós del període de Lluís XIII i feia temps que estava fascinat pel personatge històric de Savinien de Cyrano de Bergerac, del qual coneixia l’obra i també havia llegit el treball dels seus biògrafs. 

La idea de fer d’ell un personatge teatral se li acudeix quan l’associa a un episodi de la seva pròpia vida en que, per ajudar un amic a seduir una jove esnob, li xiuxiuejà les frases que produïren en ella l’efecte desitjat. 

Savinien de Cyrano (1619-1655), no era de Bergerac, sinó que va néixer a París i és l’autor d’una obra atrevida i innovadora, que l’inscriu al corrent llibertí de la primera meitat del segle XVII. Tot i que el seu díptic “Els estats i imperis de la Lluna i el Sol” és una de les primeres novel·les de ciència ficció, és més conegut pel gran públic per haver inspirat Edmond Rostand a l’hora d’escriure la seva "comèdia heroica". 

La breu existència de Cyrano està poc documentada i si no fos pel seu amic Henry Le Bret, que va escriure algunes pàgines de caràcter biogràfic, no sabríem res de la seva infantesa rural, la vida de llibertí, del seu compromís militar, de les ferides que va patir i va ocasionar amb la seva habilitat com a espadatxí i les circumstàncies de la seva mort o la seva conversió final. 

Edmond Rostand tenia vint-i-nou anys quan, entre diversos episodis de depressió, va començar a escriure la seva obra. Aquesta, en línies generals, manté la descripció del personatge real al que l’autor va saber afegir un caràcter heroic. La deformitat nasal del personatge és influència de Théophile Gautier que, fascinat per la mida del nas de Cyrano observat en un gravat, va ajudar a crear aquesta llegenda. 

Rostand presentar les línies generals de l’obra al llavors actor de moda Constant Coquelin (1841-1909), que, entusiasmat, va participar en la creació de l'obra i va animar l'autor a crear un personatge a la seva mida. 

L'administrador de la Comédie Française, a qui van oferir l'obra per primera vegada, estava interessat, però tenia previst dos o tres anys d'espera. Rostand no vol esperar tant de temps i Coquelin l’ajuda a trobar un patrocinador per llogar el teatre de la Porte Saint-Martin

L’obra combina moltes característiques aparentment prohibitives per l’època: heroi desconegut, recitada en vers (tot i que la prosa és predominant), molt llarga (cinc actes, en lloc dels tres de moda), profusió d’extres ... 


En l'últim assaig, l'autor i els actors dubten de qualsevol èxit. Rostand es disculpa i l’obra només està programada per a una setmana. Però va ser un triomf i el final de l’obra és rebut amb vint minuts d’aplaudiments ininterromputs. Fins i tot Sarah Bernhardt, que actua en un teatre proper, accelera el final de la seva obra per poder assistir a l’últim acte i per felicitar Rostand i Coquelin al final de l’actuació. 

“Cyrano de Bergerac” ha estat representat als teatres de tot el món i adaptat diverses vegades al cinema (la primera l’any 1900), la televisió, l’opera, el musical i el ballet. 

Si voleu saber més sobre Cyrano de Bergerac (el personatge i la persona), a la biblioteca tenim llibres i DVD’s a la vostra disposició

1 de des. 2020

Woody Allen

Amb una llarga carrera plena de premis i honors, recordem els inicis professionals de Woody Allen, un apassionat del jazz, que toca el clarinet amb el seu grup i que és reconegut com un gran director, guionista, escriptor i actor del cinema estatunidenc. 

Descendent d’immigrants jueus procedents d’Àustria i Lituània, Allan Stewart Konigsberg va néixer al barri del Bronx, a Nova York, el 30 de novembre de 1935. La seva infància no va ser especialment feliç, estava més interessat en el beisbol que l’escola i impressionava els companys amb el seu talent amb les cartes i els trucs de màgia. 

Als 15 anys començà a escriure i vendre, amb èxit, acudits o "gags", als 17 anys va canviar legalment el seu nom per Heywood Allen i més tard va començar a dir-se Woody. Després de l'escola secundària, va estudiar comunicació i cinema a la Universitat de Nova York, però ho va deixar després de suspendre el curs de "Producció cinematogràfica". 

Encara no havia fet els 20 anys i ja treballava per la cadena de televisió NBC escrivint acudits per 25 dòlars a la setmana. La seva rutina d’escriptura diària podia durar fins a 15 hores i un parell d’anys més tard ja cobrava 1500 dòlars i treballava al costat de figures com Mel Brooks, Carl Reiner o Neil Simon. 

Entre 1960 i 1969 també va actuar com a “stand-up comedian”, fent monòlegs a diversos locals de Greenwich Village, i a populars programes de televisió, al costat de còmics tan coneguts com Lenny Bruce, Richard Pryor o Bill Cosby. Quan Woody Allen escrivia per a altres còmics, aquests utilitzaven vuit de cada deu dels seus acudits, però pels seus monòlegs era molt més selectiu i només feia servir un de cada deu. Per preparar-se per a un espectacle de 30 minuts, va passar sis mesos escrivint. 

A les seves actuacions no cridava, com feien habitualment els seus col·legues, sinó que tenia un estil molt natural, representant aquella persona inquieta, nerviosa i intel·lectual, que aviat es va convertir en el seu personatge característic. 

Els temes dels seus acudits poques vegades eren d’actualitat, polítics o socialment rellevants, no tractava esdeveniments com els drets civils, els drets de les dones, la Guerra Freda o Vietnam i sovint es burlava dels intel·lectuals. 

El 1969 Allen va dirigir, protagonitzar i coescriure (amb Mickey Rose) “Take the Money and Run”, el seu debut en la direcció de cinema. La pel·lícula va rebre crítiques positives i li va permetre signar un acord amb United Artists per filmar diverses pel·lícules. La carrera cinematogràfica de Woody Allen, però, havia començat uns anys abans com a guionista i amb un petit paper a “What's New, Pussycat?” (Clive Donner, 1965). El 1966 va dirigir “What's Up, Tiger Lily?”, doblant, amb nous diàlegs còmics una pel·lícula d’espionatge japonesa existent i, l’any 1967, va interpretar a Jimmy Bond a la versió paròdica de la primera aventura de l’agent 007, “Casino Royale”. 

El 1969 també va estrenar i protagonitzar la seva segona obra de teatre, “Play It Again, Sam”, a la qual va conèixer Diane Keaton, que començava la seva carrera i es convertiria en la seva parella sentimental i professional els anys següents. 

La parella Woody Allen i Diane Keaton va coprotagonitzar la versió cinematogràfica de “Play It Again, Sam” (Herbert Ross, 1972) i també algunes de les seves primeres pel·lícules com “Sleeper” (El dormilón, 1973) i “Love and Death” (La última noche de Boris Grushenko, 1975) o dues de les més populars “Annie Hall” (1977) i “Manhattan” (1979), una comèdia romàntica en blanc i negre, sovint vista com un homenatge a la ciutat de Nova York. 


Annie Hall va guanyar quatre Oscars, inclosa la millor pel·lícula, la millor actriu en un paper principal per Diane Keaton, el millor guió original i el millor director per Woody Allen. Annie Hall va establir l'estàndard de la comèdia romàntica moderna i va crear una tendència de moda amb la roba que Keaton portava a la pel·lícula. 

Si voleu conèixer el treball de l’home que va dir: “L'avantatge de ser intel·ligent és que es pot fingir ser imbècil, mentre que a l'inrevés és impossible”, al catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals podeu trobar gairebé totes les pel·lícules de Woody Allen. També teniu a la vostra disposició molts llibres escrits per ell o que parlen de la seva vida i la seva obra.

22 de nov. 2020

Les aventures de Jack London

John “Jack” Griffith London (1876 - 22 de novembre de 1916) va ser un novel·lista, periodista i activista social i contra la violència als animals. Va ser un dels primers autors nord-americans a convertir-se en una celebritat internacional i guanyar una gran fortuna escrivint. També va ser un innovador en el gènere que després es coneixeria com a ciència ficció. 


Tot i que la seva vida va ser una veritable aventura, London va ser sovint acusat de plagi. Tant perquè era un escriptor popular, prolífic i amb èxit, com pels seus mètodes de treball. De fet, va comprar trames i novel·les a un jove Sinclair Lewis (Premi Nobel el 1930), va utilitzar incidents de notícies de diaris o, com ell mateix va reconèixer, es va “inspirar” en obres d’altres autors. 

L’educació de Jack London va ser principalment de caire autodidacta, sobretot a partir del 1886, quan va anar a la biblioteca pública d'Oakland i la bibliotecària el va animar. Més tar va anar a l'Oakland High School i fins i tot va assistir a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, el 1896, encara que no consta que acabés els estudis. 

El 1889, London va començar a treballar de 12 a 18 hores al dia a la fabrica de conserves Hickmott Canning Company. Buscant millorar els seus ingressos va comprar una petita balandra i es va convertir en pirata d’ostres. A l’època, a la badia de Sant Francisco hi havia unes poques companyies que tenien monopolitzat el conreu d’ostres i aquest fet va propiciar l’aparició dels pirates d’ostres, que assaltaven els llits d’ostres a la nit i les venien al matí als mercats d’Oakland. 

El 1893 es va enrolar en un vaixell de caçadors de foques i va anar al Japó, després va treballar en una fàbrica de jute, una central elèctrica de ferrocarril i va començar la seva carrera com a rodamón, per la qual cosa va passar 30 dies a la presó. 

El juliol de 1897, Jack London s’afegeix als milers de persones atretes per la febre de l'or del Klondike. Molts dels que hi van anar eren conscients que les seves possibilitats de trobar quantitats apreciables d'or eren pràcticament nul·les i hi anaven només per l'aventura. 

En el seu cas, el temps que London va passar al Klondike va ser perjudicial per a la seva salut. Com tants altres homes, desnodrits als camps d’or, ell va desenvolupar l’escorbut. Les genives se li van inflamar, va perdre les quatre dents anteriors i un dolor constant li afectava els músculs dels malucs i les cames. 

En tornar a Califòrnia el 1898, London va començar a treballar per publicar els seus escrits i va estar a punt d'abandonar la seva carrera d’escriptor. Afortunadament va poder vendre una història per 40 dòlars i va començar la seva carrera al mateix temps que les noves tecnologies d’impressió permetien la producció de revistes a un menor cost. 

Això va resultar en un boom de les revistes populars dirigides a un públic ampli i un gran mercat pels relats curts de ficció. El 1900 ja va guanyar 2.500 dòlars amb els seus escrits i els anys següents publicarà moltes històries curts, assajos, poesia i novel·les. 

Entre les seves obres més famoses hi ha “The Call of the Wild” (La crida del bosc, 1903) i “White Fang” (Ullal blanc, 1906), ambdues ambientades a la febre de l’or de Klondike i que van tenir un èxit immediat a escala mundial, especialment entre els lectors joves. Aquestes i altres de les seves històries han estat sovint adaptades al cinema. 


Malgrat ser un escriptor d’èxit, les ganes d’aventures no el van deixar i el 1904 va anar, com a corresponsal de guerra, a cobrir la guerra russo-japonesa. En els sis mesos que va estar al front, va ser detingut pels japonesos quatre vegades i la darrera va caldre la intervenció personal del president Theodore Roosevelt perquè el deixessin en llibertat. 

London va morir el 22 de novembre de 1916 mentre dormia al porxo del seu ranxo. Tot i que havia estat un home robust, havia patit diverses malalties greus com l'escorbut al Klondike o, en els seus temps de mariner, infeccions i malalties tropicals no especificades. En el moment de la seva mort, patia disenteria i alcoholisme, patia forts dolors i prenia morfina.