13 de maig 2021

Les rosses de Hitchcock

Ara fa 40 anys que va morir Alfred Hitchcock. El mestre del suspens va fer 53 pel·lícules, la majoria thrillers i moltes són clàssics del gènere. Els aficionats al cinema reconeixen fàcilment les seves signatures: "l'home equivocat", acusat falsament, fugint tant de la llei com dels dolents, el terror sorgit en llocs considerats segurs, el voyeurisme o la sensació que, com va assenyalar Truffaut, Hitchcock "va filmar les seves escenes d'amor com a assassinats i els seus assassinats com a escenes d'amor". 

Primer a través de petites aparicions a les seves pròpies pel·lícules i després en les divertides introduccions d’una popular sèrie televisiva, Hitchcock va construir el personatge públic que li agradava: l’excèntric grassonet amb un macabre sentit de l’humor. En aquest rol, la seva fascinació pel costat fosc era una broma i va fingir prendre-ho a la lleugera. 

Però qualsevol que hagi experimentat les fosques profunditats d’obres mestres com Shadow of a Doubt (La sombra de una duda, 1943), Spellbound (Recuerda, 1945), Strangers on a Train (Extraños en un tren, 1951) o The wrong man (Falso culpable, 1956), sap que els seus temes (por, culpabilitat, sexe i mort) eren qualsevol cosa menys lleugers. Però, de tots els trets que el caracteritzen el més atractiu, perdurable, i també el més inquietant, és de les rosses de Hitchcock. 


Un dels directors més estimats de la història del cinema també era un home amb nombroses obsessions, principalment les dones i, concretament, les rosses amb un exterior innocent i fresc que podria amagar profundes passions. La rossa de Hitchcock és una dona bella, sofisticada, amb un aire de misteri i un atractiu sexual indirecte. També representa la seva idea d’una dona perfecta i la seva obsessió per posseir-la. 

Totes les seves pel·lícules més reconegudes compten amb una rossa amb un paper fonamental. Tot i que s’adapten a l’aspecte físic del model clàssic, actuen com una dona moderna, perquè aquestes rosses tenen la bellesa i elegància clàssiques dels anys cinquanta i seixanta i al mateix temps projecten les qualitats d’independència, equilibri, abast, determinació i, el més important, misteri.


Encara dins del cinema mut, Alfred Hitchcock va dirigir la seva primera pel·lícula de suspens,
The Lodger (El enemigo de las rubias, 1927), l’heroïna en perill, June Tripp, era rossa, però el tipus encara no estava definit. Les primeres heroïnes, com Madeleine Carroll a The 39 Steps (Los 39 escalones, 1935) i Priscilla Lane a Saboteur (Sabotaje, 1942), eren companyes emmanillades a l’heroi fugitiu però, tot i ser de dubtosa lleialtat, encara no eren objecte d’obsessió. 

El tipus va evolucionar cap a la dona misteriosa, la duplicitat de la qual posava en perill l'heroi: Ingrid Bergman a Notorious (Encadenados, 1946) o Eva Marie Saint a North by Northwest (Con la muerte en los talones, 1959). És clar que la seva traïció sol ser el resultat del control que el dolent tenia sobre ella. 

La rossa de Hitchcock va arribar al seu punt àlgid en tres pel·lícules amb Grace Kelly: Dial 'M' for murder (Asesinato perfecto, 1954) , Rear window (La ventana indiscreta, 1954), i To catch a thief (Atrapa a un ladrón, 1955). Kelly va representar la seva idea fixa: la deessa de gel que podia desencadenar flames inesperades de passió. La càmera, que representa a Hitchcock, la venera clarament. De fet, Grace Kelly és la figura masculina de Rear window, doncs James Stewart està atrapat en una cadira de rodes. 


L’actitud de Hitchcock es va enfosquir després d’una sèrie de fets que ell va prendre com a traïcions personals. Grace Kelly va deixar d'actuar per convertir-se en princesa de Mònaco i Vera Miles va tenir un fill en comptes de protagonitzar Vertigo (De entre los muertos, 1958). Va prendre represàlies contra les seves actrius controlant més aspectes de les seves vides privades i culminant amb els devastadors efectes que va tenir sobre Tippi Hedren. 

Vertigo va ser la seva obra més autobiogràfica, on el seu altre jo, James Stewart, obligava Kim Novak a duplicar tots els aspectes d’una dona morta. A Psycho (Psicosis, 1960), Hitchcock va tractar brutalment la seva rossa i va sotmetre Janet Leigh al famós assassinat a la dutxa, que va ser considerat com l'acte més impactant de la història del cinema. 


Amb Tippi Hedren, estrella de The Birds (Los pajaros, 1963) i Marnie (Marnie la ladrona, 1964), la seva obsessió finalment es va descontrolar. Hitchcock la va descobrir en un anunci de televisió, li va fer un contracte exclusiu i, com que era una desconeguda, va portar les seves accions de control fins a extrems a que mai no s’hauria atrevit amb estrelles com Ingrid Bergman o Grace Kelly. Durant el rodatge de Marnie, Hedren va rebutjar les seves proposicions sexuals i ja res va ser el mateix que abans. 

Hitchcock va fer quatre pel·lícules més. Tot i que alguns contenien dones rosses, sobretot la víctima de l'assassinat a Frenzy (Frenesí, 1972), cap se centrava en l'ideal fantàstic del director i mai no hi va haver una altra veritable rossa de Hitchcock.

30 d’abr. 2021

Any internacional de les fruites i de les verdures

Quan pensem en una alimentació saludable, els primers aliments que ens venen a la ment són les fruites i les verdures, que, amb els seus vius colors, són vitals per al bon funcionament del cos humà en ser tan riques en vitamines, minerals i fibra. A més, contenen els fitoquímics, uns compostos químics, que es troben de manera natural en les plantes i poden afectar la salut tot i que no són un nutrient essencial.

Els beneficis de consumir fruites i verdures com a part d'una dieta nutritiva són enormes i el sector de producció de fruites i verdures contribueix a incrementar la biodiversitat i a la sostenibilitat ambiental. 

En declarar l'any 2021 com l'Any Internacional de les Fruites i Verdures, l'Assemblea General de Nacions Unides es proposa conscienciar la societat sobre els beneficis nutricionals i per a la salut de les fruites i verdures i la seva contribució a una dieta i un estil de vida equilibrats i saludables. També espera cridar l'atenció sobre la necessitat de reduir el malbaratament que es produeix al sector de les fruites i verdures i, al mateix temps, millorar els resultats mediambientals. L'objectiu final és que els estats adoptin mesures per augmentar la producció i el consum de fruites i verdures i fer-les més assequibles per als consumidors, generant al mateix temps beneficis econòmics, socials i ambientals. 

Però, què són les fruites i verdures? Encara que no existeix una definició àmpliament acceptada, l'acordada per aquest Any Internacional és la següent: 

Es consideren fruites i verdures les parts comestibles de les plantes (estructures portadores de llavors, flors, brots, fulles, tiges i arrels), ja siguin conreades o collides en forma silvestre, en estat cru o en forma mínimament elaborada.


Les fruites i verdures mínimament processades són aquelles que han estat sotmeses a procediments com rentat, classificació, retallada, pelat, tall o picat i que no afecten la seva qualitat de frescor. Aquests aliments conserven la majoria de les seves propietats físiques, químiques, sensorials i nutricionals inherents. Molts aliments mínimament processats són tan nutritius com els no processats. Entre els aliments d’aquesta categoria s'inclouen les fruites tallades o en bosses, les amanides de verdures i les fruites i verdures congelades i seques. 

En aquest grup no s'inclouen les arrels i tubercles amilacis, com la iuca o la patata, els llegums i els cereals, llevat que es cullin quan no estan madurs, les oleaginoses com cocos, nous i llavors de gira-sol, les herbes i espècies, els estimulants, com el te, cacau i cafè i, sobretot, els productes processats i ultra-processats elaborats a partir de fruites i verdures, com les begudes alcohòliques, els substituts de la carn fets a partir de plantes o els productes fets amb fruites i verdures amb ingredients afegits, com els sucs de fruita envasats, quètxup, etc. 

L'Any Internacional de les Fruites i Verdures se centra en els productes frescos o mínimament processats. Tot i això, reconeix que les formes processades de fruites i verdures són importants per al nivell de vida i els ingressos dels agricultors, el comerç, la seguretat alimentària i la nutrició. I és que algunes varietats es conreen específicament per a ser venudes com productes frescos i altres són produïdes des del principi a la planta de processament. De vegades la producció pot anar en les dues direccions, és a dir, els millors productes se seleccionen i classifiquen i es venen frescos, mentre que la resta es destina a processats. 

L'OMS recomana actualment el consum d'almenys 400 g de fruites i verdures cada dia, o cinc porcions de 80 g cadascuna. No obstant, la quantitat òptima depèn de diversos factors, entre ells l'edat, el sexe i el nivell d'activitat física. 

Gairebé tots els països fan recomanacions dietètiques que inclouen el consum de fruites i verdures, utilitzant representacions com triangles o piràmides. Tot i que les recomanacions varien d'un país a un altre, segons el que estigui disponible localment, sigui assequible i acceptable des del punt de vista sociocultural, totes les orientacions promouen una dieta variada i un equilibri entre els diferents tipus d'aliments. 

Pel que fa a les virtuts de les fruites i verdures per a la nostra salut, el color és la clau, perquè els seus colors solen estar vinculats als nutrients i fitoquímics que contenen. 

Així, els fruits de color porpra o blau (remolatxa, albergínia, mora, nabiu, raïm negre, pruna, etc.), tenen propietats antioxidants, que poden reduir els riscos de càncer, accidents cerebrovasculars i malalties cardíaques. 

Els de color vermell (remolatxa, pebrot vermell, rave, tomàquet, poma vermella, cirera, raïm vermell, aranja vermella i rosa, gerd, síndria ...), també ajuden a disminuir el risc de càncer i milloren la salut cardiovascular. 

El color ataronjat o groc indica que conté carotenoides, per això la ingesta de pastanaga, carbassa, carbassó, albercoc, aranja, llimona, mango, meló, nectarina, taronja, papaia, préssec o pinya, ajuda a conservar i millorar la salut ocular. 


Coliflor, endívia, all, gingebre, porro, ceba, plàtan, préssec blanc, pera marró i altres fruites i verdures de color marró o blanc són riques en potassi i altres fitoquímics amb propietats antivirals i antibacterianes. 

Finalment, són conegudes les propietats anticancerígenes dels aliments de color verd com espàrrecs, mongeta verda, bròquil, pebrot verd, cogombre, enciam, espinacs, poma verda, alvocat, raïm verd, kiwi, llima...
 
A les biblioteques trobareu una pila de llibres per saber-ho tot sobre les fruites i verdures, les seves propietats, el seu conreu, com i quan preparar-les i menjar-les per obtenir els millors beneficis per a la salut. Des d'un punt de vista més lúdic, a la Biblioteca Virtual teniu una selecció fresca de novel·les inspirades en fruits i no us perdeu les informacions i activitats al voltant de les fruites i verdures que ofereix als més joves el portal Genius.

22 de març 2021

Recomanacions Dia Mundial de la Poesia 2021

La UNESCO va declarar el dia 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Per festejar-ho es celebra una gran festa de la paraula i les lletres amb tot un seguit d’iniciatives, presencials i/o a través de la xarxa, arreu dels territoris de parla catalana. Entre les activitats de promoció de la poesia volem destacar les del projecte anomenat Els Vespres Malgastats, a la nostra comarca 

Aquesta iniciativa compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO, amb la col·laboració de diversos organismes i associacions. El poema triat enguany és No em despulleu, de Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921-París, 2012), escriptora, pintora i traductora, que es va caracteritzar per una forta personalitat i per l’afany de llibertat que va desplegar en tots els àmbits de la seva vida. 

Per celebrar el Dia Mundial de la Poesia us presentem, i recomanem, les darreres novetats arribades a la secció de poesia de la nostra biblioteca. Comencem amb un recull de diversos autors, continuem amb un seguit de poetes molt interessants, ordenats de més jove a més gran i, per acabar, no us perdeu l’obra de dues de les grans autores de la poesia polonesa. 

Durant la celebració de l'Any Joan Brossa, en el centenari del seu naixement, Papers de Versàlia va recollir 101 poemes inèdits escrits per diversos poetes a El paraigua de Joan Brossa (2020). A partir d’uns poemes inicials, enviats en postals, els autors van anar seguint el fil per escriure un de nou i enviar-lo al següent destinatari, fins a crear una xarxa de versos. 

Pol Guasch (Tarragona, 1997), es va formar en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i actualment investiga sobre teoria i literatura contemporànies al King’s College de Londres. Ha recitat els seus versos a diversos festivals nacionals i internacionals. Amb un vers molt directe i potser una poètica una mica agressiva va ser guanyador de la tercera edició del Premi Francesc Garriga adreçat a autors inèdits amb Tanta gana (2018).

Marc Rovira Urien (Barcelona, 1989) és un traductor i poeta català. És llicenciat en filologia catalana, filologia hispànica i teoria de la literatura. El 2018 va guanyar el 41è Premi Miquel de Palol de Poesia de Girona amb Cap vespre (2019), on explora l’esquerda entre el llenguatge i la realitat. 

Laia Llobera i Serra (Barcelona, 1983) és una escriptora, poeta i traductora catalana. S'ha especialitzat en l'estudi i la crítica de la poesia catalana del segle XX, ha publicat articles de divulgació i ressenyes literàries a revistes especialitzades i els seus poemes han estat traduïts a l'anglès. Amb Boscana (2018), ha afermat el seu camí poètic amb una veu distingible que ressona de manera molt personal. 

La veu de Míriam Cano (Molins de Rei, 1982), poeta, escriptora i articulista, troba, a Vermell de Rússia (2020), la mesura expressiva d’un món conceptual que es manifesta a través de l’ombra i l’emoció fent un pas més cap un simbolisme personal que configura un univers literari singular construït a partir d’una experiència de la por i del dolor que la paraula torna sublim. 

Oriol Prat Altimira (Sant Esteve de Palautordera, 1981), ha donat a conèixer els seus poemes a través de revistes i l’any 2008 va ser guardonat amb el premi de poesia Antonio Vilanova de la Universitat de Barcelona. Dies hàbils (2020) és un recull de poemes sobre coses ben diferents i també ho son els tons, amb poemes més greus, uns altres d'irònics, i de més juganers i acolorits cap al final. 

Mireia Calafell i Obiol (Barcelona, 1980) és una escriptora catalana, guanyadora de diversos premis i una de les poetes més importants de l’actualitat. Alguns dels seus poemes formen part d'antologies publicades a l'Argentina, Brasil, Holanda, Regne Unit, Emirats Àrabs i Espanya. Si a Costures (2010) desentranyava qüestions relacionades amb el cos, la identitat, la memòria, la malaltia i la salvació a través de la poesia,  a Nosaltres, qui (2020), fa un canvi de to i, aprofundeix i insisteix en la seva veu lírica. 

Carles Rebassa (Palma, 1977) és un poeta mallorquí guardonat amb premis tant de poesia com de novel·la. Ha fet multitud de recitals arreu dels Països Catalans i a l'estranger. Sons bruts (2019) és un llibre de sonets, iniciat el 2003 i acabat el 2018, amb el qual va guanyar el Premi Carles Riba. 

Biel Barnils Carrera (Barcelona 1976). Activista de la paraula, amb estudis d'Humanitats, realització audiovisual, gestió cultural i arts aplicades a l'escultura, el seu interès sempre ha girat al voltant de la paraula (dita o escrita). Col·labora a diferents mitjans de comunicació i fa molts anys que es dedica a recitar poesia, fer tertúlies i presentar llibres, però fins ara no havia publicat mai cap poema. Capcorestómac (2019), recull els 60 poemes que l'autor «salva de la foguera» dels escrits fins al moment actual, que considera el bell mig de la seva vida. 

Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramanet, 1975) és poeta i editor, feines que combina i fusiona amb l’afició a les maratons de muntanya i l’excursionisme. Amb El tot solitari (2019), aprofundeix en els vincles que lliguen l’experiència extrema del muntanyisme, i un cert naturalisme, amb la paraula poètica sorgida d’una mena de revelació pròxima a l’experiència dels místics on el binomi paraula-divinitat és substituït per paraula-natura quasi com a escenaris de supervivència física, estètica i ontològica. 

Noemí Morral (Vic 1972), és una economista que arrel d'un procés de dol experimentà el poder terapèutic de l'art i es va reconvertir en poeta i il·lustradora. Camí de Cavalls (2019) ( són uns versos que fan un recorregut per aquesta ruta, el camí antic que encercla Menorca, i en recull les sensacions, els pensaments, les emocions, el goig de la caminada, la percepció dels espais, els colors, la llum i el vent. 

Ricard Mirabete Yscla (Barcelona, 1971), poeta, filòleg i crític literari, és llicenciat en Filologia Catalana i ha col·laborat en diaris i revistes catalanes fent crítica literària i musical. Com diu al seu pròleg, la poesia és el lloc ideal per a l’Esdeveniment (2017), un espai on ser més enllà de nosaltres mateixos. 

Una flor (2020), d'Alejandro Palomas (Barcelona, 1967), es presenta com un experiment poètic amb reminiscències simbolistes en què els versos se succeeixen com reflexions, certeses i inquietuds. Una flor s'erigeix com paral·lelisme de temes universals, matisats amb intensos pensaments sobre l'ofici de poeta i sobre el poema mateix. 

La participació de Tomàs Arias Soler (Berga, 1966), poeta, narrador i músic en festivals nacionals i internacionals ha estat aplaudida per la seva singular capacitat d’atracció dels oients i lectors, a través d’uns textos sempre vius i vitalistes que parlen dels dies de cada dia amb un estil melòdic, polit i captivador. A
La via Àpia (2018), teniu una barreja entre narració mitològica i versos perfectes per ser recitats i provocar el riure encomanadís a partir de paròdies molt ben trobades. 

Víctor Sunyol i Costa (Vic, 1955) és un professor de llengua, escriptor i editor català. Ha col·laborat en les publicacions El 9 Nou, Reduccions, Transversal i en catàlegs d'artistes i llibres d'art contemporani. Des de quin on?: antologia 1976-2017 (2019),  és una tria personal amb una ordenació cronològica. 

Enric Casasses i Figueres (Barcelona, 1951) és un poeta i traductor català. També destaca en altres gèneres com l'assaig, l'assaig poètic, el periodisme, el drama i la narrativa. El 2020 fou guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La seva obra es pot considerar transgressora, mentre que els seus espectaculars recitals han contribuït a la vivència de la poesia fora dels llibres. Es caracteritza per utilitzar una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d'una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular. Ho podeu comprovar a El nus, la flor (2018) i Assagets (2020).

A Clars, aquest matí, són els teus records. Obra reunida, 1989-2009 (2020), Antoni Clapés (Sabadell, 1948), recupera sis dels seus títols més emblemàtics i que configuren el centre nuclear de la seva reflexió sobre el llenguatge, el silenci i la poesia com un llenguatge creat per ser habitat en la plenitud que proporciona el buit del silenci. 

Antònia Vicens i Picornell (Santanyí, 1941) és una escriptora mallorquina autora de novel·les, contes i reculls poètics, que començà a escriure recollint el parlar popular. La seva obra ha estat distingida amb premis literaris i reconeixements a la seva carrera com la Creu de Sant Jordi el 1999, el Premi Nacional de Cultura el 2016 i el Premi Nacional de Poesia el 2018. Amb Pare què fem amb la mare morta (2020), confirma la seva capacitat per esgarrifar mentre emociona. 

Sense el dolor no hauríem estimat (2020), és l’antologia personal de Joan Margarit i Consarnau (1938 - 2021), poeta, arquitecte i professor universitari català. La seva obra ha estat reconeguda amb guardons com el Premi Nacional de Poesia, el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya o Premi Cervantes. 

Wislawa Szymborska (1923-2012) va ser una poeta, assagista i traductora polonesa, guanyadora de el Premi Nobel de Literatura el 1996. Canción negra (2020), és un recull inèdit de poemes escrits entre 1944 i 1948, una obra fruit d'una època, i fonamental per entendre l'evolució d'una poeta imprescindible. 

Anna Świrszczyńska, també coneguda com a Anna Swir (1909-1984), fou una poeta, dramaturga i prosista polonesa, autora d'obres per a nens i joves. El llapis amb què escric (2019), és una selecció de la seva obra, des dels versos inicials, brillants, plens de jocs verbals i referències culturals, fins a una poesia molt més sòbria, plenament conscient dels patiments vitals.

15 de març 2021

Francisco Ibáñez, el pare de Mortadel·lo i Filemó fa anys

Sovint s'ha caricaturitzat en les seves vinyetes i, en aquestes ocasions, es representa com un tipus vanitós, que guanya molts milions dibuixant i també que treballa molt, tot i que això s'acosta molt a la realitat. No obstant, els seus propis personatges fan burla de la seva capacitat com a dibuixant. Considerat un gran defensor del còmic com a art i havent venut més de 100 milions d'exemplars, avui celebrem el 85 aniversari d’un dels grans de la historieta. 

Francisco Ibáñez Talavera va néixer a Barcelona el 15 de març de 1936, en el si d'una família de classe mitjana baixa i des de molt petit, va desenvolupar una gran afició pels còmics i per la comèdia esbojarrada del cinema nord-americà. 

Durant la postguerra, les publicacions espanyoles d'historietes es van convertir en el mitjà més popular del país, assolint la seva època daurada en les dècades del 1940 al 50. Es tractava d'una lectura molt barata, que fins i tot s’arribava a llogar als quioscos dels barris i els autors que es van dedicar professionalment a ella eren majoritàriament originaris de les classes populars. 

Un exemple d'això és el petit Francisco, un dels quatre fills d'un matrimoni d'immigrants (pare valencià i mare andalusa), que a l'octubre de 1947, amb onze anys, va publicar el seu primer dibuix a la revista Chicos

Chicos es va començar a publicar el 23 de febrer de 1938 a Sant Sebastià, ciutat on estava centrada la producció de còmics de l'anomenada "zona nacional" durant la guerra civil i el seu format, amb menys pàgines i un preu més assequible, era molt similar al de Flechas y Pelayos, una altra publicació molt popular. 

Molt aviat, al novembre del mateix any, Chicos va passar a ser propietat de la Delegación Nacional de Prensa y Propaganda, però malgrat això, mai va ser una publicació de propaganda. Òbviament, els seus editors no van poder (ni voler) romandre al marge de la ideologia dominant i gràcies a les seves bones relacions amb el règim franquista, no va tenir problemes per aconseguir la quota de paper necessari per publicar periòdicament el setmanari. 

Després de finalitzar l'ensenyament primari, i seguint les passes del seu pare, comptable, Ibáñez va començar a estudiar Comptabilitat, Banca i Peritatge Mercantil i el 1950 va entrar a treballar com a grum en un banc al temps que realitzava col·laboracions en diverses revistes. Així va crear sèries com Kokolo (1952), Melenas (1954), Don Usura (1955) i Haciendo el indio (1955), la primera amb cert èxit, i que destacava per una violència que anticipava la de posteriors creacions.


El 1957, Ibáñez, que guanyava ja més com a dibuixant que com a empleat de banca, va decidir dedicar-se completament a la historieta i inicià la seva col·laboració amb l'editorial Bruguera, que llavors necessitava nous dibuixants després de la marxa de les seves figures (Escobar, Peñarroya, Conti, Cifré i Giner), qui, sentint-se explotats i desitjant poder controlar els drets sobre les seves creacions artístiques van fundar la revista Tio Vivo, la qual va ser adquirida per Bruguera el 1960. 

Com era habitual a l'editorial, Ibáñez va començar fent pàgines d'acudits abans de desenvolupar els seus propis personatges. Els còmics de l'Editorial Bruguera tenien un estil a mig camí entre l'entreteniment infantil i el costumisme satíric i l'estructura narrativa d'aquests còmics seguia sempre una mateixa pauta: al començament es presentava un desig del protagonista, que acabava frustrant-se. 

El 20 de gener de 1958, treballant ja en exclusiva per a Bruguera, Ibáñez va publicar la primera entrega de Mortadel·lo i Filemó a la revista Pulgarcito. Des de llavors i durant la dècada dels anys 1960, Ibáñez va anar creant i adaptant algunes de les seves millors sèries per a diferents revistes de l'editorial: La familia Trapisonda (Pulgarcito, 1958), 13, Rue del Percebe (Tío Vivo, 1961), El botones Sacarino (El DDT, 1963), Rompetechos (Tío Vivo, 1964) o Pepe Gotera i Otilio (Tío Vivo, 1966).

Al principi eren historietes en què l'última vinyeta, que contenia el desenllaç, era la més treballada des del punt de vista gràfic. Els decorats eren fonamentalment urbans, amb fons tot just esbossats, minimalistes i esquemàtics. El grafisme de les historietes es centrava sobretot en les expressions dels personatges, i s'empraven abundantment les onomatopeies i un llenguatge paròdic, amb expressions com "corcho", "córcholis", cáspita", "zambomba", etc. 

Les Historietes d'Ibáñez es caracteritzen per presentar una successió contínua de gags, de tal manera que en una vinyeta es prepara el gag que es produirà en l'altra. Després d'una caiguda aparatosa en què el personatge queda molt malferit, a la vinyeta següent s'aixeca tan tranquil i segueix com si no li hagués passat res. Conrea un tipus d'humor directe i explosiu, més propens a la riallada, un humor de l'absurd, amb situacions esbojarrades. 


Més endavant, influït pel còmic franco-belga, Ibáñez va publicar El sulfat atòmic (1969), la primera historieta de llarga extensió de Mortadel·lo i Filemó concebuda com a paròdia del món dels espies. El nou model va triomfar, tant a nivell nacional com internacional, i Bruguera el va explotar traient capçaleres com Mortadelo (1970), Super Mortadelo (1972), Mortadelo Gigante (1974) o Mortadelo Especial (1975), de vegades sense respectar els seus drets laborals. Ibáñez va patir la mercantilització i industrialització progressiva dels seus personatges estrella, que l'obligava a treballar a preu fet per a realitzar fins a 40 pàgines setmanals, de manera que va haver d'abandonar els seus altres personatges i recórrer a col·laboradors. 

En aquesta època, només un personatge nou va aconseguir les seves pròpies historietes: Tete Cohete (1981). Finalment, el 1985, Ibáñez va abandonar l'editorial Bruguera, que es va quedar amb els drets dels seus personatges. Aleshores va començar a treballar per a una altra editorial, Grijalbo, on el 1986 va crear nous personatges per a la revista Guai!: així van néixer Chicha, Tato y Clodoveo, de professión sin empleo i 7, Rebolling Street

Després de la publicació, el 1987, de la Llei 22/1987, de 11 de novembre, de Propietat intel·lectual, que confirmava la propietat de les obres per part dels autors, Ibáñez va entrar a formar part d'Ediciones B i des de llavors realitza 6 nous àlbums de Mortadel·lo i Filemó per any on apareixen abundants elements de l'actualitat i de les modes del moment en que son creats.