16 de jul. 2021

IV Centenari de La Fontaine

Celebrem el quart centenari del naixement del poeta francès Jean de La Fontaine (1621-1695). Procedent d’una família de comerciants en procés d’ennobliment, va acabar tenint dificultats econòmiques després d’haver malgastat la fortuna paterna. 

El 1641 va iniciar estudis religiosos al seminari, però La Fontaine preferia llegir Rabelais en comptes de Sant Agustí i el 1642 va renunciar al clergat per estudiar dret a París. Allà va freqüentar un cercle de joves poetes: els cavallers de la taula rodona i diversos salons literaris, com el de Madame de La Sablière i els de les societats precioses i llibertines de l’època. 

Els preciosisme va ser un corrent estètic d’afirmació aristocràtica marcat pel desig de destacar de la multitud. Aquest afany d’elegància i refinament es manifesta en els àmbits del comportament, les maneres, el gust i també en l’ús del llenguatge. 

Els llibertins, eren pensadors lliures allunyats del cristianisme, la religió oficial, que es burlaven de les pràctiques religioses, demostraven la seva independència de pensament i es caracteritzaven sovint per la depravació moral i una recerca egoista del plaer. El protagonista de Don Juan, l'obra de Molière, és emblemàtic d'aquesta actitud. 

Tot i que va rebre el títol d’advocat el 1649, La Fontaine estava totalment dedicat a la seva carrera com a poeta i, el 1654, va publicar el seu primer text, una comèdia adaptada del comediògraf Terenci (s. II aC.), L’Eunuque, que va passar completament desapercebuda. 

El 1658, va entrar al servei de Nicolàs Fouquet, superintendent de finances del Rei Sol i gran mecenes. Quan Fouquet va ser arrestat per ordre de Lluís XIV, La Fontaine va escriure, el 1662, l’Oda al rei i, de forma anònima, l'Elegia a les Nimfes de Vaux, on el poeta expressa el seu dolor i el seu lligam a Fouquet. 

A partir del 1664 es troba sota la protecció de la duquessa de Bouillon i de la duquessa vídua d'Orleans i aquest és el moment en què La Fontaine fa la seva entrada al panorama literari amb La Gioconda, un conte extret de l’autor renaixentista Ariosto. A continuació va publicar dues col·leccions de Contes et nouvelles en verse (1665 i 1666), poemes llicenciosos que canten sobre el vi i l’amor amb un humor alegre i desvergonyit i inspirats en les obres de Giovanni Boccaccio

La tensió religiosa al final del regnat de Lluís XIV suposa un repte per a La Fontaine en la composició de contes. Es tracta de jugar a l’implícit per tal de no anomenar la sexualitat, per “dir sense dir”, en un joc d’evasió i provocació basat en la complicitat del lector. Es preocupa, doncs, de fer desviaments, de suggerir, de velar les seves observacions per fer-les més divertides. 

A continuació, però, en una forma més breu i amb caràcter moral, publica la primera entrega de les Fables choisies et mises en vers (1668), dedicades al príncep hereu, i més conegudes com Les faules de La Fontaine. La segona entrega, va ser dedicada el 1678 a Madame de Montespan, l’amant del rei, i la darrera, del 1694, dedicada al duc de Borgonya, el nét del Rei Sol.


Les faules de La Fontaine
constitueixen una de les obres mestres de la literatura francesa. Es tracta d’una col·lecció de rondalles escrites en vers, la majoria protagonitzades per animals antropomòrfics i que contenen una moralitat o afabulació al principi o al final. 

La Fontaine va reescriure les faules d'Isop, de Fedre, del Pantxatantra, una antiga col·lecció de contes i faules del Caixmir i també textos d'Horaci, Livi, Hipòcrates i altres autors de la cultura clàssica llatina i grega i, fins i tot, de la tradició índia. 

La primera, i una de les més breus, és La cigala i la formiga. Aquesta faula és també la que ha estat objecte de més comentaris, sobretot perquè La Fontaine no pren partit i no s’explica la moral conclusiva. Així, La Fontaine compara tots dos personatges amb l’actitud materialista, individualista i burgesa de la formiga i el comportament aristocràtic, artístic i bohemi de la cigala. Tot i que el treball de la formiga es veu recompensat amb la supervivència i la despreocupació de la cigala es paga amb la vida, La Fontaine no pren partit per cap dels dos animals, però insisteix en els aspectes positius de la cigala: la seva educació, la seva honestedat i el fet que només li demana a la formiga la quantitat justa de menjar per passar l'hivern.


Els anys següents, La Fontaine va afegir nous gèneres a la seva activitat publicant la novel·la Les Amours de Psyché et de Cupidon (1669), una barreja de prosa i vers, i un projecte (1674) de col·laboració en una òpera amb Jean-Baptiste Lully, que no es va realitzar. En aquest període tant aviat participa en un recull de poesies cristianes (1670), com publica Contes et nouvelles (1671), una barreja de contes llibertins, faules i poemes de l’època de Fouquet. 

El 1684, malgrat les acusacions d’immoralitat contra les col·leccions de Contes et nouvelles en verse i la possible rancúnia del govern de Lluís XIV, pel seu suport a Fouquet, va ser elegit membre de l’Acadèmia Francesa. 

A finals de 1692, La Fontaine, malalt probablement de tuberculosi, va demanar veure un sacerdot i li van enviar el jove abat Pouget, que acabava de doctorar-se en teologia. Aquest el va fer retractar-se de la seva vida epicúria, dels seus escrits anticlericals i va prometre escriure només obres pietoses. 

Recuperar les faules de La Fontaine és molt fàcil si us adreceu a qualsevol biblioteca. A més, a la Biblioteca Virtual i per commemorar els 400 anys del seu naixement, us presenten una llista d’històries de faula i, els més petits, podeu escoltar algunes de les millors faules al portal Genius

9 de juny 2021

Dia Internacional del Joc

El joc social és una conducta molt corrent en la pràctica totalitat dels mamífers i en algunes aus. Jugar és una actitud existencial fonamental per a una vida saludable, que ens permet ser espontanis, aprendre, experimentar, interrelacionar i utilitzar la nostra ment d'una manera particular, que combina pensament, llenguatge i fantasia. 

A la llum de tots aquests i molts altres beneficis, el 1999 la doctora Freda Kim, expresidenta de l'Associació Internacional de Ludoteques va proposar que es reconegués el 28 de maig com el "Dia internacional del joc". La proposta va ser acceptada i, des de 2001, el dia del joc es celebra cada any. 

La raó per promoure el Dia del joc va ser posar en valor la importància del joc en les nostres vides i particularment en la dels infants. Els nens aprenen a parlar jugant, aprenen a fer amics a través del joc, també fan exercici per mitjà del joc. A més, adquireixen habilitats bàsiques per a l'educació formal, com la concentració, la imaginació i l'expressió personal. 

Però és que jugar també és un dret. La Convenció sobre els Drets de l'Infant, adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989, en el seu article 31, diu que Els estats membres reconeixen el dret de l’infant al descans i a l’esplai, a lliurar-se al joc i a les activitats d’esbarjo adequades a la seva edat, i a participar lliurement en la vida cultural i les arts

Entre els éssers humans, jugar és una activitat universal, s'ha jugat, es juga i es jugarà a totes les edats i en qualsevol cultura del món. Hi ha una pila de jocs populars i tradicionals, que estan molt lligats a les activitats del poble pla, i que han passat de pares a fills. De la majoria d'ells no es coneix l'origen i, sovint, en la seva conservació i divulgació han tingut molt a veure les institucions i entitats que s'han preocupat que no es perdessin amb el pas del temps. 

En forma molt simple, un joc és un exercici recreatiu sotmès a regles en el qual es guanya o es perd. Els jocs han tingut un rol social molt important i això es pot veure clarament en els jocs de taula i un dels elements que més sovint apareixen als jocs de taula són els daus. 

Els daus s’utilitzen des d’abans de la història registrada i no se sap com es van originar. Es teoritza que es van desenvolupar a partir de la pràctica de l’endevinació, que feia servir petits ossos, com l’astràgal dels animals. 

Els jocs de taula han viatjat, evolucionat i s’han jugat practicat a la majoria de cultures i societats al llarg de la història. Hi ha evidencies arqueològiques de jocs de taula als enterraments predinàstics i de la Primera Dinastia d’Egipte, entre els anys 3500 aC i 3100 aC. D’aquesta època és el Senet, el joc de taula més antic que es coneix, que feia servir una mena de dau amb dues cares. Potser els daus ossis més antics coneguts van ser els trobats, com a part d'un joc semblant al backgammon, de l'antiga Mesopotàmia de fa més de 5.000 anys. 

Els jocs de taula solen utilitzar peces mogudes o col·locades sobre un tauler marcat prèviament i la majoria són una competició entre dos o més jugadors. El temps necessari per aprendre a jugar o dominar un joc varia molt d'un joc a l'altre, però no necessàriament està relacionat amb el nombre o la complexitat de les regles. Així, jocs com els escacs, originaris de l’Índia o el Go, de la Xina posseeixen conjunts de regles relativament senzilles, però tenen una gran profunditat estratègica. 

Els jocs de taula tenen una llarga tradició a Europa i els registres més antics es remunten a la Ilíada d'Homer, escrita al segle VIII aC, en la qual esmenta el joc grec antic de Petteia. Aquest joc evolucionaria posteriorment cap al Ludus Latrunculorum romà, el joc dels lladres, que era similar a les dames o als escacs, perquè és també un joc de tàctiques militars. 

Els jocs de cartes són un altre tipus de joc de taula molt antic i la referència més antiga és de la Xina del segle IX, quan les cartes de paper van sorgir a partir de jocs que feien servir rajoles de fusta, d’os o materials similars. Els exemples més notables d’aquest tipus de jocs de rajoles són el dòmino o el mahjong. 

Les cartes de joc van aparèixer per primera vegada a Europa a l'últim quart del segle XIV i les primeres referències parlen d'un joc sarraí o morisc anomenat naib i d’una baralla egípcia de 52 cartes amb quatre pals: espases, bastons de jugar al polo, copes i monedes. Cada pal conté les figures de rei, governador i segon governador i cartes del deu a l’un.

A la Itàlia del renaixement es inventar la baralla del tarot, una baralla amb els mateixos pals i augmentada amb 21 cartes amb motius pintats que tenien un paper especial com a triomf. Al segle XVIII, les imatges d’aquest tarot italià es van popularitzar en la cartomància i van evolucionar cap a baralles "esotèriques". 

Els pals francesos es van introduir cap al 1480 i van substituir les espases, bastons, copes i oros per les piques, trèbols, cors i diamants, que en ser molt simples i d'un sol color, podrien estampar-se a les cartes més fàcilment i això simplifica la producció de les baralles de cartes enfront de la baralla tradicional italiana. 

La popularització mundial dels jocs de taula, amb temes i marques especials, va coincidir amb la formació de l’Imperi Britànic. A Tour of the British Colonies, va ser un joc molt popular i Kriegsspiel és un joc de guerra desenvolupat a la Prússia del segle XIX per ensenyar tàctiques de batalla als oficials. 

Els britànics van portar de l'Índia el mil·lenari joc de Pachisi, conegut com el parxís i també van adaptar Gyan chauper, un joc medieval hindú destinat a ensenyar lliçons sobre el karma i les accions bones i dolentes, al popular Serps i escales. 

Tot un seguit de jocs de taula que implicaven la compravenda de terres es van desenvolupar a començaments del segle XX i el 1933 ja hi havia un joc molt semblant a la versió moderna del Monopoly. Durant els anys 30 també van aparèixer jocs com jugar a barcos o l’Scrabble, que va ser molt popular a partir del 1952. Els anys de la guerra freda van ser temps en que van tenir molt èxit els jocs de guerra, com el Risk. 

I aleshores van sorgir els jocs electrònics, els ordinadors, els portàtils, les tauletes i els mòbils i ja res va tornar a ser com era. Però si voleu més informació sobre jocs de cartes o de taula, jocs tradicionals populars o jocs que han esdevingut esports, a la biblioteca us esperen llibres molt interessants.

26 de maig 2021

La cursa espacial

Ara fa 60 anys, el món va viure alguns dels moments més emocionants de la rivalitat entre superpotències, que ha passat a la història com la “cursa espacial”. 

Molt abans dels inicis de l’aviació, ja era coneguda “l’equació del coet”, que descriu el moviment de vehicles seguint el principi bàsic d'un coet: un dispositiu que s’accelera a ell mateix mitjançant l'expulsió de part de la seva massa a alta velocitat. Però va ser el rus Konstantin Tsiolkovsky, el 1897, el primer a aplicar-la per respondre la pregunta de si els coets podien arribar a les velocitats necessàries per a fer un viatge espacial.


Durant els anys 30, l'Alemanya nazi va investigar i construir míssils balístics operatius capaços de fer un vol espacial suborbital i la Segona Guerra Mundial va veure l’aparició del primer vehicle que va arribar a l’espai. Es tractava d’un míssil balístic amb un abast de 320 quilòmetres, que portava més d’una tona d’explosius a 4.000 quilòmetres per hora. Conegut com amb el nom de V2 es va convertir en la base dels posteriors dissenys de coets nord-americans i soviètics durant la guerra freda. 

Poc després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, els dos antics aliats, la Unió Soviètica i els Estats Units, van iniciar una “Guerra Freda”, un estat continu de conflicte polític, tensió militar, guerres de poder, espionatge, propaganda, una carrera armamentista nuclear i la carrera espacial. 

A les acaballes de la II Guerra Mundial, els científics del programa V2 alemany van ser capturats i utilitzats, tant per americans com per russos, per desenvolupar els seus respectius programes espacials i armamentistes. Tant és així, que Wernher Von Braun, el director tècnic del programa de míssils balístics nazi, va acabar dirigint el programa espacial americà i molts científics alemanys van ser utilitzats com assessors per Serguéi Koroliov, el director dels enginyers de coets soviètics. 


A partir del 1953, Koroliov va desenvolupar el coet R-7 Semyorka, que es va provar amb èxit el 21 d'agost de 1957 i es va convertir en el primer ICBM (míssil balístic intercontinental) completament operatiu del món. Més tard es va utilitzar per llançar el primer satèl·lit a l'espai, i els seus derivats van llançar totes les naus soviètiques pilotades. 

Per la seva banda, von Braun va començar a provar a Cap Canaveral els seus models, que van evolucionar fins a convertir-se en l'Atlas-A, el primer ICBM nord-americà amb èxit en el seu llançament del 17 de desembre de 1957. La seva evolució, el coet Atlas-D, va servir posteriorment com a ICBM nuclear i com a vehicle de llançament orbital per als Projectes Mercuri i Gemini. 

El 1955, els americans, en una conferència de l'Any Geofísic Internacional, van anunciar que aviat posarien petits satèl·lits en òrbita i, amb només quatre dies de diferència, els soviètics van dir que ells també. 

Koroliov, en veure que els americans aviat podien tenir llest el seu llançament, va modificar el projecte inicial de satèl·lit rus, de més de 1300 quilos, fins als poc més de 80 que va fer l’Sputnik 1, llançat amb èxit el 4 d’octubre de 1957. Un mes més tard, l’Sputnik 2 portava la gosseta Laika fins a l’espai i, tot i que va morir, va demostrar que la participació humana en vols espacials era possible. Després de Laika, l'URSS va enviar a l'espai dotze gossos més dels quals cinc van tornar vius a la Terra. 

El president Eisenhower va ordenar el llançament del seu satèl·lit molt abans del previst inicialment i, el 6 de desembre de 1957, en directe per televisió, l’audiència va veure com explotava pocs segons després del llançament. Els EE.UU. van haver d’esperar fins al 31 de gener de 1958 per enlairar el seu primer satèl·lit. Posteriorment van enviar el primer satèl·lit alimentat amb energia solar (17 de març) i el primer de comunicacions (18 de desembre de 1958). Aquell mateix any també es va fundar la National Aeronautics and Space Administration (NASA).


Tot i que el primer vol tripulat nord-americà a l’espai estava previst originalment per al 26 d'abril de 1960, va ser posposat diverses vegades, inicialment al 5 de desembre de 1960, després a diverses dates de començaments del 1961 i, finalment, al 5 de maig de 1961, quan Alan Shepard es va convertir en el segon home, i el primer nord-americà, a viatjar a l’espai. 

Perquè el 12 d'abril de 1961, l'URSS va sorprendre el món llançant a l’espai la nau Vostok 1, amb Yuri Gagarin, qui, després d’orbitar la Terra durant 108 minuts, va tornar a la Unió Soviètica. Gagarin es va convertir en un heroi nacional de la Unió Soviètica i en una celebritat mundial. 

L'URSS va perdre el seu lideratge a la “cursa espacial” després que el president nord-americà John F. Kennedy va establir l'objectiu de portar un home a la Lluna i tornar-lo amb seguretat a la Terra. Així, la capacitat de vol espacial nord-americana va superar els soviètics amb vols de llarga durada, cita i atracament espacial; treballar fora de naus espacials i el desenvolupament del primer vehicle de llançament súper pesat, el Saturn V, prou gran per enviar un mòdul orbital de tres persones i un d’allunatge de dues persones a la Lluna. 

L'objectiu de desembarcament lunar de Kennedy es va assolir el juliol de 1969, amb el vol de l'Apol·lo 11. La URSS va dur a terme dos programes lunars amb tripulació, però no va aconseguir desenvolupar un vehicle de llançament prou potent per aterrar un humà a la Lluna abans que els EE.UU. i, finalment, els va cancel·lar per concentrar-se a les estacions espacials orbitals de la Terra. 

La NASA encara va fer aterrar cinc tripulacions Apol·lo més a la Lluna i el 1971, Shepard va comandar l’Apol·lo 14, pilotant el mòdul lunar i convertint-se, als 47 anys, en el cinquè i el més vell dels homes que han caminat per la Lluna.


A partir d’abril de 1972 s’inicià un projecte cooperatiu Apol·lo-Soyuz, que va portar a la reunió de juliol de 1975 a l'òrbita terrestre d'una tripulació d'astronautes dels Estats Units amb una de cosmonautes soviètics. El desembre de 1991, el col·lapse de la Unió Soviètica va significar la fi de la “Guerra Freda” i va permetre la col·laboració dels programes Shuttle i Mir i la creació de l’Estació Espacial Internacional.

A les biblioteques podeu trobar molts documents per ampliar els vostres coneixements sobre aquest tema.

13 de maig 2021

Les rosses de Hitchcock

Ara fa 40 anys que va morir Alfred Hitchcock. El mestre del suspens va fer 53 pel·lícules, la majoria thrillers i moltes són clàssics del gènere. Els aficionats al cinema reconeixen fàcilment les seves signatures: "l'home equivocat", acusat falsament, fugint tant de la llei com dels dolents, el terror sorgit en llocs considerats segurs, el voyeurisme o la sensació que, com va assenyalar Truffaut, Hitchcock "va filmar les seves escenes d'amor com a assassinats i els seus assassinats com a escenes d'amor". 

Primer a través de petites aparicions a les seves pròpies pel·lícules i després en les divertides introduccions d’una popular sèrie televisiva, Hitchcock va construir el personatge públic que li agradava: l’excèntric grassonet amb un macabre sentit de l’humor. En aquest rol, la seva fascinació pel costat fosc era una broma i va fingir prendre-ho a la lleugera. 

Però qualsevol que hagi experimentat les fosques profunditats d’obres mestres com Shadow of a Doubt (La sombra de una duda, 1943), Spellbound (Recuerda, 1945), Strangers on a Train (Extraños en un tren, 1951) o The wrong man (Falso culpable, 1956), sap que els seus temes (por, culpabilitat, sexe i mort) eren qualsevol cosa menys lleugers. Però, de tots els trets que el caracteritzen el més atractiu, perdurable, i també el més inquietant, és de les rosses de Hitchcock. 


Un dels directors més estimats de la història del cinema també era un home amb nombroses obsessions, principalment les dones i, concretament, les rosses amb un exterior innocent i fresc que podria amagar profundes passions. La rossa de Hitchcock és una dona bella, sofisticada, amb un aire de misteri i un atractiu sexual indirecte. També representa la seva idea d’una dona perfecta i la seva obsessió per posseir-la. 

Totes les seves pel·lícules més reconegudes compten amb una rossa amb un paper fonamental. Tot i que s’adapten a l’aspecte físic del model clàssic, actuen com una dona moderna, perquè aquestes rosses tenen la bellesa i elegància clàssiques dels anys cinquanta i seixanta i al mateix temps projecten les qualitats d’independència, equilibri, abast, determinació i, el més important, misteri.


Encara dins del cinema mut, Alfred Hitchcock va dirigir la seva primera pel·lícula de suspens,
The Lodger (El enemigo de las rubias, 1927), l’heroïna en perill, June Tripp, era rossa, però el tipus encara no estava definit. Les primeres heroïnes, com Madeleine Carroll a The 39 Steps (Los 39 escalones, 1935) i Priscilla Lane a Saboteur (Sabotaje, 1942), eren companyes emmanillades a l’heroi fugitiu però, tot i ser de dubtosa lleialtat, encara no eren objecte d’obsessió. 

El tipus va evolucionar cap a la dona misteriosa, la duplicitat de la qual posava en perill l'heroi: Ingrid Bergman a Notorious (Encadenados, 1946) o Eva Marie Saint a North by Northwest (Con la muerte en los talones, 1959). És clar que la seva traïció sol ser el resultat del control que el dolent tenia sobre ella. 

La rossa de Hitchcock va arribar al seu punt àlgid en tres pel·lícules amb Grace Kelly: Dial 'M' for murder (Asesinato perfecto, 1954) , Rear window (La ventana indiscreta, 1954), i To catch a thief (Atrapa a un ladrón, 1955). Kelly va representar la seva idea fixa: la deessa de gel que podia desencadenar flames inesperades de passió. La càmera, que representa a Hitchcock, la venera clarament. De fet, Grace Kelly és la figura masculina de Rear window, doncs James Stewart està atrapat en una cadira de rodes. 


L’actitud de Hitchcock es va enfosquir després d’una sèrie de fets que ell va prendre com a traïcions personals. Grace Kelly va deixar d'actuar per convertir-se en princesa de Mònaco i Vera Miles va tenir un fill en comptes de protagonitzar Vertigo (De entre los muertos, 1958). Va prendre represàlies contra les seves actrius controlant més aspectes de les seves vides privades i culminant amb els devastadors efectes que va tenir sobre Tippi Hedren. 

Vertigo va ser la seva obra més autobiogràfica, on el seu altre jo, James Stewart, obligava Kim Novak a duplicar tots els aspectes d’una dona morta. A Psycho (Psicosis, 1960), Hitchcock va tractar brutalment la seva rossa i va sotmetre Janet Leigh al famós assassinat a la dutxa, que va ser considerat com l'acte més impactant de la història del cinema. 


Amb Tippi Hedren, estrella de The Birds (Los pajaros, 1963) i Marnie (Marnie la ladrona, 1964), la seva obsessió finalment es va descontrolar. Hitchcock la va descobrir en un anunci de televisió, li va fer un contracte exclusiu i, com que era una desconeguda, va portar les seves accions de control fins a extrems a que mai no s’hauria atrevit amb estrelles com Ingrid Bergman o Grace Kelly. Durant el rodatge de Marnie, Hedren va rebutjar les seves proposicions sexuals i ja res va ser el mateix que abans. 

Hitchcock va fer quatre pel·lícules més. Tot i que alguns contenien dones rosses, sobretot la víctima de l'assassinat a Frenzy (Frenesí, 1972), cap se centrava en l'ideal fantàstic del director i mai no hi va haver una altra veritable rossa de Hitchcock.