7 de jul. 2020

Sir Athur Conan Doyle i Sherlock Holmes

El 7 de juliol va morir d’un atac de cor Arthur Conan Doyle (1859-1930), deixant una amplia obra literària encapçalada per les 60 històries del detectiu Sherlock Holmes i el seu assistent, el Dr. Watson.

Nascut a Edimburg, al si d’una família irlandesa, catòlica i benestant, als 9 anys va ser enviat a estudiar a un internat jesuïta a Anglaterra. Durant els anys que passà a l’internat va haver de patir no només els càstigs corporals típics del sistema educatiu victorià, sinó que va ser víctima de l’assetjament d’alguns dels seus companys. També va ser el lloc on va descobrir les seves qualitats literàries, veient com subjugava als seus companys amb els contes que inventava i va iniciar la seva afició pels esports (futbol, criquet, golf, boxa, esquí...).

El 1876, comença a Edimburg els estudis de medecina i coneix el doctor Joseph Bell, les grans dots d'observació del qual inspirarien a Doyle el seu famós personatge de detectiu de ficció, Sherlock Holmes. A la Universitat també va fer amics com els que després van ser famosos escriptors James Barrie i Robert Louis Stevenson.

Llicenciat en Medicina el 1881, va passar els següents anys intentant compaginar la seva carrera mèdica amb els esforços per obtenir un reconeixement com a autor. Aquest va arribar el 1886 quan va cobrar 25 lliures per la publicació d’“Estudi en escarlata”, la primera aventura de Holmes i Watson.

L’espiritualisme, va ser un moviment religiós, que creia que es pot contactar amb els esperits dels morts i que aquests ens poden aconsellar. Practicant d’aquesta creença des dels seus temps universitaris, Doyle va participar activament en el moviment a partir del 1887 i va escriure tres llibres sobre el tema. De fet, a “El problema final” (1893) va intentat matar Sherlock Holmes per tal de centrar-se més en escriure sobre l’espiritualisme, però va haver de cedir a la pressió popular i el detectiu va tornar a “El gos dels Baskerville” (1901).

El 1928, les dotze últimes històries de Sherlock Holmes van ser publicades en una recopilació titulada “Els arxius de Sherlock Holmes”. Els guanys obtinguts amb les històries de Sherlock Holmes van permetre Doyle finançar la seva tasca missionera i, ignorant els consells del seu metge, a la tardor de 1929, va emprendre una gira d'espiritisme pels Països Baixos de la que va tornar amb forts dolors al pit. El 7 de juliol de 1930 va morir al jardí de casa seva d’un atac de cor.

Sherlock Holmes ostenta el Record Guinness del personatge humà literari més representat al cinema i la televisió. Des de la seva creació el 1887, Sherlock Holmes ha estat interpretada per més de 75 actors, entre els quals Christopher Lee, Charlton Heston, Christopher Plummer, Benedict Cumberbatch i Robert Downey Jr. Amb tot, les interpretacions més recordades han estat la de Jeremy Brett a la sèrie de televisió (1984-1994) i la de Basil Rathbone a la sèrie de pel·lícules que va interpretar entre 1939 i 1946.

A ebiblio teniu a la vostra disposició llibres i pel·lícules amb les aventures de Sherlock Holmes i el Dr. Watson.

Per cert, va ser el Sherlock Holmes de Basil Rathbone el primer que va dir la popular frase “Elemental, estimat Watson”, que no apareix a cap de les obres d’Arthur Conan Doyle.


9 de juny 2020

150 aniversari de la mort de Charles Dickens

El 9 de juny de 1870, ara fa 150 anys va morir Charles Dickens, als 58 anys d’edat. L’èxit literari de Dickens va començar amb la publicació de “Els papers pòstums del club Pickwick” (1836) en forma de serial. Aquest format de li va permetre avaluar la reacció de la seva audiència i, sovint, modificar la seva trama a partir dels comentaris dels lectors. La seva novel·la “Cançó de Nadal” (1843) continua essent especialment popular i Oliver Twist (1838), “David Copperfield” (1849), “Una història de dues ciutats” (1959) o “Grans esperances” (1860) també s’adapten freqüentment. Dickens ha estat lloat per molts escriptors, des de Leo Tolstoi fins a George Orwell, G. K. Chesterton o Tom Wolfe. 

Charles Dickens va ser el novel·lista més popular del seu temps i segueix sent un dels autors anglesos més coneguts i més llegits, amb obres que mai no s’han deixat d’editar. Moltes de les seves obres ja van ser adaptades al teatre durant la seva vida i han esta portades contínuament a la pantalla, amb almenys 200 pel·lícules i adaptacions de TV 

Dickens va crear alguns dels personatges de ficció més coneguts del món i és considerat per molts com el més gran novel·lista britànic de l'època victoriana. El seu plantejament a la novel·la està influenciat per la tradició picaresca, el melodrama, els contes de “Les Mil i una nits” i la novel·la sentimental, un gènere molt popular al segle XVIII. 

Charles Dickens va ser pioner de la ficció serialitzada i la majoria de les seves principals novel·les van aparèixer per primera vegada en entregues mensuals o setmanals en revistes i després reimpreses en forma de llibre. El talent de Dickens va ser incorporar aquest estil d'escriptura episòdica amb finals en suspens per acabar, al final, amb una novel·la coherent. 

El seu estil d’escriptura és una barreja de fantasia i realisme i està marcat pel seu domini de les varietats de l'idioma de les diferents classes socials, la creativitat lingüística i la sàtira, que destaca en el seu do per a la caricatura. Així, queden igualment retratades tant les característiques personals i l’esnobisme del llenguatge aristocràtic britànic com les de la classe treballadora londinenca en fer servir la seva parla cockney. 

Sovint els autors recreen en els seus personatges a persones que han conegut a la vida real. Per molts, David Copperfield és considerat com una autobiografia velada de Dickens i el fet que el seu pare va ser enviat a la presó per deutes es va convertir en un tema comú en molts dels seus llibres, amb la representació detallada de la vida a la presó. 

Els seus personatges eren sovint tan memorables que van tenir una vida pròpia fora dels seus llibres, formant part de la cultura popular i, en alguns casos, passant al llenguatge corrent o entrant als diccionaris. Un scrooge, per exemple, és un desgraciat o algú a qui no li agrada la festa de Nadal, pickwickià defineix a un personatge quixotesc i Uriah Heep ha quedat com a sinònim de sicofanta o delator. El terme dickensià s'utilitza per descriure alguna cosa que recorda a Dickens i els seus escrits, com ara condicions socials pobres o personatges còmicament repulsius.

5 de juny 2020

Puixkin i Lorca, Vides Paral·leles

L’historiador i assagista grec Plutarc és conegut sobretot per la seva col·lecció de biografies de personatges il·lustres de l'antiguitat clàssica titulada “Vides paral·leles”, on l'autor feia una comparació entre dos personatges, un de grec i un de romà. 

Si Plutarc hagués viscut a l’actualitat, potser hauria fer un volum de vides paral·leles dedicat a dues figures de la literatura universal que, tot i viure a un segle i milers de quilometres de distància, van tenir unes vides sorprenentment semblants. 

Aleksandr Puixkin va néixer el 6 de juny de 1799 a Moscou, Rússia i Federico García Lorca ho va fer el 5 de juny de 1898 a Fuente Vaqueros, Espanya. Tos dos van destacar com a poetes, dramaturgs i prosistes en les seves respectives llengües i tots dos van morir als 38 anys a conseqüència de ferides de bala. 

Aleksandr Serguéievitx Puixkin pertanyia a una família d'aristòcrates russos, que li van transmetre la passió pels contes i la poesia popular russa. Va ser un lector molt precoç i no dubtava a assistir a les tertúlies literàries que es celebraven a casa seva, on va descobrir les obres de Molière, Voltaire, Byron, Shakespeare i els clàssics del Segle d’Or espanyol, com Don Juan, inspiració de la seva obra “El convidat de pedra” (1830). 

Als dotze anys va ingressar al Liceu Imperial (que molt més tard va ser anomenat Liceu Puixkin), i allà va ser on va descobrir la seva vocació poètica. La seva poesia en aquells anys de joventut era més sentimental que ideològica, però alguns dels poemes que va escriure van cridar l'atenció dels serveis secrets tsaristes i va passar diverses èpoques d'exili i desterrament, acusat d'activitats subversives. 

Aquesta situació canvia a partir de 1825, quan el nou tsar, Nicolas I, el pren sota la seva protecció i torna a Moscou, on desenvolupa la seva important producció literària, que influirà en grans autors russos com Gogol, o Tolstoi i europeus com Henry James. 

Puixkin va introduir a Rússia tots els gèneres literaris i un gran nombre d’escriptors d’Europa occidental i és considerat per molts com el representant central del romanticisme en la literatura russa. La seva obra conté una barreja de realisme, història i sàtira, seguint els dictats del romanticisme, sobretot per la recerca de l'originalitat, pel nacionalisme d'algunes composicions i per revitalitzar la literatura popular, contribuint a modernitzar la llengua literària russa.  

El seu ric vocabulari i el seu estil molt sensible són la base de la literatura russa moderna. Les seves obres van ser font d’inspiració pels compositors russos que van escriure moltes obres basades en els seus escrits, com les òperes “Boris Godunov” (Mussorgsky, 1868) o “Eugene Onegin” i “La dama de piques” (Txaikovski, 1879 i 1890). 

Com a bon romàntic, va morir jove, per la ferida de bala que va rebre en un duel per defensar l’honor de la seva dona, a mans d'un militar francès. 

Federico del Sagrado Corazón de Jesús García Lorca va néixer en el si d'una família benestant. De ben petit ja aprenia cançons populars i la seva mare va fomentar el seu gust literari per autors com Cervantes, Lope de Vega, Machado o Victor Hugo. 

Durant els anys 1920 freqüenta els poetes de la seva generació i, sobretot, inicia la seva relació amb Buñuel i Dalí. Tot i que no es va veure obligat a marxar del país, Lorca viatja a Nova York i Cuba a finals de la dècada, per tornar a Espanya en instaurar-se la Segona República. Aleshores dirigeix la companyia estatal de teatre “La Barraca”, on va produir, dirigir, escriure i adaptar algunes obres teatrals del segle d'or espanyol, amb l’objectiu de portar el teatre clàssic a zones amb poca activitat cultural 

La seva obra s'alimenta d'obsessions com l’amor, el desig o l’esterilitat, mantenint com a qüestió central la frustració L'obra poètica de Lorca és el reflex d'un sentiment tràgic de la vida i constitueix un dels cims de la poesia de la generació del 27 i de tota la literatura espanyola. 

La poesia lorquiana, i està vinculada a diferents autors, tradicions i corrents literaris. En aquesta poesia conviuen la tradició popular i la culta. Encara que és difícil establir èpoques en la poètica de Lorca, alguns crítics en diferencien dues etapes: una de joventut i una altra de plenitud. 

El teatre de García Lorca és, amb el de Valle-Inclán, el de major importància escrit en castellà en el segle xx. És un teatre poètic, que encara problemes de l'existència i, vist l'èxit dels drames rurals, escriu “Bodas de sangre” (1933) i “Yerma” (1934) o recrea la repressió de la dona i la intolerància a “La casa de Bernarda Alba” (1936), la seva obra mestra. 

En esclatar la Guerra Civil, va rebutjar ofertes per anar a l’exili i va tornar a casa seva a Granada. Probablement va ser la rancúnia d’uns cacics, la que va propiciar la seva detenció el 16 d’agost de 1936 i que, dos dies més tard, fou afusellat en una carretera solitària. 

Per acabar aquestes Vides Paral·leles, Puixkin i Lorca fins i tot tenen en comú poemes dedicats al riu Guadalquivir: “Del céfiro nocturno”, de Puixkin i “El rio Guadalquivir”, de Lorca.

2 de juny 2020

Dia Mundial de la bicicleta

L'Informe Anual del 2018 del Programa “Comparteix la Carretera”, de les Nacions Unides, adverteix que les necessitats de mobilitat de les persones que es desplacen caminant o amb bicicleta, segueixen sense ser tingudes en compte arreu del món. 

Això passa malgrat els beneficis que suposa invertir en vianants i ciclistes, una actuació crucial per solucionar els problemes de mobilitat de les ciutats, per mitigar l'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle a causa del creixement de la població i per millorar la qualitat de l'aire i la seguretat viària. 

Segons l'OMS, caminar i anar en bicicleta no només són els mitjans de transport més econòmics per desplaçar-se sinó que el foment de la seva utilització, pot reduir el risc de malalties cardíaques, vessaments cerebrals, certs tipus de càncer, diabetis i fins i tot la mort. Així que millorar les condicions d'aquest tipus de transport suposa beneficis per a la salut, per a la igualtat social i per a l'economia. 

Reconeixent la singularitat, la longevitat i la versatilitat de la bicicleta, que porta en ús dos segles, i que constitueix un mitjà de transport sostenible, senzill, assequible, fiable, net i ecològic que contribueix a la gestió ambiental i beneficia la salut, la Assemblea General de les Nacions Unides va decidir declarar el 3 de juny com a Dia Mundial de la bicicleta

Amb aquesta actuació, les Nacions Unides animen els Estats Membres a prestar una atenció especial a la bicicleta en les estratègies de desenvolupament. També volen encoratjar als interessats en posar de relleu i promoure l'ús de la bicicleta com a mitjà per fomentar el consum i la producció sostenibles, reforçar l'educació dels infants i els joves, inclosa l'educació física, promoure la salut, prevenir les malalties, fomentar la tolerància, l'entesa i el respecte i facilitar la inclusió social i la cultura de pau. 

Les bicicletes són utilitzades per transportistes de correu, para-mèdics, policia o missatgers en bicicleta i serveis generals de lliurament. Hi ha un ciclisme de competició, que inclou curses de carretera, competicions BMX o curses en pista, però la bicicleta també s'utilitza per a usos recreatius, com ara el cicloturisme i la bicicleta de muntanya. 

A la biblioteca hi ha un ampli ventall de documents per omplir qualsevol llacuna que tingueu sobre el món de les bicicletes. A continuació us volem recomanar un quants llibres, començant per “Menos coches”, de Corentin Le Martelot, per saber com moure’s de manera sostenible i “No sin mi bicicleta”, la guia per viure sobre dues rodes d’Anna Brones. 

"La bicicleta", de Susanna Arànega i “Tot sobre la bicicleta”, de Susanne Gernhäuser, són llibres de coneixements bàsics per a nens i nenes. El conte de Janosch, “El Petit Tigre necessita una bicicleta”, ens explica la història de com el petit Tigre va aprendre a anar amb bicicleta, però abans que pugui sortir a recórrer el món, el petit os, la tia oca i l'os gros i gras del bosc li ensenyen tot el que cal saber per anar amb bici. La “Història de la bicicleta d'un home llangardaix”, de Fina Casalderrey, és la història d'un nen que va superar un atac dels llops al seu ramat, va pedalar amb una bicicleta i es va enfilar als pals més alts com un llangardaix... 

Com al conte del Petit Tigre, abans d’agafar la bicicleta és recomanable tenir uns coneixements que ens poden ajudar a l’hora d’evitar ensurts. A “Pedalear bien”, Zeno Zani ens explica la biomecànica del ciclisme, la posició sobre la bicicleta, l’elecció del quadre y els components de la bicicleta o l’ús seqüencial de les marxes. “Anatomía & 100 estiramientos esenciales para cycling” aporta molta informació i consells per prevenir lesions i si el que voleu és un programa de salut complet en només set setmanes, ho podeu trobar a “Ciclismo para estar en forma”, de Chris Sidwells. 

Pels amants de la BTT, Paul Vincent té una “Guía práctica de mountain bike” que ens ajudarà a mantenir i reparar la bicicleta, mentre “Técnica de mountain bike”, de Holger Meyer ofereix els principals fonaments, per a tots els nivells, per no tenir problemes amb l’equilibri, l’escalada, la seguretat en els revolts... 

Amb tot això i "La bicicleta", la guia per practicar i descobrir el cicloturisme, de François Piednoir, ja estem preparats per sortir a pedalar i només cal que decidim quin tipus de ruta triem: si volem fer una petita excursió a prop de casa o, potser, es tracta d’aprofitar el cap de setmana o les vacances per conèixer paisatges diferents o fer rutes ben llargues. 

Aquí teniu una mostra de possibles rutes per fer a la comarca, altres indrets de Catalunya o encara més lluny.