9 de juny 2021

Dia Internacional del Joc

El joc social és una conducta molt corrent en la pràctica totalitat dels mamífers i en algunes aus. Jugar és una actitud existencial fonamental per a una vida saludable, que ens permet ser espontanis, aprendre, experimentar, interrelacionar i utilitzar la nostra ment d'una manera particular, que combina pensament, llenguatge i fantasia. 

A la llum de tots aquests i molts altres beneficis, el 1999 la doctora Freda Kim, expresidenta de l'Associació Internacional de Ludoteques va proposar que es reconegués el 28 de maig com el "Dia internacional del joc". La proposta va ser acceptada i, des de 2001, el dia del joc es celebra cada any. 

La raó per promoure el Dia del joc va ser posar en valor la importància del joc en les nostres vides i particularment en la dels infants. Els nens aprenen a parlar jugant, aprenen a fer amics a través del joc, també fan exercici per mitjà del joc. A més, adquireixen habilitats bàsiques per a l'educació formal, com la concentració, la imaginació i l'expressió personal. 

Però és que jugar també és un dret. La Convenció sobre els Drets de l'Infant, adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989, en el seu article 31, diu que Els estats membres reconeixen el dret de l’infant al descans i a l’esplai, a lliurar-se al joc i a les activitats d’esbarjo adequades a la seva edat, i a participar lliurement en la vida cultural i les arts

Entre els éssers humans, jugar és una activitat universal, s'ha jugat, es juga i es jugarà a totes les edats i en qualsevol cultura del món. Hi ha una pila de jocs populars i tradicionals, que estan molt lligats a les activitats del poble pla, i que han passat de pares a fills. De la majoria d'ells no es coneix l'origen i, sovint, en la seva conservació i divulgació han tingut molt a veure les institucions i entitats que s'han preocupat que no es perdessin amb el pas del temps. 

En forma molt simple, un joc és un exercici recreatiu sotmès a regles en el qual es guanya o es perd. Els jocs han tingut un rol social molt important i això es pot veure clarament en els jocs de taula i un dels elements que més sovint apareixen als jocs de taula són els daus. 

Els daus s’utilitzen des d’abans de la història registrada i no se sap com es van originar. Es teoritza que es van desenvolupar a partir de la pràctica de l’endevinació, que feia servir petits ossos, com l’astràgal dels animals. 

Els jocs de taula han viatjat, evolucionat i s’han jugat practicat a la majoria de cultures i societats al llarg de la història. Hi ha evidencies arqueològiques de jocs de taula als enterraments predinàstics i de la Primera Dinastia d’Egipte, entre els anys 3500 aC i 3100 aC. D’aquesta època és el Senet, el joc de taula més antic que es coneix, que feia servir una mena de dau amb dues cares. Potser els daus ossis més antics coneguts van ser els trobats, com a part d'un joc semblant al backgammon, de l'antiga Mesopotàmia de fa més de 5.000 anys. 

Els jocs de taula solen utilitzar peces mogudes o col·locades sobre un tauler marcat prèviament i la majoria són una competició entre dos o més jugadors. El temps necessari per aprendre a jugar o dominar un joc varia molt d'un joc a l'altre, però no necessàriament està relacionat amb el nombre o la complexitat de les regles. Així, jocs com els escacs, originaris de l’Índia o el Go, de la Xina posseeixen conjunts de regles relativament senzilles, però tenen una gran profunditat estratègica. 

Els jocs de taula tenen una llarga tradició a Europa i els registres més antics es remunten a la Ilíada d'Homer, escrita al segle VIII aC, en la qual esmenta el joc grec antic de Petteia. Aquest joc evolucionaria posteriorment cap al Ludus Latrunculorum romà, el joc dels lladres, que era similar a les dames o als escacs, perquè és també un joc de tàctiques militars. 

Els jocs de cartes són un altre tipus de joc de taula molt antic i la referència més antiga és de la Xina del segle IX, quan les cartes de paper van sorgir a partir de jocs que feien servir rajoles de fusta, d’os o materials similars. Els exemples més notables d’aquest tipus de jocs de rajoles són el dòmino o el mahjong. 

Les cartes de joc van aparèixer per primera vegada a Europa a l'últim quart del segle XIV i les primeres referències parlen d'un joc sarraí o morisc anomenat naib i d’una baralla egípcia de 52 cartes amb quatre pals: espases, bastons de jugar al polo, copes i monedes. Cada pal conté les figures de rei, governador i segon governador i cartes del deu a l’un.

A la Itàlia del renaixement es inventar la baralla del tarot, una baralla amb els mateixos pals i augmentada amb 21 cartes amb motius pintats que tenien un paper especial com a triomf. Al segle XVIII, les imatges d’aquest tarot italià es van popularitzar en la cartomància i van evolucionar cap a baralles "esotèriques". 

Els pals francesos es van introduir cap al 1480 i van substituir les espases, bastons, copes i oros per les piques, trèbols, cors i diamants, que en ser molt simples i d'un sol color, podrien estampar-se a les cartes més fàcilment i això simplifica la producció de les baralles de cartes enfront de la baralla tradicional italiana. 

La popularització mundial dels jocs de taula, amb temes i marques especials, va coincidir amb la formació de l’Imperi Britànic. A Tour of the British Colonies, va ser un joc molt popular i Kriegsspiel és un joc de guerra desenvolupat a la Prússia del segle XIX per ensenyar tàctiques de batalla als oficials. 

Els britànics van portar de l'Índia el mil·lenari joc de Pachisi, conegut com el parxís i també van adaptar Gyan chauper, un joc medieval hindú destinat a ensenyar lliçons sobre el karma i les accions bones i dolentes, al popular Serps i escales. 

Tot un seguit de jocs de taula que implicaven la compravenda de terres es van desenvolupar a començaments del segle XX i el 1933 ja hi havia un joc molt semblant a la versió moderna del Monopoly. Durant els anys 30 també van aparèixer jocs com jugar a barcos o l’Scrabble, que va ser molt popular a partir del 1952. Els anys de la guerra freda van ser temps en que van tenir molt èxit els jocs de guerra, com el Risk. 

I aleshores van sorgir els jocs electrònics, els ordinadors, els portàtils, les tauletes i els mòbils i ja res va tornar a ser com era. Però si voleu més informació sobre jocs de cartes o de taula, jocs tradicionals populars o jocs que han esdevingut esports, a la biblioteca us esperen llibres molt interessants.

26 de maig 2021

La cursa espacial

Ara fa 60 anys, el món va viure alguns dels moments més emocionants de la rivalitat entre superpotències, que ha passat a la història com la “cursa espacial”. 

Molt abans dels inicis de l’aviació, ja era coneguda “l’equació del coet”, que descriu el moviment de vehicles seguint el principi bàsic d'un coet: un dispositiu que s’accelera a ell mateix mitjançant l'expulsió de part de la seva massa a alta velocitat. Però va ser el rus Konstantin Tsiolkovsky, el 1897, el primer a aplicar-la per respondre la pregunta de si els coets podien arribar a les velocitats necessàries per a fer un viatge espacial.


Durant els anys 30, l'Alemanya nazi va investigar i construir míssils balístics operatius capaços de fer un vol espacial suborbital i la Segona Guerra Mundial va veure l’aparició del primer vehicle que va arribar a l’espai. Es tractava d’un míssil balístic amb un abast de 320 quilòmetres, que portava més d’una tona d’explosius a 4.000 quilòmetres per hora. Conegut com amb el nom de V2 es va convertir en la base dels posteriors dissenys de coets nord-americans i soviètics durant la guerra freda. 

Poc després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, els dos antics aliats, la Unió Soviètica i els Estats Units, van iniciar una “Guerra Freda”, un estat continu de conflicte polític, tensió militar, guerres de poder, espionatge, propaganda, una carrera armamentista nuclear i la carrera espacial. 

A les acaballes de la II Guerra Mundial, els científics del programa V2 alemany van ser capturats i utilitzats, tant per americans com per russos, per desenvolupar els seus respectius programes espacials i armamentistes. Tant és així, que Wernher Von Braun, el director tècnic del programa de míssils balístics nazi, va acabar dirigint el programa espacial americà i molts científics alemanys van ser utilitzats com assessors per Serguéi Koroliov, el director dels enginyers de coets soviètics. 


A partir del 1953, Koroliov va desenvolupar el coet R-7 Semyorka, que es va provar amb èxit el 21 d'agost de 1957 i es va convertir en el primer ICBM (míssil balístic intercontinental) completament operatiu del món. Més tard es va utilitzar per llançar el primer satèl·lit a l'espai, i els seus derivats van llançar totes les naus soviètiques pilotades. 

Per la seva banda, von Braun va començar a provar a Cap Canaveral els seus models, que van evolucionar fins a convertir-se en l'Atlas-A, el primer ICBM nord-americà amb èxit en el seu llançament del 17 de desembre de 1957. La seva evolució, el coet Atlas-D, va servir posteriorment com a ICBM nuclear i com a vehicle de llançament orbital per als Projectes Mercuri i Gemini. 

El 1955, els americans, en una conferència de l'Any Geofísic Internacional, van anunciar que aviat posarien petits satèl·lits en òrbita i, amb només quatre dies de diferència, els soviètics van dir que ells també. 

Koroliov, en veure que els americans aviat podien tenir llest el seu llançament, va modificar el projecte inicial de satèl·lit rus, de més de 1300 quilos, fins als poc més de 80 que va fer l’Sputnik 1, llançat amb èxit el 4 d’octubre de 1957. Un mes més tard, l’Sputnik 2 portava la gosseta Laika fins a l’espai i, tot i que va morir, va demostrar que la participació humana en vols espacials era possible. Després de Laika, l'URSS va enviar a l'espai dotze gossos més dels quals cinc van tornar vius a la Terra. 

El president Eisenhower va ordenar el llançament del seu satèl·lit molt abans del previst inicialment i, el 6 de desembre de 1957, en directe per televisió, l’audiència va veure com explotava pocs segons després del llançament. Els EE.UU. van haver d’esperar fins al 31 de gener de 1958 per enlairar el seu primer satèl·lit. Posteriorment van enviar el primer satèl·lit alimentat amb energia solar (17 de març) i el primer de comunicacions (18 de desembre de 1958). Aquell mateix any també es va fundar la National Aeronautics and Space Administration (NASA).


Tot i que el primer vol tripulat nord-americà a l’espai estava previst originalment per al 26 d'abril de 1960, va ser posposat diverses vegades, inicialment al 5 de desembre de 1960, després a diverses dates de començaments del 1961 i, finalment, al 5 de maig de 1961, quan Alan Shepard es va convertir en el segon home, i el primer nord-americà, a viatjar a l’espai. 

Perquè el 12 d'abril de 1961, l'URSS va sorprendre el món llançant a l’espai la nau Vostok 1, amb Yuri Gagarin, qui, després d’orbitar la Terra durant 108 minuts, va tornar a la Unió Soviètica. Gagarin es va convertir en un heroi nacional de la Unió Soviètica i en una celebritat mundial. 

L'URSS va perdre el seu lideratge a la “cursa espacial” després que el president nord-americà John F. Kennedy va establir l'objectiu de portar un home a la Lluna i tornar-lo amb seguretat a la Terra. Així, la capacitat de vol espacial nord-americana va superar els soviètics amb vols de llarga durada, cita i atracament espacial; treballar fora de naus espacials i el desenvolupament del primer vehicle de llançament súper pesat, el Saturn V, prou gran per enviar un mòdul orbital de tres persones i un d’allunatge de dues persones a la Lluna. 

L'objectiu de desembarcament lunar de Kennedy es va assolir el juliol de 1969, amb el vol de l'Apol·lo 11. La URSS va dur a terme dos programes lunars amb tripulació, però no va aconseguir desenvolupar un vehicle de llançament prou potent per aterrar un humà a la Lluna abans que els EE.UU. i, finalment, els va cancel·lar per concentrar-se a les estacions espacials orbitals de la Terra. 

La NASA encara va fer aterrar cinc tripulacions Apol·lo més a la Lluna i el 1971, Shepard va comandar l’Apol·lo 14, pilotant el mòdul lunar i convertint-se, als 47 anys, en el cinquè i el més vell dels homes que han caminat per la Lluna.


A partir d’abril de 1972 s’inicià un projecte cooperatiu Apol·lo-Soyuz, que va portar a la reunió de juliol de 1975 a l'òrbita terrestre d'una tripulació d'astronautes dels Estats Units amb una de cosmonautes soviètics. El desembre de 1991, el col·lapse de la Unió Soviètica va significar la fi de la “Guerra Freda” i va permetre la col·laboració dels programes Shuttle i Mir i la creació de l’Estació Espacial Internacional.

A les biblioteques podeu trobar molts documents per ampliar els vostres coneixements sobre aquest tema.

13 de maig 2021

Les rosses de Hitchcock

Ara fa 40 anys que va morir Alfred Hitchcock. El mestre del suspens va fer 53 pel·lícules, la majoria thrillers i moltes són clàssics del gènere. Els aficionats al cinema reconeixen fàcilment les seves signatures: "l'home equivocat", acusat falsament, fugint tant de la llei com dels dolents, el terror sorgit en llocs considerats segurs, el voyeurisme o la sensació que, com va assenyalar Truffaut, Hitchcock "va filmar les seves escenes d'amor com a assassinats i els seus assassinats com a escenes d'amor". 

Primer a través de petites aparicions a les seves pròpies pel·lícules i després en les divertides introduccions d’una popular sèrie televisiva, Hitchcock va construir el personatge públic que li agradava: l’excèntric grassonet amb un macabre sentit de l’humor. En aquest rol, la seva fascinació pel costat fosc era una broma i va fingir prendre-ho a la lleugera. 

Però qualsevol que hagi experimentat les fosques profunditats d’obres mestres com Shadow of a Doubt (La sombra de una duda, 1943), Spellbound (Recuerda, 1945), Strangers on a Train (Extraños en un tren, 1951) o The wrong man (Falso culpable, 1956), sap que els seus temes (por, culpabilitat, sexe i mort) eren qualsevol cosa menys lleugers. Però, de tots els trets que el caracteritzen el més atractiu, perdurable, i també el més inquietant, és de les rosses de Hitchcock. 


Un dels directors més estimats de la història del cinema també era un home amb nombroses obsessions, principalment les dones i, concretament, les rosses amb un exterior innocent i fresc que podria amagar profundes passions. La rossa de Hitchcock és una dona bella, sofisticada, amb un aire de misteri i un atractiu sexual indirecte. També representa la seva idea d’una dona perfecta i la seva obsessió per posseir-la. 

Totes les seves pel·lícules més reconegudes compten amb una rossa amb un paper fonamental. Tot i que s’adapten a l’aspecte físic del model clàssic, actuen com una dona moderna, perquè aquestes rosses tenen la bellesa i elegància clàssiques dels anys cinquanta i seixanta i al mateix temps projecten les qualitats d’independència, equilibri, abast, determinació i, el més important, misteri.


Encara dins del cinema mut, Alfred Hitchcock va dirigir la seva primera pel·lícula de suspens,
The Lodger (El enemigo de las rubias, 1927), l’heroïna en perill, June Tripp, era rossa, però el tipus encara no estava definit. Les primeres heroïnes, com Madeleine Carroll a The 39 Steps (Los 39 escalones, 1935) i Priscilla Lane a Saboteur (Sabotaje, 1942), eren companyes emmanillades a l’heroi fugitiu però, tot i ser de dubtosa lleialtat, encara no eren objecte d’obsessió. 

El tipus va evolucionar cap a la dona misteriosa, la duplicitat de la qual posava en perill l'heroi: Ingrid Bergman a Notorious (Encadenados, 1946) o Eva Marie Saint a North by Northwest (Con la muerte en los talones, 1959). És clar que la seva traïció sol ser el resultat del control que el dolent tenia sobre ella. 

La rossa de Hitchcock va arribar al seu punt àlgid en tres pel·lícules amb Grace Kelly: Dial 'M' for murder (Asesinato perfecto, 1954) , Rear window (La ventana indiscreta, 1954), i To catch a thief (Atrapa a un ladrón, 1955). Kelly va representar la seva idea fixa: la deessa de gel que podia desencadenar flames inesperades de passió. La càmera, que representa a Hitchcock, la venera clarament. De fet, Grace Kelly és la figura masculina de Rear window, doncs James Stewart està atrapat en una cadira de rodes. 


L’actitud de Hitchcock es va enfosquir després d’una sèrie de fets que ell va prendre com a traïcions personals. Grace Kelly va deixar d'actuar per convertir-se en princesa de Mònaco i Vera Miles va tenir un fill en comptes de protagonitzar Vertigo (De entre los muertos, 1958). Va prendre represàlies contra les seves actrius controlant més aspectes de les seves vides privades i culminant amb els devastadors efectes que va tenir sobre Tippi Hedren. 

Vertigo va ser la seva obra més autobiogràfica, on el seu altre jo, James Stewart, obligava Kim Novak a duplicar tots els aspectes d’una dona morta. A Psycho (Psicosis, 1960), Hitchcock va tractar brutalment la seva rossa i va sotmetre Janet Leigh al famós assassinat a la dutxa, que va ser considerat com l'acte més impactant de la història del cinema. 


Amb Tippi Hedren, estrella de The Birds (Los pajaros, 1963) i Marnie (Marnie la ladrona, 1964), la seva obsessió finalment es va descontrolar. Hitchcock la va descobrir en un anunci de televisió, li va fer un contracte exclusiu i, com que era una desconeguda, va portar les seves accions de control fins a extrems a que mai no s’hauria atrevit amb estrelles com Ingrid Bergman o Grace Kelly. Durant el rodatge de Marnie, Hedren va rebutjar les seves proposicions sexuals i ja res va ser el mateix que abans. 

Hitchcock va fer quatre pel·lícules més. Tot i que alguns contenien dones rosses, sobretot la víctima de l'assassinat a Frenzy (Frenesí, 1972), cap se centrava en l'ideal fantàstic del director i mai no hi va haver una altra veritable rossa de Hitchcock.

30 d’abr. 2021

Any internacional de les fruites i de les verdures

Quan pensem en una alimentació saludable, els primers aliments que ens venen a la ment són les fruites i les verdures, que, amb els seus vius colors, són vitals per al bon funcionament del cos humà en ser tan riques en vitamines, minerals i fibra. A més, contenen els fitoquímics, uns compostos químics, que es troben de manera natural en les plantes i poden afectar la salut tot i que no són un nutrient essencial.

Els beneficis de consumir fruites i verdures com a part d'una dieta nutritiva són enormes i el sector de producció de fruites i verdures contribueix a incrementar la biodiversitat i a la sostenibilitat ambiental. 

En declarar l'any 2021 com l'Any Internacional de les Fruites i Verdures, l'Assemblea General de Nacions Unides es proposa conscienciar la societat sobre els beneficis nutricionals i per a la salut de les fruites i verdures i la seva contribució a una dieta i un estil de vida equilibrats i saludables. També espera cridar l'atenció sobre la necessitat de reduir el malbaratament que es produeix al sector de les fruites i verdures i, al mateix temps, millorar els resultats mediambientals. L'objectiu final és que els estats adoptin mesures per augmentar la producció i el consum de fruites i verdures i fer-les més assequibles per als consumidors, generant al mateix temps beneficis econòmics, socials i ambientals. 

Però, què són les fruites i verdures? Encara que no existeix una definició àmpliament acceptada, l'acordada per aquest Any Internacional és la següent: 

Es consideren fruites i verdures les parts comestibles de les plantes (estructures portadores de llavors, flors, brots, fulles, tiges i arrels), ja siguin conreades o collides en forma silvestre, en estat cru o en forma mínimament elaborada.


Les fruites i verdures mínimament processades són aquelles que han estat sotmeses a procediments com rentat, classificació, retallada, pelat, tall o picat i que no afecten la seva qualitat de frescor. Aquests aliments conserven la majoria de les seves propietats físiques, químiques, sensorials i nutricionals inherents. Molts aliments mínimament processats són tan nutritius com els no processats. Entre els aliments d’aquesta categoria s'inclouen les fruites tallades o en bosses, les amanides de verdures i les fruites i verdures congelades i seques. 

En aquest grup no s'inclouen les arrels i tubercles amilacis, com la iuca o la patata, els llegums i els cereals, llevat que es cullin quan no estan madurs, les oleaginoses com cocos, nous i llavors de gira-sol, les herbes i espècies, els estimulants, com el te, cacau i cafè i, sobretot, els productes processats i ultra-processats elaborats a partir de fruites i verdures, com les begudes alcohòliques, els substituts de la carn fets a partir de plantes o els productes fets amb fruites i verdures amb ingredients afegits, com els sucs de fruita envasats, quètxup, etc. 

L'Any Internacional de les Fruites i Verdures se centra en els productes frescos o mínimament processats. Tot i això, reconeix que les formes processades de fruites i verdures són importants per al nivell de vida i els ingressos dels agricultors, el comerç, la seguretat alimentària i la nutrició. I és que algunes varietats es conreen específicament per a ser venudes com productes frescos i altres són produïdes des del principi a la planta de processament. De vegades la producció pot anar en les dues direccions, és a dir, els millors productes se seleccionen i classifiquen i es venen frescos, mentre que la resta es destina a processats. 

L'OMS recomana actualment el consum d'almenys 400 g de fruites i verdures cada dia, o cinc porcions de 80 g cadascuna. No obstant, la quantitat òptima depèn de diversos factors, entre ells l'edat, el sexe i el nivell d'activitat física. 

Gairebé tots els països fan recomanacions dietètiques que inclouen el consum de fruites i verdures, utilitzant representacions com triangles o piràmides. Tot i que les recomanacions varien d'un país a un altre, segons el que estigui disponible localment, sigui assequible i acceptable des del punt de vista sociocultural, totes les orientacions promouen una dieta variada i un equilibri entre els diferents tipus d'aliments. 

Pel que fa a les virtuts de les fruites i verdures per a la nostra salut, el color és la clau, perquè els seus colors solen estar vinculats als nutrients i fitoquímics que contenen. 

Així, els fruits de color porpra o blau (remolatxa, albergínia, mora, nabiu, raïm negre, pruna, etc.), tenen propietats antioxidants, que poden reduir els riscos de càncer, accidents cerebrovasculars i malalties cardíaques. 

Els de color vermell (remolatxa, pebrot vermell, rave, tomàquet, poma vermella, cirera, raïm vermell, aranja vermella i rosa, gerd, síndria ...), també ajuden a disminuir el risc de càncer i milloren la salut cardiovascular. 

El color ataronjat o groc indica que conté carotenoides, per això la ingesta de pastanaga, carbassa, carbassó, albercoc, aranja, llimona, mango, meló, nectarina, taronja, papaia, préssec o pinya, ajuda a conservar i millorar la salut ocular. 


Coliflor, endívia, all, gingebre, porro, ceba, plàtan, préssec blanc, pera marró i altres fruites i verdures de color marró o blanc són riques en potassi i altres fitoquímics amb propietats antivirals i antibacterianes. 

Finalment, són conegudes les propietats anticancerígenes dels aliments de color verd com espàrrecs, mongeta verda, bròquil, pebrot verd, cogombre, enciam, espinacs, poma verda, alvocat, raïm verd, kiwi, llima...
 
A les biblioteques trobareu una pila de llibres per saber-ho tot sobre les fruites i verdures, les seves propietats, el seu conreu, com i quan preparar-les i menjar-les per obtenir els millors beneficis per a la salut. Des d'un punt de vista més lúdic, a la Biblioteca Virtual teniu una selecció fresca de novel·les inspirades en fruits i no us perdeu les informacions i activitats al voltant de les fruites i verdures que ofereix als més joves el portal Genius.