22 de nov. 2020

Les aventures de Jack London

John “Jack” Griffith London (1876 - 22 de novembre de 1916) va ser un novel·lista, periodista i activista social i contra la violència als animals. Va ser un dels primers autors nord-americans a convertir-se en una celebritat internacional i guanyar una gran fortuna escrivint. També va ser un innovador en el gènere que després es coneixeria com a ciència ficció. 


Tot i que la seva vida va ser una veritable aventura, London va ser sovint acusat de plagi. Tant perquè era un escriptor popular, prolífic i amb èxit, com pels seus mètodes de treball. De fet, va comprar trames i novel·les a un jove Sinclair Lewis (Premi Nobel el 1930), va utilitzar incidents de notícies de diaris o, com ell mateix va reconèixer, es va “inspirar” en obres d’altres autors. 

L’educació de Jack London va ser principalment de caire autodidacta, sobretot a partir del 1886, quan va anar a la biblioteca pública d'Oakland i la bibliotecària el va animar. Més tar va anar a l'Oakland High School i fins i tot va assistir a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, el 1896, encara que no consta que acabés els estudis. 

El 1889, London va començar a treballar de 12 a 18 hores al dia a la fabrica de conserves Hickmott Canning Company. Buscant millorar els seus ingressos va comprar una petita balandra i es va convertir en pirata d’ostres. A l’època, a la badia de Sant Francisco hi havia unes poques companyies que tenien monopolitzat el conreu d’ostres i aquest fet va propiciar l’aparició dels pirates d’ostres, que assaltaven els llits d’ostres a la nit i les venien al matí als mercats d’Oakland. 

El 1893 es va enrolar en un vaixell de caçadors de foques i va anar al Japó, després va treballar en una fàbrica de jute, una central elèctrica de ferrocarril i va començar la seva carrera com a rodamón, per la qual cosa va passar 30 dies a la presó. 

El juliol de 1897, Jack London s’afegeix als milers de persones atretes per la febre de l'or del Klondike. Molts dels que hi van anar eren conscients que les seves possibilitats de trobar quantitats apreciables d'or eren pràcticament nul·les i hi anaven només per l'aventura. 

En el seu cas, el temps que London va passar al Klondike va ser perjudicial per a la seva salut. Com tants altres homes, desnodrits als camps d’or, ell va desenvolupar l’escorbut. Les genives se li van inflamar, va perdre les quatre dents anteriors i un dolor constant li afectava els músculs dels malucs i les cames. 

En tornar a Califòrnia el 1898, London va començar a treballar per publicar els seus escrits i va estar a punt d'abandonar la seva carrera d’escriptor. Afortunadament va poder vendre una història per 40 dòlars i va començar la seva carrera al mateix temps que les noves tecnologies d’impressió permetien la producció de revistes a un menor cost. 

Això va resultar en un boom de les revistes populars dirigides a un públic ampli i un gran mercat pels relats curts de ficció. El 1900 ja va guanyar 2.500 dòlars amb els seus escrits i els anys següents publicarà moltes històries curts, assajos, poesia i novel·les. 

Entre les seves obres més famoses hi ha “The Call of the Wild” (La crida del bosc, 1903) i “White Fang” (Ullal blanc, 1906), ambdues ambientades a la febre de l’or de Klondike i que van tenir un èxit immediat a escala mundial, especialment entre els lectors joves. Aquestes i altres de les seves històries han estat sovint adaptades al cinema. 


Malgrat ser un escriptor d’èxit, les ganes d’aventures no el van deixar i el 1904 va anar, com a corresponsal de guerra, a cobrir la guerra russo-japonesa. En els sis mesos que va estar al front, va ser detingut pels japonesos quatre vegades i la darrera va caldre la intervenció personal del president Theodore Roosevelt perquè el deixessin en llibertat. 

London va morir el 22 de novembre de 1916 mentre dormia al porxo del seu ranxo. Tot i que havia estat un home robust, havia patit diverses malalties greus com l'escorbut al Klondike o, en els seus temps de mariner, infeccions i malalties tropicals no especificades. En el moment de la seva mort, patia disenteria i alcoholisme, patia forts dolors i prenia morfina.

9 de nov. 2020

Hedy Lamarr. Una dona del renaixement al segle XX

Tal dia com avui, Hedwig Eva Maria Kiesler (1914-2000) va néixer a Viena i, abans de fer els 18 anys, va actuar en diverses pel·lícules austríaques, alemanyes i txeques, inclosa la controvertida Èxtasi (1933).

El 1933 també va ser l’any del seu primer matrimoni, amb un fabricant d’armes ric, controlador i amb vincles amb Hitler i Mussolini. El 1937, disfressada de criada, va fugir del seu marit i es va traslladar a París i després a Londres. Allà va conèixer Louis B. Mayer, cap de l'estudi Metro-Goldwyn-Mayer, que li va oferir un contracte de cinema a Hollywood i un nou nom: Hedy Lamarr. 

De tots els emigrants europeus que van escapar dels nazis, hi havia molt pocs que poguessin fer la transició lingüística o culturalment. Ella va ser una de les poques que va aconseguir mudar-se a una altra cultura i convertir-se ella mateixa en una estrella de ple dret. 

La seva primera pel·lícula per a la Metro, “Argel” (1938), la va convertir en una estrella del cinema. Els anys següents va compartir protagonisme amb grans actors com Clark Gable o James Stewart tot i que el seu major èxit va ser interpretant a Dalila al costat de Victor Mature com l’heroi bíblic de “Samsó i Dalila” (1949) de Cecil B. DeMille. El 1960 va ser guardonada amb una estrella al passeig de la fama de Hollywood. 

Malgrat no tenir estudis i ser de formació autodidacta, va treballar en el seu temps lliure en diversos invents, com un semàfor millorat. Entre els que sabien de la inventiva de Lamarr hi havia el magnat de l'aviació Howard Hughes, a qui va suggerir que canviés el disseny més aviat quadrat dels seus avions per una forma més racional, basada en les imatges dels ocells i peixos. 

Al començament de la Segona Guerra Mundial, Lamarr i el compositor George Antheil van desenvolupar i patentar un sistema de radioguia per als torpedes, utilitzant tecnologia d’espectre eixamplat per salt de freqüència, per evitar que fossin rastrejats i interceptats. . 

La Marina dels Estats Units no era receptiva a considerar invents procedents de fora de l’exèrcit i no va adoptar la invenció de Lamarr i Antheil fins al 1957. Amb tot, aquesta va restar com a classificada fins al 1985. 


Les seves tècniques d’espectre eixamplat s’apliquen a la tecnologia Bluetooth i són similars als mètodes utilitzats en versions antigues de Wi-Fi. També és utilitzada per als sistemes de posicionament per satèl·lits, GPS, els enllaços xifrats militars o les comunicacions de la llançadora espacial amb la Terra. El reconeixement del valor del seu treball va fer que la parella fos inclosa al Saló de la Fama dels Inventors el 2014. 

Lamarr mai no es va beneficiar econòmicament de la indústria multimilionària que va llançar la seva idea, malgrat el reconeixement públic dels Estats Units de la seva patent i la seva contribució a la tecnologia

27 d’oct. 2020

James Cook, un gran explorador

James Cook (1728-1779) es va unir a la Royal Navy el 1755, amb la que va participar a la guerra dels 7 anys i, posteriorment, va cartografiar gran part de l’entrada al riu Sant Llorenç durant el setge de Quebec. Els seus mèrits, que van cridar l'atenció de l'Almirallat i la Royal Society, el van portar, el 1766, a comandar l’HMS Endeavour en el primer dels seus tres viatges pel Pacífic.

En el seu primer viatge (1768-1771), Cook va demostrar que Nova Zelanda no estava lligada a la Terra Australis, la gran massa terrestre que es creia que es trobava més al sud. Tot i que va traçar gairebé tota la costa oriental d'Austràlia, la Royal Society encara creia que hauria d’existir un continent més al sud. 

En el segon viatge (1772-1775), ja amb l’HMS Resolution, Cook va circumnavegar el món a una latitud extrema sud, convertint-se en una de les primeres en creuar el cercle antàrtic i gairebé es va trobar amb el continent de l'Antàrtida, però va girar cap a Tahití per proveir-se. 


En el tercer (1776-1779) i darrer viatge, l'objectiu principal era localitzar un passatge del nord-oest al voltant del continent americà. En el seu viatge des de Tahití a la costa americana, va ser el primer a contactar amb les illes Hawaii i després va cartografiar la costa nord-americana fins Alaska i l’estret de Bering, que no va poder travessar en estar bloquejat pel gel i, finalment va decidir tornar cap a Hawaii. 

Cook, que era considerat pràcticament com un déu pels hawaians, va ser atacat i assassinat el 1779 mentre intentava segrestar el monarca de l'illa de Hawaii, Kalaniʻōpuʻu, per recuperar una xalupa robada d’un dels seus vaixells. 

Els 12 anys de Cook navegant per l'Oceà Pacífic van contribuir molt al coneixement de la zona. Diverses illes, com l’arxipèlag hawaià, van ser visitades per primera vegada pels europeus, i el seu precís traçat de navegació de grans àrees del Pacífic va ser una gran contribució a la navegació. Durant segles, els navegants havien estat capaços de determinar la latitud amb precisió, però la longitud era més difícil de mesurar perquè requereix un coneixement precís de la diferència horària entre els punts de la superfície de la terra. Cook va utilitzar els darrers coneixements astronòmics i tècnics per recollir mesures de longitud exactes i va cartografiar terres des de Nova Zelanda fins a Hawaii amb més detall i a una escala no prèviament traçada. 

James Cook va provar diverses mesures sanitàries preventives i la més important fou la reposició freqüent d'aliments frescos. Així va aconseguir circumnavegar el món en el seu primer viatge sense perdre un sol home per l'escorbut, un èxit inusual en aquell moment. 

Des del punt de vista antropològic, postulà correctament un vincle entre tots els pobles del Pacífic, tot i estar separats per grans trams oceànics i va teoritzar que els polinesis es van originar a Àsia, cosa que el científic Bryan Sykes va verificar posteriorment. 

A Nova Zelanda, l’arribada de Cook s’utilitza sovint per significar l’inici de la colonització, tot i que aquesta va començar oficialment més de 70 anys després que la seva tripulació es convertís en el segon grup d’europeus a visitar aquell arxipèlag. En els seus viatges, Cook va portar diversos científics, que van fer observacions i descobriments significatius, recollint més de 3.000 espècies de plantes de gran valor científic per als botànics britànics, que van ser dibuixades pels artistes que també navegaven amb ell.

10 d’oct. 2020

Día Mundial de la Salut Mental

Fa gairebé 30 anys que la Federació Mundial de Salut Mental va declarar el primer Dia Mundial de la Salut Mental, i enguany (10 d'octubre) se celebra en un moment en que les nostres vides quotidianes s'han vist considerablement alterades com a conseqüència de la pandèmia de COVID-19.

Confinaments, teletreball, educació a distància i fins i tot limitació dels moviments i de les reunions familiars, s'uneixen a l'amenaça invisible d'un virus de què desconeixem molts aspectes. El repte de 2020 és romandre sa a nivell mental amb les dificultats que estan plantejant les mesures per reduir els contagis que s'estan adoptant en tots els països de l'món. Tot això unit a la informació, de vegades obsessiva, que difonen els mitjans de comunicació, fa que sigui difícil per a algunes persones mantenir el seny.

Per a això, es recomana a la població mantenir-se informats per mitjans fiables de les recomanacions de les autoritats sanitàries, reduir l'exposició de les notícies, mantenir-se actius i seguir rutines saludables de son, alimentació i activitats, mantenir el contacte amb els nostres éssers estimats, reduir el consum d'alcohol i tabac, etc. 

Segons l'experiència adquirida en emergències passades, s'espera que les necessitats de suport psicosocial i en matèria de salut mental augmentaran considerablement en els propers mesos i anys. Invertir en els programes de salut mental en l'àmbit nacional i internacional, infrafinançats des de fa anys, és ara més important que mai. 

La salut mental és una de les àrees més desateses de la salut pública. Prop de 1000 milions de persones viuen amb un trastorn mental, 3 milions de persones moren cada any pel consum nociu d'alcohol i una persona es suïcida cada 40 segons. I ara, milers de milions de persones de tot el món s'han vist afectades per la pandèmia de COVID-19, que està tenint repercussions addicionals en la salut mental de les persones. 

No obstant això, relativament poques persones a tot el món tenen accés a serveis de salut mental de qualitat. Als països d'ingressos baixos i mitjans, més del 75% de les persones amb trastorns mentals, neurològics i per consum de substàncies no reben cap tractament per a la seva afecció. 

Per això, per al Dia Mundial de la Salut Mental d'enguany, l'OMS, juntament amb les organitzacions associades United for Global Mental Health i la Federació Mundial de Salut Mental, demanen, amb el lema “Salut mental per a tothom: major inversió, major accés. Per a qualsevol persona, en qualsevol lloc“, que s'augmenti considerablement la inversió en salut mental.


Per celebrar el Dia Mundial de la Salut Mental a 2020 us podeu connectar en línia al gran esdeveniment que s'està organitzant per part de l'OMS en el qual experts analitzaran i explicaran què podem fer per mantenir la nostra salut mental. Es retransmetrà en directe a través dels canals oficials de l'OMS a les xarxes socials. 

A nivell local, podeu participar en alguna de les activitats, telemàtiques o presencials, programades per Osonament, o participar a la sessió de l’hora del conte que, dins del programa “Temps de contes”, tindrà lloc a diverses biblioteques de la comarca. En aquest cas, es tracta de “Plou i fa dol”, un conte amb titelles que parla del dol, a càrrec d’Ada Cusidó.

23 de set. 2020

Mobilitat sostenible

La mobilitat sostenible es refereix al transport que és sostenible en el sentit del seu impacte social, ambiental i climàtic. Els components per avaluar la sostenibilitat inclouen els vehicles que s’utilitzen pel transport per terra, aigua o aire; la seva font d’energia; i la infraestructura utilitzada pel transport. La sostenibilitat es mesura per l'eficàcia i l'eficiència del sistema de transport, així com pels seus impactes ambientals i climàtics.


La majoria d’eines i conceptes de la “mobilitat sostenible” es van desenvolupar abans que fos encunyat el concepte. Caminar, el primer mitjà de transport, també és el més sostenible. El transport públic es remunta almenys fins a la invenció del bus públic el 1662. El primer tramvia de viatgers va començar a funcionar el 1807 i el primer servei ferroviari de passatgers el 1825. Les bicicletes a pedals daten de la dècada de 1860. Des de l’antiguitat, el transport de mercaderies es feia mitjançant la força de les persones i els animals o el ferrocarril. 

Aquestes eren les úniques opcions de transport personal disponibles per a la majoria de persones als països occidentals abans de la Segona Guerra Mundial, i continuen sent les úniques opcions per a la majoria de la gent dels països en desenvolupament. 


Els anys que van seguir a la II Guerra Mundial van comportar un augment de la riquesa i una demanda de mobilitat molt més gran per a les persones i els béns. El nombre de vehicles es va multiplicar i la majoria de països i ciutats benestants van invertir molt en carreteres i autopistes, més grans i millor dissenyades, que es consideraven imprescindibles per reforçar el creixement i la prosperitat. La planificació del transport es va convertir en una branca de la planificació urbana i la inversió pública en trànsit, a peu i en bicicleta va disminuir dràsticament. 

Les preocupacions sobre la sostenibilitat d’aquest enfocament es van generalitzar arran de les crisis del petroli de 1973 i la energètica de 1979. L’elevat cost i la disponibilitat limitada de combustible van provocar un ressorgiment de l’interès per les alternatives als desplaçaments en vehicle ocupats per una sola persona. Les innovacions d’aquest període inclouen els carrils per a vehicles d’alta ocupació o els sistemes de cotxes compartits. 

No obstant, els preus del petroli relativament baixos i estables durant els anys vuitanta i noranta van provocar augments significatius en el nombre de vehicles, tant directament perquè la gent va optar per viatjar amb cotxe amb més freqüència i per a distàncies més grans, com indirectament perquè les ciutats van desenvolupar zones d’habitatge suburbà, de botigues i de llocs de treball, que ara es coneixen com a expansió urbana. 

Els mitjans de transport tenen impactes significatius sobre el medi ambient, ja que representen entre el 20% i el 25% del consum energètic mundial i de les emissions de diòxid de carboni. La majoria de les emissions, gairebé el 97%, provenien de la crema directa de combustibles fòssils i les emissions de gasos d'efecte hivernacle del transport augmenten a un ritme més ràpid que qualsevol altre sector que utilitza energia. 


Per promoure la mobilitat sostenible, a nivell europeu, celebrem la Setmana Europea de la Mobilitat. Es tracta d’una campanya de conscienciació dirigida a sensibilitzar els ciutadans pel que fa a l'ús del transport públic, la bicicleta i caminar, al temps que s’anima a les ciutats al fet que promoguin aquests modes de transport invertint en noves infraestructures. 

Se celebra cada any del 16 al 22 de setembre. L’últim dia de la setmana de la Mobilitat és també el Dia Mundial Sense Cotxes, una iniciativa per desincentivar l'ús de l'automòbil en que es fa una crida als ciutadans a deixar aquest mitjà de transport per un dia i provar nous mitjans de desplaçament. 

Poc a poc, la conscienciació dels avantatges de la mobilitat sostenible es va anar estenent i són moltes les ciutats, com Barcelona, que impulsen una mobilitat sostenible i respectuosa amb el medi ambient i la salut de les persones, promovent les energies alternatives, fomentant l’ús de sistemes de transport saludables, com la bicicleta o anar a peu, millorant els sistemes de transport col·lectiu i apostant per la mobilitat elèctrica per millorar la qualitat ambiental en benefici de tothom.

12 de set. 2020

Marató, la cursa més llarga

La més mítica de les proves d’atletisme té el seu origen llegendari tal dia com avui de l’any 490 aC. Als llibres d’història de l’antiga Grècia trobareu els fets que han propiciat l’aparició de, entre altres, aquests llibres que podeu trobar a la biblioteca:

Amb les maratons, com amb tantes altres coses, tot és començar. Podeu provar amb la “Guía completa running y maratón”; “De la milla al maratón: entrenamiento para corredores de élite y recreativos, jóvenes y veteranos, sanos y enfermos”, de Ricardo Ortega Sánchez-Pinilla o “Camí cap a un somni”, un pla d'entrenament per fer 10 km, mitja marató i marató, de Roger Roca.


A continuació, cal plantejar-se nous reptes. Emilio Sáez Soro proposa transformar-se per córrer més i millor amb “El Reto descalzo”, que està format per 13 maratons per fer en un any i Jorge González de Matauco ens envia “En busca de las carreras extremas: la ruta hacia el Grand Slam Marathon” o connecta amb la llegenda a “Filípides era vikingo”, una sèrie de viatges i maratons a través de Svalbard, Illa de Man, Groenlàndia, Illes del Canal, Illes Aland, Islàndia i Illes Feroe.


Apolo Esperanza llença un desafiament de volta al món a “8 habilidades para afrontar 8 maratones”. També Arcadi Alibés ens proposa “La Volta al món en 80 maratons” i, jugant amb la distància de la prova atlètica ens aconsella “Córrer per ser feliç: 42 motius i 195 raons per córrer” 

El nom de la Marató prové de la llegenda del missatger grec que va ser enviat des del camp de batalla de Marató a Atenes per anunciar que els perses havien estat derrotats a la batalla. Es diu que va recórrer tota la distància sense aturar-se i va irrompre a l'assemblea, exclamant "hem guanyat!", abans de morir. 

De fet, l’historiador grec Heròdot, la principal font de les guerres greco-perses, no esmenta cap missatger enviat des de Marató a Atenes. En el seu relat diu que va ser la part principal de l'exèrcit atenès, qui després d'haver lluitat i guanyat l’esgotadora batalla i tement una incursió naval de la flota persa, va marxar de tornada cap a Atenes amb tot l’equipament militar, arribant el mateix dia. 

Tot i que segons les diverses fonts el nom del missatger canvia, quan, el 1879, Robert Browning va escriure el poema “Filípides”, aquest va passar a formar part de la cultura popular de finals del segle XIX i va ser acceptat com una llegenda històrica. 

Quan s’havien de celebrar els primers Jocs Olímpics moderns a Atenes, el 1896, els organitzadors buscaven un gran esdeveniment, que recordés la glòria de l’antiga Grècia. La idea d’una cursa de marató va sorgir del lingüista francès Michel Bréal, que va ser recolzat per Pierre de Coubertin, el fundador dels Jocs Olímpics moderns, així com pels grecs. 

El mont Pentèlic es troba entre Marató i Atenes, cosa que significa que Filípides i els corredors olímpics, havien de córrer per la muntanya. La ruta Marató-Atenes segueix cap al sud des de la badia de Marató al llarg de la costa, després pren una suau però prolongada pujada cap a l'oest, al Pentèlic, a l'aproximació per l'est cap a Atenes i després, suaument, baixa fins a Atenes. Aquesta ruta, tal com existia quan es van recuperar els Jocs Olímpics el 1896, tenia una longitud aproximada de 40 quilòmetres. 

El guanyador de la primera marató olímpica, el 10 d'abril de 1896 (una cursa només masculina), va ser el grec Spyridon Louis, en 2 hores 58 minuts i 50 segons. La marató es va realitzar en la ruta tradicional de Marató a Atenes, que va acabar a l’estadi Panathinaikos, seu dels Jocs Olímpics de 1896. 

Com era tradicional, El Comitè Olímpic Internacional va acordar que la distància per a la marató olímpica de Londres del 1908 seria d’uns 40 quilòmetres. Els organitzadors, però, van decidir un recorregut de 26 milles des de la sortida al castell de Windsor, sota el balcó de la reina Victòria, fins a l’entrada a l’Estadi a Londres, seguida d'una volta parcial de 385 iardes fins a la meta. Així és com va quedar establerta la distància estàndard de 42,195 quilòmetres (26,219 milles) per a la marató.

28 d’ag. 2020

La dona darrere el monstre

Autora d’una de les obres més representatives del romanticisme, Mary Wollstonecraft Godwin, de casada Mary Shelley (1797-1851) va tenir una vida tràgica des del principi. La seva mare, Mary Wollstonecraft, va morir d'infecció poc després del naixement i la petita va tenir una gran vinculació amb el seu pare, William Godwin, que li va donar una educació poc convencional però molt avançada per l’època.


La petita Mary va estar fortament influenciada per les obres dels seus pares. La seva mare defensà a les seves obres que les dones no són per naturalesa inferiors a l'home i va establir les bases del feminisme modern i el seu pare, polític i filòsof precursor de l’anarquisme, es reunia sovint a casa amb els seus amics, escriptors i polítics.

Quan tenia setze anys, Mary va conèixer al poeta i pensador Percy Bysshe Shelley, mentre aquest visitava el seu pare. Godwin no estava d'acord amb la relació de la seva filla amb un home gran i casat però separat, per la qual cosa van fugir a França juntament amb Claire Clairmont, la germanastra de Mary.

L’any 1816 és conegut com “l’any sense estiu”, per les alteracions climàtiques provocades per l’erupció del Tambora a Indonesia. Aquell estiu, Mary, Percy i Claire van anar a visitar l'amant de Claire, Lord Byron, al llac Ginebra, a Suïssa, però les precipitacions incessants van obligar a Mary Shelley, Percy Bysshe Shelley, Lord Byron, John William Polidori, i altres amics a quedar-se a l'interior de la Vila Diodati.

Aquests dies a la Vila Diodati, farcits de tensió, opi i converses intel·lectuals, sempre van ser recordats per Mary Shelley com els més feliços. Inspirat en una col·lecció d’històries de fantasmes alemanyes que havien llegit a la vora del foc, Lord Byron va proposar un concurs per veure qui podia escriure la història més esgarrifosa. Byron va aconseguir escriure només un fragment basat en les llegendes sobre vampirs que havia sentit mentre viatjava pels Balcans, i a partir d’aquest fet, John Polidori va crear “The Vampyre” (1819), el progenitor del gènere literari romàntic dels vampirs.

Mary estava inquieta, incapaç de pensar en una història. Fins que una nit les discussions es van centrar en la naturalesa de la vida i la mort, les idees de Darwin i els experiments de Luigi Galvani. Va ser després de mitjanit abans de retirar-se, i sense poder dormir, que es va veure posseïda per la seva imaginació i va començar a escriure el que va suposar que seria una història curta.

Amb l'estímul de Percy Shelley, va ampliar la història per fer una novel·la completa, que va tenir enllestida a la primavera de 1817. L’1 de gener del 1818 es va publicar la primera edició, amb només 500 exemplars, de “Frankenstein or The Modern Prometheus”.

Prometeu, a la mitologia grega, va ser el Tità que va crear la humanitat a la imatge dels déus, va robar el foc a Zeus i li va donar als homes, per la qual cosa va ser castigat a estar lligat a una roca on una àliga li menjava el fetge, que es regenerava cada dia. Mary Shelley era vegetariana i va veure Prometeu no com un heroi sinó com un diable i el va culpar de portar foc a l’home i, amb això, també el vici de menjar carn.

Tot i que tothom sap que la criatura és un compost de parts del cos empeltat de cadàvers i reanimat per l’ús d’electricitat, aquesta descripció no és coherent amb el treball de l’autora, sinó el resultat de la popular adaptació al cinema de James Whale del 1931. En l’obra original de Shelley, Victor Frankenstein descobreix un principi de vida anteriorment desconegut però elemental, i aquesta visió li permet desenvolupar un mètode per donar vida a la matèria inanimada, tot i que la naturalesa exacta del procés no s’especifica.

Mary i Percy van tornar a Anglaterra el setembre de 1816 i es van poder casar a finals d’any, després del suïcidi de la primera esposa de Percy Shelley. La tragèdia va continuar present a la vida de Mary Shelley, que va perdre tres dels quatre fills que va tenir i que va quedar vídua als 25 anys, quan Percy es va ofegar mentre navegava a Itàlia. A partir d’aleshores es va dedicar a escriure i promocionar l’obra del seu marit fins que va morir d'un tumor cerebral l'1 de febrer de 1851.

A les biblioteques i a ebiblio podeu trobar fàcilment alguna edició de la seva obra o alguna de les versions cinematogràfiques.

24 d’ag. 2020

Recordem l’erupció del Vesuvi de l’any 79

Un dels fets de l’antiga Roma que ha estat recreat més sovint és l’erupció del 24 d’agost de l’any 79, en que el volcà Vesubi va destruir les ciutats de Pompeia i Herculà. El referent més utilitzat ha estat“Els últims dies de Pompeia”, una novel·la escrita per Edward Bulwer-Lytton el 1834, inspirada en la pintura de Karl Briul·lov

La novel·la utilitza els seus personatges per contrastar la cultura decadent de la Roma del segle I, tant amb cultures més antigues com les més properes. El protagonista, Glaucus, representa els grecs, que han estat subordinats per Roma, i el seu némesi Arbaces, la cultura d'Egipte. Olinthus és el principal representant de la religió cristiana i la bruixa de Vesuvi mostra l'interès de Bulwer-Lytton per l'ocultisme. La trama culmina amb la destrucció cataclísmica de la ciutat de Pompeia per l'erupció del mont Vesuvi

Aviat van ser composades dues operes basades en la novel·la el 1853 i 1858 i es va projectar una ambiciosa adaptació teatral (1877) a Londres, que incloïa un terratrèmol i una erupció que no van funcionar i un festí romà en que els acròbates queien sobre dels protagonistes. A partir del 1900 tenim la primera adaptació a la pantalla, seguida de moltes altres entre les que podem destacar la versió de 1959 dirigida per Sergio Leone i la popular miniserie de televisió del 1984.

Però, que va passar a Pompeia?

Els habitants de Pompeia havien estat habituats als terratrèmols menors, però l’any 62 un terratrèmol greu va fer considerables danys i va provocar incendis que van provocar el pànic. Durant els anys següents es van fer moltes obres de reconstrucció i es van millorar els edificis del fòrum i es van ampliar i reformar els principals banys públics.

Fins i tot l’emperador Neró i la seva dona, Popea, van visitar Pompeia l’any 64 i van fer regals al temple de Venus. La ciutat prosperava per la coneguda fecunditat agrícola de la regió i la seva ubicació favorable i cap a l’any 79, Pompeia tenia una població de 20.000 habitants.

Contrariament al que hom pot veure a les versions cinematogràfiques, l’erupció va durar dos dies. La primera fase va ser la pluja rosada de lapilli, que va durar unes 18 hores i va permetre escapar a la majoria dels habitants, que probablement van aconseguir salvar algunes de les seves pertinences més valuoses. Es per això que fins ara només s’han trobat aproximadament 1.150 cossos i molts amb joies, monedes i objectes de plata.

En algun moment de la nit, o a principis del dia següent, van començar els fluxos piroclàstics a prop del volcà. Es tracta de núvols de cendres d’alta velocitat, densos i molt calents, que arrasaven les estructures del seu camí, incinerant o asfixiant la població restant i alterant el paisatge, inclòs el litoral. Al vespre del segon dia, l'erupció s'havia acabat, deixant només una bruma a l'atmosfera.

L’emperador Tito va donar grans quantitats de diners del tresor imperial per ajudar les víctimes del volcà, però no es va fer cap treball de recuperació. Poc temps després, supervivents i lladres es van fer amb objectes de valor com les estàtues de marbre del fòrum i materials preciosos dels edificis. La ciutat no estava enterrada completament, i la part superior dels edificis més grans haurien estat a sobre de la cendra, fent evident on escavar. Durant els segles següents, es va oblidar el seu nom i ubicació, especialment després de les erupcions del 471-473 i del 512, que van enterrar totalment la ciutat.

A finals del segle XVII van trobar, de forma accidental, les restes d’una ciutat, que no va ser identificada com Pompeia fins al 1763. Des d’aleshores s’han fet diverses campanyes d’escavació, primer a la recerca dels tresors amagats i més tard amb finalitats científiques, com la del 1863 de Giuseppe Fiorelli, qui va dividir la ciutat en les nou zones actuals.

Va ser Fiorelli qui es va adonar que els espais buits trobats a la cendra eren formats pels cossos en descomposició de les víctimes i va idear la tècnica d’injectar guix en ells per recrear les formes de les víctimes. Aquesta tècnica encara s’utilitza avui dia, amb una resina clara en lloc de guix perquè és més duradora i no destrueix els ossos, permetent més anàlisis.

18 de jul. 2020

Caravaggio, mestre del Tenebrisme

Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610), fill de bona família, es va formar com a pintor a Milà abans d’haver de fugir, als vint anys, per problemes amb la justícia. A Roma hi havia demanda de pintures per omplir les nombroses grans esglésies i palaus que es construïen en aquell moment i Caravaggio aviat va començar a treballar.

Aquell va ser també un període en què l'Església buscava una alternativa a l’estilisme del manierisme en l'art religiós per contrarestar l'amenaça del protestantisme i la resposta va ser l’adopció de la tècnica del clarobscur, que es basa en el joc de contrastos entre la llum i l'ombra i entre els volums il·luminats i els enfosquits per destacar elements d'un quadre. La innovació de Caravaggio va ser l’aplicació d’un naturalisme radical del clarobscur i únicament les figures centrals destaquen il·luminades d'un fons molt fosc, amb un ús dramàtic i fins i tot teatral.


Entre 1594 i 1595 pinta les dues versions de “La bona sort”, que el van fer molt popular i va atraure el patrocini del cardenal Francesco Maria del Monte, per qui va pintar diverses obres. Les seves pintures sobre temes religiosos són un retorn al realisme amb l’aparició d’una notable espiritualitat i pinta els seus subjectes tal com els veu, amb tots els seus defectes, en comptes de les creacions idealitzades de Miquel Àngel.

Els anys següents, Caravaggio va aconseguir prestigiosos encàrrecs per fer obres de tema religiós, on va pintar lluites violentes, decapitacions grotesques, tortures i morts, que van augmentar la seva fama, tot i que alguns van ser rebutjats pels diferents organismes per als quals estaven destinats i va haver de tornar-los a pintar o trobar nous compradors. Admirat i criticat al mateix temps, les Verges de Caravaggio eren simultàniament la Mare de Crist i les cortesanes romanes que havien fet de models.

Caravaggio va portar una vida tumultuosa, fins i tot en una època en que aquest comportament era habitual, i els seus antecedents policials i processos judicials omplen moltes pàgines. Els seus patrons havien pogut protegir-lo de les greus conseqüències dels seus duels i baralles, però el 1606, en un duel amb espases, va matar un jove d'una família acomodada i va haver de fugir de Roma amb una sentència de mort a sobre seu.

Sempre intentant aconseguir un perdó papal per la seva condemna, primer es va establir com un dels pintors italians més destacats de la seva generació a Nàpols i després a Malta i  Sicília, llocs dels que també va haver de fugir. El seu comportament erràtic i estrany fan pensar sobre el seu estat mental i quan el 1609 tornà a Nàpols es veu implicat en una violenta disputa, de la que segons sembla va sortir amb el rostre desfigurat.

Malgrat tot, el seu estil continuava evolucionant i, a diferència de les pintures anteriors que tenien tota la immobilitat dels models, les seves obres capten l’acció d’un moment d’una forma més lliure i impressionista.

Gràcies als seus poderosos amics romans l'indult semblava imminent i Caravaggio decideix tornar a Roma. En el decurs del viatge, el 18 de juliol de 1610, el pintor va morir en circumstàncies incertes. Hi ha qui diu que va morir de les febres produïdes per alguna malatia (malària, sífilis, brucel·losis...), o potser va ser eliminat per ordre d’alguna de les riques famílies de Roma o Malta amb qui va tenir disputes, o fins i tot hi ha qui diu que va morir per intoxicació del plom de les pintures que feia servir.

Caravaggio mai va establir un taller i per tant no tenia cap escola per difondre les seves tècniques, les seves innovacions van inspirar els pintors barrocs, que van prendre el drama del clarobscur però sense el seu realisme psicològic. D’aquesta manera, la importància de la seva figura es va anar esvaint i no va ser recuperada fins al segle XX, quan alguns crítics han dit que a excepció de Miquel Àngel, cap altre pintor italià va exercir una influència tan gran.


7 de jul. 2020

Sir Athur Conan Doyle i Sherlock Holmes

El 7 de juliol va morir d’un atac de cor Arthur Conan Doyle (1859-1930), deixant una amplia obra literària encapçalada per les 60 històries del detectiu Sherlock Holmes i el seu assistent, el Dr. Watson.

Nascut a Edimburg, al si d’una família irlandesa, catòlica i benestant, als 9 anys va ser enviat a estudiar a un internat jesuïta a Anglaterra. Durant els anys que passà a l’internat va haver de patir no només els càstigs corporals típics del sistema educatiu victorià, sinó que va ser víctima de l’assetjament d’alguns dels seus companys. També va ser el lloc on va descobrir les seves qualitats literàries, veient com subjugava als seus companys amb els contes que inventava i va iniciar la seva afició pels esports (futbol, criquet, golf, boxa, esquí...).

El 1876, comença a Edimburg els estudis de medecina i coneix el doctor Joseph Bell, les grans dots d'observació del qual inspirarien a Doyle el seu famós personatge de detectiu de ficció, Sherlock Holmes. A la Universitat també va fer amics com els que després van ser famosos escriptors James Barrie i Robert Louis Stevenson.

Llicenciat en Medicina el 1881, va passar els següents anys intentant compaginar la seva carrera mèdica amb els esforços per obtenir un reconeixement com a autor. Aquest va arribar el 1886 quan va cobrar 25 lliures per la publicació d’“Estudi en escarlata”, la primera aventura de Holmes i Watson.

L’espiritualisme, va ser un moviment religiós, que creia que es pot contactar amb els esperits dels morts i que aquests ens poden aconsellar. Practicant d’aquesta creença des dels seus temps universitaris, Doyle va participar activament en el moviment a partir del 1887 i va escriure tres llibres sobre el tema. De fet, a “El problema final” (1893) va intentat matar Sherlock Holmes per tal de centrar-se més en escriure sobre l’espiritualisme, però va haver de cedir a la pressió popular i el detectiu va tornar a “El gos dels Baskerville” (1901).

El 1928, les dotze últimes històries de Sherlock Holmes van ser publicades en una recopilació titulada “Els arxius de Sherlock Holmes”. Els guanys obtinguts amb les històries de Sherlock Holmes van permetre Doyle finançar la seva tasca missionera i, ignorant els consells del seu metge, a la tardor de 1929, va emprendre una gira d'espiritisme pels Països Baixos de la que va tornar amb forts dolors al pit. El 7 de juliol de 1930 va morir al jardí de casa seva d’un atac de cor.

Sherlock Holmes ostenta el Record Guinness del personatge humà literari més representat al cinema i la televisió. Des de la seva creació el 1887, Sherlock Holmes ha estat interpretada per més de 75 actors, entre els quals Christopher Lee, Charlton Heston, Christopher Plummer, Benedict Cumberbatch i Robert Downey Jr. Amb tot, les interpretacions més recordades han estat la de Jeremy Brett a la sèrie de televisió (1984-1994) i la de Basil Rathbone a la sèrie de pel·lícules que va interpretar entre 1939 i 1946.

A ebiblio teniu a la vostra disposició llibres i pel·lícules amb les aventures de Sherlock Holmes i el Dr. Watson.

Per cert, va ser el Sherlock Holmes de Basil Rathbone el primer que va dir la popular frase “Elemental, estimat Watson”, que no apareix a cap de les obres d’Arthur Conan Doyle.


9 de juny 2020

150 aniversari de la mort de Charles Dickens

El 9 de juny de 1870, ara fa 150 anys va morir Charles Dickens, als 58 anys d’edat. L’èxit literari de Dickens va començar amb la publicació de “Els papers pòstums del club Pickwick” (1836) en forma de serial. Aquest format de li va permetre avaluar la reacció de la seva audiència i, sovint, modificar la seva trama a partir dels comentaris dels lectors. La seva novel·la “Cançó de Nadal” (1843) continua essent especialment popular i Oliver Twist (1838), “David Copperfield” (1849), “Una història de dues ciutats” (1959) o “Grans esperances” (1860) també s’adapten freqüentment. Dickens ha estat lloat per molts escriptors, des de Leo Tolstoi fins a George Orwell, G. K. Chesterton o Tom Wolfe. 

Charles Dickens va ser el novel·lista més popular del seu temps i segueix sent un dels autors anglesos més coneguts i més llegits, amb obres que mai no s’han deixat d’editar. Moltes de les seves obres ja van ser adaptades al teatre durant la seva vida i han esta portades contínuament a la pantalla, amb almenys 200 pel·lícules i adaptacions de TV 

Dickens va crear alguns dels personatges de ficció més coneguts del món i és considerat per molts com el més gran novel·lista britànic de l'època victoriana. El seu plantejament a la novel·la està influenciat per la tradició picaresca, el melodrama, els contes de “Les Mil i una nits” i la novel·la sentimental, un gènere molt popular al segle XVIII. 

Charles Dickens va ser pioner de la ficció serialitzada i la majoria de les seves principals novel·les van aparèixer per primera vegada en entregues mensuals o setmanals en revistes i després reimpreses en forma de llibre. El talent de Dickens va ser incorporar aquest estil d'escriptura episòdica amb finals en suspens per acabar, al final, amb una novel·la coherent. 

El seu estil d’escriptura és una barreja de fantasia i realisme i està marcat pel seu domini de les varietats de l'idioma de les diferents classes socials, la creativitat lingüística i la sàtira, que destaca en el seu do per a la caricatura. Així, queden igualment retratades tant les característiques personals i l’esnobisme del llenguatge aristocràtic britànic com les de la classe treballadora londinenca en fer servir la seva parla cockney. 

Sovint els autors recreen en els seus personatges a persones que han conegut a la vida real. Per molts, David Copperfield és considerat com una autobiografia velada de Dickens i el fet que el seu pare va ser enviat a la presó per deutes es va convertir en un tema comú en molts dels seus llibres, amb la representació detallada de la vida a la presó. 

Els seus personatges eren sovint tan memorables que van tenir una vida pròpia fora dels seus llibres, formant part de la cultura popular i, en alguns casos, passant al llenguatge corrent o entrant als diccionaris. Un scrooge, per exemple, és un desgraciat o algú a qui no li agrada la festa de Nadal, pickwickià defineix a un personatge quixotesc i Uriah Heep ha quedat com a sinònim de sicofanta o delator. El terme dickensià s'utilitza per descriure alguna cosa que recorda a Dickens i els seus escrits, com ara condicions socials pobres o personatges còmicament repulsius.

5 de juny 2020

Puixkin i Lorca, Vides Paral·leles

L’historiador i assagista grec Plutarc és conegut sobretot per la seva col·lecció de biografies de personatges il·lustres de l'antiguitat clàssica titulada “Vides paral·leles”, on l'autor feia una comparació entre dos personatges, un de grec i un de romà. 

Si Plutarc hagués viscut a l’actualitat, potser hauria fer un volum de vides paral·leles dedicat a dues figures de la literatura universal que, tot i viure a un segle i milers de quilometres de distància, van tenir unes vides sorprenentment semblants. 

Aleksandr Puixkin va néixer el 6 de juny de 1799 a Moscou, Rússia i Federico García Lorca ho va fer el 5 de juny de 1898 a Fuente Vaqueros, Espanya. Tos dos van destacar com a poetes, dramaturgs i prosistes en les seves respectives llengües i tots dos van morir als 38 anys a conseqüència de ferides de bala. 

Aleksandr Serguéievitx Puixkin pertanyia a una família d'aristòcrates russos, que li van transmetre la passió pels contes i la poesia popular russa. Va ser un lector molt precoç i no dubtava a assistir a les tertúlies literàries que es celebraven a casa seva, on va descobrir les obres de Molière, Voltaire, Byron, Shakespeare i els clàssics del Segle d’Or espanyol, com Don Juan, inspiració de la seva obra “El convidat de pedra” (1830). 

Als dotze anys va ingressar al Liceu Imperial (que molt més tard va ser anomenat Liceu Puixkin), i allà va ser on va descobrir la seva vocació poètica. La seva poesia en aquells anys de joventut era més sentimental que ideològica, però alguns dels poemes que va escriure van cridar l'atenció dels serveis secrets tsaristes i va passar diverses èpoques d'exili i desterrament, acusat d'activitats subversives. 

Aquesta situació canvia a partir de 1825, quan el nou tsar, Nicolas I, el pren sota la seva protecció i torna a Moscou, on desenvolupa la seva important producció literària, que influirà en grans autors russos com Gogol, o Tolstoi i europeus com Henry James. 

Puixkin va introduir a Rússia tots els gèneres literaris i un gran nombre d’escriptors d’Europa occidental i és considerat per molts com el representant central del romanticisme en la literatura russa. La seva obra conté una barreja de realisme, història i sàtira, seguint els dictats del romanticisme, sobretot per la recerca de l'originalitat, pel nacionalisme d'algunes composicions i per revitalitzar la literatura popular, contribuint a modernitzar la llengua literària russa.  

El seu ric vocabulari i el seu estil molt sensible són la base de la literatura russa moderna. Les seves obres van ser font d’inspiració pels compositors russos que van escriure moltes obres basades en els seus escrits, com les òperes “Boris Godunov” (Mussorgsky, 1868) o “Eugene Onegin” i “La dama de piques” (Txaikovski, 1879 i 1890). 

Com a bon romàntic, va morir jove, per la ferida de bala que va rebre en un duel per defensar l’honor de la seva dona, a mans d'un militar francès. 

Federico del Sagrado Corazón de Jesús García Lorca va néixer en el si d'una família benestant. De ben petit ja aprenia cançons populars i la seva mare va fomentar el seu gust literari per autors com Cervantes, Lope de Vega, Machado o Victor Hugo. 

Durant els anys 1920 freqüenta els poetes de la seva generació i, sobretot, inicia la seva relació amb Buñuel i Dalí. Tot i que no es va veure obligat a marxar del país, Lorca viatja a Nova York i Cuba a finals de la dècada, per tornar a Espanya en instaurar-se la Segona República. Aleshores dirigeix la companyia estatal de teatre “La Barraca”, on va produir, dirigir, escriure i adaptar algunes obres teatrals del segle d'or espanyol, amb l’objectiu de portar el teatre clàssic a zones amb poca activitat cultural 

La seva obra s'alimenta d'obsessions com l’amor, el desig o l’esterilitat, mantenint com a qüestió central la frustració L'obra poètica de Lorca és el reflex d'un sentiment tràgic de la vida i constitueix un dels cims de la poesia de la generació del 27 i de tota la literatura espanyola. 

La poesia lorquiana, i està vinculada a diferents autors, tradicions i corrents literaris. En aquesta poesia conviuen la tradició popular i la culta. Encara que és difícil establir èpoques en la poètica de Lorca, alguns crítics en diferencien dues etapes: una de joventut i una altra de plenitud. 

El teatre de García Lorca és, amb el de Valle-Inclán, el de major importància escrit en castellà en el segle xx. És un teatre poètic, que encara problemes de l'existència i, vist l'èxit dels drames rurals, escriu “Bodas de sangre” (1933) i “Yerma” (1934) o recrea la repressió de la dona i la intolerància a “La casa de Bernarda Alba” (1936), la seva obra mestra. 

En esclatar la Guerra Civil, va rebutjar ofertes per anar a l’exili i va tornar a casa seva a Granada. Probablement va ser la rancúnia d’uns cacics, la que va propiciar la seva detenció el 16 d’agost de 1936 i que, dos dies més tard, fou afusellat en una carretera solitària. 

Per acabar aquestes Vides Paral·leles, Puixkin i Lorca fins i tot tenen en comú poemes dedicats al riu Guadalquivir: “Del céfiro nocturno”, de Puixkin i “El rio Guadalquivir”, de Lorca.

2 de juny 2020

Dia Mundial de la bicicleta

L'Informe Anual del 2018 del Programa “Comparteix la Carretera”, de les Nacions Unides, adverteix que les necessitats de mobilitat de les persones que es desplacen caminant o amb bicicleta, segueixen sense ser tingudes en compte arreu del món. 

Això passa malgrat els beneficis que suposa invertir en vianants i ciclistes, una actuació crucial per solucionar els problemes de mobilitat de les ciutats, per mitigar l'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle a causa del creixement de la població i per millorar la qualitat de l'aire i la seguretat viària. 

Segons l'OMS, caminar i anar en bicicleta no només són els mitjans de transport més econòmics per desplaçar-se sinó que el foment de la seva utilització, pot reduir el risc de malalties cardíaques, vessaments cerebrals, certs tipus de càncer, diabetis i fins i tot la mort. Així que millorar les condicions d'aquest tipus de transport suposa beneficis per a la salut, per a la igualtat social i per a l'economia. 

Reconeixent la singularitat, la longevitat i la versatilitat de la bicicleta, que porta en ús dos segles, i que constitueix un mitjà de transport sostenible, senzill, assequible, fiable, net i ecològic que contribueix a la gestió ambiental i beneficia la salut, la Assemblea General de les Nacions Unides va decidir declarar el 3 de juny com a Dia Mundial de la bicicleta

Amb aquesta actuació, les Nacions Unides animen els Estats Membres a prestar una atenció especial a la bicicleta en les estratègies de desenvolupament. També volen encoratjar als interessats en posar de relleu i promoure l'ús de la bicicleta com a mitjà per fomentar el consum i la producció sostenibles, reforçar l'educació dels infants i els joves, inclosa l'educació física, promoure la salut, prevenir les malalties, fomentar la tolerància, l'entesa i el respecte i facilitar la inclusió social i la cultura de pau. 

Les bicicletes són utilitzades per transportistes de correu, para-mèdics, policia o missatgers en bicicleta i serveis generals de lliurament. Hi ha un ciclisme de competició, que inclou curses de carretera, competicions BMX o curses en pista, però la bicicleta també s'utilitza per a usos recreatius, com ara el cicloturisme i la bicicleta de muntanya. 

A la biblioteca hi ha un ampli ventall de documents per omplir qualsevol llacuna que tingueu sobre el món de les bicicletes. A continuació us volem recomanar un quants llibres, començant per “Menos coches”, de Corentin Le Martelot, per saber com moure’s de manera sostenible i “No sin mi bicicleta”, la guia per viure sobre dues rodes d’Anna Brones. 

"La bicicleta", de Susanna Arànega i “Tot sobre la bicicleta”, de Susanne Gernhäuser, són llibres de coneixements bàsics per a nens i nenes. El conte de Janosch, “El Petit Tigre necessita una bicicleta”, ens explica la història de com el petit Tigre va aprendre a anar amb bicicleta, però abans que pugui sortir a recórrer el món, el petit os, la tia oca i l'os gros i gras del bosc li ensenyen tot el que cal saber per anar amb bici. La “Història de la bicicleta d'un home llangardaix”, de Fina Casalderrey, és la història d'un nen que va superar un atac dels llops al seu ramat, va pedalar amb una bicicleta i es va enfilar als pals més alts com un llangardaix... 

Com al conte del Petit Tigre, abans d’agafar la bicicleta és recomanable tenir uns coneixements que ens poden ajudar a l’hora d’evitar ensurts. A “Pedalear bien”, Zeno Zani ens explica la biomecànica del ciclisme, la posició sobre la bicicleta, l’elecció del quadre y els components de la bicicleta o l’ús seqüencial de les marxes. “Anatomía & 100 estiramientos esenciales para cycling” aporta molta informació i consells per prevenir lesions i si el que voleu és un programa de salut complet en només set setmanes, ho podeu trobar a “Ciclismo para estar en forma”, de Chris Sidwells. 

Pels amants de la BTT, Paul Vincent té una “Guía práctica de mountain bike” que ens ajudarà a mantenir i reparar la bicicleta, mentre “Técnica de mountain bike”, de Holger Meyer ofereix els principals fonaments, per a tots els nivells, per no tenir problemes amb l’equilibri, l’escalada, la seguretat en els revolts... 

Amb tot això i "La bicicleta", la guia per practicar i descobrir el cicloturisme, de François Piednoir, ja estem preparats per sortir a pedalar i només cal que decidim quin tipus de ruta triem: si volem fer una petita excursió a prop de casa o, potser, es tracta d’aprofitar el cap de setmana o les vacances per conèixer paisatges diferents o fer rutes ben llargues. 

Aquí teniu una mostra de possibles rutes per fer a la comarca, altres indrets de Catalunya o encara més lluny.