18 de jul. 2020

Caravaggio, mestre del Tenebrisme

Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610), fill de bona família, es va formar com a pintor a Milà abans d’haver de fugir, als vint anys, per problemes amb la justícia. A Roma hi havia demanda de pintures per omplir les nombroses grans esglésies i palaus que es construïen en aquell moment i Caravaggio aviat va començar a treballar.

Aquell va ser també un període en què l'Església buscava una alternativa a l’estilisme del manierisme en l'art religiós per contrarestar l'amenaça del protestantisme i la resposta va ser l’adopció de la tècnica del clarobscur, que es basa en el joc de contrastos entre la llum i l'ombra i entre els volums il·luminats i els enfosquits per destacar elements d'un quadre. La innovació de Caravaggio va ser l’aplicació d’un naturalisme radical del clarobscur i únicament les figures centrals destaquen il·luminades d'un fons molt fosc, amb un ús dramàtic i fins i tot teatral.


Entre 1594 i 1595 pinta les dues versions de “La bona sort”, que el van fer molt popular i va atraure el patrocini del cardenal Francesco Maria del Monte, per qui va pintar diverses obres. Les seves pintures sobre temes religiosos són un retorn al realisme amb l’aparició d’una notable espiritualitat i pinta els seus subjectes tal com els veu, amb tots els seus defectes, en comptes de les creacions idealitzades de Miquel Àngel.

Els anys següents, Caravaggio va aconseguir prestigiosos encàrrecs per fer obres de tema religiós, on va pintar lluites violentes, decapitacions grotesques, tortures i morts, que van augmentar la seva fama, tot i que alguns van ser rebutjats pels diferents organismes per als quals estaven destinats i va haver de tornar-los a pintar o trobar nous compradors. Admirat i criticat al mateix temps, les Verges de Caravaggio eren simultàniament la Mare de Crist i les cortesanes romanes que havien fet de models.

Caravaggio va portar una vida tumultuosa, fins i tot en una època en que aquest comportament era habitual, i els seus antecedents policials i processos judicials omplen moltes pàgines. Els seus patrons havien pogut protegir-lo de les greus conseqüències dels seus duels i baralles, però el 1606, en un duel amb espases, va matar un jove d'una família acomodada i va haver de fugir de Roma amb una sentència de mort a sobre seu.

Sempre intentant aconseguir un perdó papal per la seva condemna, primer es va establir com un dels pintors italians més destacats de la seva generació a Nàpols i després a Malta i  Sicília, llocs dels que també va haver de fugir. El seu comportament erràtic i estrany fan pensar sobre el seu estat mental i quan el 1609 tornà a Nàpols es veu implicat en una violenta disputa, de la que segons sembla va sortir amb el rostre desfigurat.

Malgrat tot, el seu estil continuava evolucionant i, a diferència de les pintures anteriors que tenien tota la immobilitat dels models, les seves obres capten l’acció d’un moment d’una forma més lliure i impressionista.

Gràcies als seus poderosos amics romans l'indult semblava imminent i Caravaggio decideix tornar a Roma. En el decurs del viatge, el 18 de juliol de 1610, el pintor va morir en circumstàncies incertes. Hi ha qui diu que va morir de les febres produïdes per alguna malatia (malària, sífilis, brucel·losis...), o potser va ser eliminat per ordre d’alguna de les riques famílies de Roma o Malta amb qui va tenir disputes, o fins i tot hi ha qui diu que va morir per intoxicació del plom de les pintures que feia servir.

Caravaggio mai va establir un taller i per tant no tenia cap escola per difondre les seves tècniques, les seves innovacions van inspirar els pintors barrocs, que van prendre el drama del clarobscur però sense el seu realisme psicològic. D’aquesta manera, la importància de la seva figura es va anar esvaint i no va ser recuperada fins al segle XX, quan alguns crítics han dit que a excepció de Miquel Àngel, cap altre pintor italià va exercir una influència tan gran.


7 de jul. 2020

Sir Athur Conan Doyle i Sherlock Holmes

El 7 de juliol va morir d’un atac de cor Arthur Conan Doyle (1859-1930), deixant una amplia obra literària encapçalada per les 60 històries del detectiu Sherlock Holmes i el seu assistent, el Dr. Watson.

Nascut a Edimburg, al si d’una família irlandesa, catòlica i benestant, als 9 anys va ser enviat a estudiar a un internat jesuïta a Anglaterra. Durant els anys que passà a l’internat va haver de patir no només els càstigs corporals típics del sistema educatiu victorià, sinó que va ser víctima de l’assetjament d’alguns dels seus companys. També va ser el lloc on va descobrir les seves qualitats literàries, veient com subjugava als seus companys amb els contes que inventava i va iniciar la seva afició pels esports (futbol, criquet, golf, boxa, esquí...).

El 1876, comença a Edimburg els estudis de medecina i coneix el doctor Joseph Bell, les grans dots d'observació del qual inspirarien a Doyle el seu famós personatge de detectiu de ficció, Sherlock Holmes. A la Universitat també va fer amics com els que després van ser famosos escriptors James Barrie i Robert Louis Stevenson.

Llicenciat en Medicina el 1881, va passar els següents anys intentant compaginar la seva carrera mèdica amb els esforços per obtenir un reconeixement com a autor. Aquest va arribar el 1886 quan va cobrar 25 lliures per la publicació d’“Estudi en escarlata”, la primera aventura de Holmes i Watson.

L’espiritualisme, va ser un moviment religiós, que creia que es pot contactar amb els esperits dels morts i que aquests ens poden aconsellar. Practicant d’aquesta creença des dels seus temps universitaris, Doyle va participar activament en el moviment a partir del 1887 i va escriure tres llibres sobre el tema. De fet, a “El problema final” (1893) va intentat matar Sherlock Holmes per tal de centrar-se més en escriure sobre l’espiritualisme, però va haver de cedir a la pressió popular i el detectiu va tornar a “El gos dels Baskerville” (1901).

El 1928, les dotze últimes històries de Sherlock Holmes van ser publicades en una recopilació titulada “Els arxius de Sherlock Holmes”. Els guanys obtinguts amb les històries de Sherlock Holmes van permetre Doyle finançar la seva tasca missionera i, ignorant els consells del seu metge, a la tardor de 1929, va emprendre una gira d'espiritisme pels Països Baixos de la que va tornar amb forts dolors al pit. El 7 de juliol de 1930 va morir al jardí de casa seva d’un atac de cor.

Sherlock Holmes ostenta el Record Guinness del personatge humà literari més representat al cinema i la televisió. Des de la seva creació el 1887, Sherlock Holmes ha estat interpretada per més de 75 actors, entre els quals Christopher Lee, Charlton Heston, Christopher Plummer, Benedict Cumberbatch i Robert Downey Jr. Amb tot, les interpretacions més recordades han estat la de Jeremy Brett a la sèrie de televisió (1984-1994) i la de Basil Rathbone a la sèrie de pel·lícules que va interpretar entre 1939 i 1946.

A ebiblio teniu a la vostra disposició llibres i pel·lícules amb les aventures de Sherlock Holmes i el Dr. Watson.

Per cert, va ser el Sherlock Holmes de Basil Rathbone el primer que va dir la popular frase “Elemental, estimat Watson”, que no apareix a cap de les obres d’Arthur Conan Doyle.


9 de juny 2020

150 aniversari de la mort de Charles Dickens

El 9 de juny de 1870, ara fa 150 anys va morir Charles Dickens, als 58 anys d’edat. L’èxit literari de Dickens va començar amb la publicació de “Els papers pòstums del club Pickwick” (1836) en forma de serial. Aquest format de li va permetre avaluar la reacció de la seva audiència i, sovint, modificar la seva trama a partir dels comentaris dels lectors. La seva novel·la “Cançó de Nadal” (1843) continua essent especialment popular i Oliver Twist (1838), “David Copperfield” (1849), “Una història de dues ciutats” (1959) o “Grans esperances” (1860) també s’adapten freqüentment. Dickens ha estat lloat per molts escriptors, des de Leo Tolstoi fins a George Orwell, G. K. Chesterton o Tom Wolfe. 

Charles Dickens va ser el novel·lista més popular del seu temps i segueix sent un dels autors anglesos més coneguts i més llegits, amb obres que mai no s’han deixat d’editar. Moltes de les seves obres ja van ser adaptades al teatre durant la seva vida i han esta portades contínuament a la pantalla, amb almenys 200 pel·lícules i adaptacions de TV 

Dickens va crear alguns dels personatges de ficció més coneguts del món i és considerat per molts com el més gran novel·lista britànic de l'època victoriana. El seu plantejament a la novel·la està influenciat per la tradició picaresca, el melodrama, els contes de “Les Mil i una nits” i la novel·la sentimental, un gènere molt popular al segle XVIII. 

Charles Dickens va ser pioner de la ficció serialitzada i la majoria de les seves principals novel·les van aparèixer per primera vegada en entregues mensuals o setmanals en revistes i després reimpreses en forma de llibre. El talent de Dickens va ser incorporar aquest estil d'escriptura episòdica amb finals en suspens per acabar, al final, amb una novel·la coherent. 

El seu estil d’escriptura és una barreja de fantasia i realisme i està marcat pel seu domini de les varietats de l'idioma de les diferents classes socials, la creativitat lingüística i la sàtira, que destaca en el seu do per a la caricatura. Així, queden igualment retratades tant les característiques personals i l’esnobisme del llenguatge aristocràtic britànic com les de la classe treballadora londinenca en fer servir la seva parla cockney. 

Sovint els autors recreen en els seus personatges a persones que han conegut a la vida real. Per molts, David Copperfield és considerat com una autobiografia velada de Dickens i el fet que el seu pare va ser enviat a la presó per deutes es va convertir en un tema comú en molts dels seus llibres, amb la representació detallada de la vida a la presó. 

Els seus personatges eren sovint tan memorables que van tenir una vida pròpia fora dels seus llibres, formant part de la cultura popular i, en alguns casos, passant al llenguatge corrent o entrant als diccionaris. Un scrooge, per exemple, és un desgraciat o algú a qui no li agrada la festa de Nadal, pickwickià defineix a un personatge quixotesc i Uriah Heep ha quedat com a sinònim de sicofanta o delator. El terme dickensià s'utilitza per descriure alguna cosa que recorda a Dickens i els seus escrits, com ara condicions socials pobres o personatges còmicament repulsius.

5 de juny 2020

Puixkin i Lorca, Vides Paral·leles

L’historiador i assagista grec Plutarc és conegut sobretot per la seva col·lecció de biografies de personatges il·lustres de l'antiguitat clàssica titulada “Vides paral·leles”, on l'autor feia una comparació entre dos personatges, un de grec i un de romà. 

Si Plutarc hagués viscut a l’actualitat, potser hauria fer un volum de vides paral·leles dedicat a dues figures de la literatura universal que, tot i viure a un segle i milers de quilometres de distància, van tenir unes vides sorprenentment semblants. 

Aleksandr Puixkin va néixer el 6 de juny de 1799 a Moscou, Rússia i Federico García Lorca ho va fer el 5 de juny de 1898 a Fuente Vaqueros, Espanya. Tos dos van destacar com a poetes, dramaturgs i prosistes en les seves respectives llengües i tots dos van morir als 38 anys a conseqüència de ferides de bala. 

Aleksandr Serguéievitx Puixkin pertanyia a una família d'aristòcrates russos, que li van transmetre la passió pels contes i la poesia popular russa. Va ser un lector molt precoç i no dubtava a assistir a les tertúlies literàries que es celebraven a casa seva, on va descobrir les obres de Molière, Voltaire, Byron, Shakespeare i els clàssics del Segle d’Or espanyol, com Don Juan, inspiració de la seva obra “El convidat de pedra” (1830). 

Als dotze anys va ingressar al Liceu Imperial (que molt més tard va ser anomenat Liceu Puixkin), i allà va ser on va descobrir la seva vocació poètica. La seva poesia en aquells anys de joventut era més sentimental que ideològica, però alguns dels poemes que va escriure van cridar l'atenció dels serveis secrets tsaristes i va passar diverses èpoques d'exili i desterrament, acusat d'activitats subversives. 

Aquesta situació canvia a partir de 1825, quan el nou tsar, Nicolas I, el pren sota la seva protecció i torna a Moscou, on desenvolupa la seva important producció literària, que influirà en grans autors russos com Gogol, o Tolstoi i europeus com Henry James. 

Puixkin va introduir a Rússia tots els gèneres literaris i un gran nombre d’escriptors d’Europa occidental i és considerat per molts com el representant central del romanticisme en la literatura russa. La seva obra conté una barreja de realisme, història i sàtira, seguint els dictats del romanticisme, sobretot per la recerca de l'originalitat, pel nacionalisme d'algunes composicions i per revitalitzar la literatura popular, contribuint a modernitzar la llengua literària russa.  

El seu ric vocabulari i el seu estil molt sensible són la base de la literatura russa moderna. Les seves obres van ser font d’inspiració pels compositors russos que van escriure moltes obres basades en els seus escrits, com les òperes “Boris Godunov” (Mussorgsky, 1868) o “Eugene Onegin” i “La dama de piques” (Txaikovski, 1879 i 1890). 

Com a bon romàntic, va morir jove, per la ferida de bala que va rebre en un duel per defensar l’honor de la seva dona, a mans d'un militar francès. 

Federico del Sagrado Corazón de Jesús García Lorca va néixer en el si d'una família benestant. De ben petit ja aprenia cançons populars i la seva mare va fomentar el seu gust literari per autors com Cervantes, Lope de Vega, Machado o Victor Hugo. 

Durant els anys 1920 freqüenta els poetes de la seva generació i, sobretot, inicia la seva relació amb Buñuel i Dalí. Tot i que no es va veure obligat a marxar del país, Lorca viatja a Nova York i Cuba a finals de la dècada, per tornar a Espanya en instaurar-se la Segona República. Aleshores dirigeix la companyia estatal de teatre “La Barraca”, on va produir, dirigir, escriure i adaptar algunes obres teatrals del segle d'or espanyol, amb l’objectiu de portar el teatre clàssic a zones amb poca activitat cultural 

La seva obra s'alimenta d'obsessions com l’amor, el desig o l’esterilitat, mantenint com a qüestió central la frustració L'obra poètica de Lorca és el reflex d'un sentiment tràgic de la vida i constitueix un dels cims de la poesia de la generació del 27 i de tota la literatura espanyola. 

La poesia lorquiana, i està vinculada a diferents autors, tradicions i corrents literaris. En aquesta poesia conviuen la tradició popular i la culta. Encara que és difícil establir èpoques en la poètica de Lorca, alguns crítics en diferencien dues etapes: una de joventut i una altra de plenitud. 

El teatre de García Lorca és, amb el de Valle-Inclán, el de major importància escrit en castellà en el segle xx. És un teatre poètic, que encara problemes de l'existència i, vist l'èxit dels drames rurals, escriu “Bodas de sangre” (1933) i “Yerma” (1934) o recrea la repressió de la dona i la intolerància a “La casa de Bernarda Alba” (1936), la seva obra mestra. 

En esclatar la Guerra Civil, va rebutjar ofertes per anar a l’exili i va tornar a casa seva a Granada. Probablement va ser la rancúnia d’uns cacics, la que va propiciar la seva detenció el 16 d’agost de 1936 i que, dos dies més tard, fou afusellat en una carretera solitària. 

Per acabar aquestes Vides Paral·leles, Puixkin i Lorca fins i tot tenen en comú poemes dedicats al riu Guadalquivir: “Del céfiro nocturno”, de Puixkin i “El rio Guadalquivir”, de Lorca.

2 de juny 2020

Dia Mundial de la bicicleta

L'Informe Anual del 2018 del Programa “Comparteix la Carretera”, de les Nacions Unides, adverteix que les necessitats de mobilitat de les persones que es desplacen caminant o amb bicicleta, segueixen sense ser tingudes en compte arreu del món. 

Això passa malgrat els beneficis que suposa invertir en vianants i ciclistes, una actuació crucial per solucionar els problemes de mobilitat de les ciutats, per mitigar l'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle a causa del creixement de la població i per millorar la qualitat de l'aire i la seguretat viària. 

Segons l'OMS, caminar i anar en bicicleta no només són els mitjans de transport més econòmics per desplaçar-se sinó que el foment de la seva utilització, pot reduir el risc de malalties cardíaques, vessaments cerebrals, certs tipus de càncer, diabetis i fins i tot la mort. Així que millorar les condicions d'aquest tipus de transport suposa beneficis per a la salut, per a la igualtat social i per a l'economia. 

Reconeixent la singularitat, la longevitat i la versatilitat de la bicicleta, que porta en ús dos segles, i que constitueix un mitjà de transport sostenible, senzill, assequible, fiable, net i ecològic que contribueix a la gestió ambiental i beneficia la salut, la Assemblea General de les Nacions Unides va decidir declarar el 3 de juny com a Dia Mundial de la bicicleta

Amb aquesta actuació, les Nacions Unides animen els Estats Membres a prestar una atenció especial a la bicicleta en les estratègies de desenvolupament. També volen encoratjar als interessats en posar de relleu i promoure l'ús de la bicicleta com a mitjà per fomentar el consum i la producció sostenibles, reforçar l'educació dels infants i els joves, inclosa l'educació física, promoure la salut, prevenir les malalties, fomentar la tolerància, l'entesa i el respecte i facilitar la inclusió social i la cultura de pau. 

Les bicicletes són utilitzades per transportistes de correu, para-mèdics, policia o missatgers en bicicleta i serveis generals de lliurament. Hi ha un ciclisme de competició, que inclou curses de carretera, competicions BMX o curses en pista, però la bicicleta també s'utilitza per a usos recreatius, com ara el cicloturisme i la bicicleta de muntanya. 

A la biblioteca hi ha un ampli ventall de documents per omplir qualsevol llacuna que tingueu sobre el món de les bicicletes. A continuació us volem recomanar un quants llibres, començant per “Menos coches”, de Corentin Le Martelot, per saber com moure’s de manera sostenible i “No sin mi bicicleta”, la guia per viure sobre dues rodes d’Anna Brones. 

"La bicicleta", de Susanna Arànega i “Tot sobre la bicicleta”, de Susanne Gernhäuser, són llibres de coneixements bàsics per a nens i nenes. El conte de Janosch, “El Petit Tigre necessita una bicicleta”, ens explica la història de com el petit Tigre va aprendre a anar amb bicicleta, però abans que pugui sortir a recórrer el món, el petit os, la tia oca i l'os gros i gras del bosc li ensenyen tot el que cal saber per anar amb bici. La “Història de la bicicleta d'un home llangardaix”, de Fina Casalderrey, és la història d'un nen que va superar un atac dels llops al seu ramat, va pedalar amb una bicicleta i es va enfilar als pals més alts com un llangardaix... 

Com al conte del Petit Tigre, abans d’agafar la bicicleta és recomanable tenir uns coneixements que ens poden ajudar a l’hora d’evitar ensurts. A “Pedalear bien”, Zeno Zani ens explica la biomecànica del ciclisme, la posició sobre la bicicleta, l’elecció del quadre y els components de la bicicleta o l’ús seqüencial de les marxes. “Anatomía & 100 estiramientos esenciales para cycling” aporta molta informació i consells per prevenir lesions i si el que voleu és un programa de salut complet en només set setmanes, ho podeu trobar a “Ciclismo para estar en forma”, de Chris Sidwells. 

Pels amants de la BTT, Paul Vincent té una “Guía práctica de mountain bike” que ens ajudarà a mantenir i reparar la bicicleta, mentre “Técnica de mountain bike”, de Holger Meyer ofereix els principals fonaments, per a tots els nivells, per no tenir problemes amb l’equilibri, l’escalada, la seguretat en els revolts... 

Amb tot això i "La bicicleta", la guia per practicar i descobrir el cicloturisme, de François Piednoir, ja estem preparats per sortir a pedalar i només cal que decidim quin tipus de ruta triem: si volem fer una petita excursió a prop de casa o, potser, es tracta d’aprofitar el cap de setmana o les vacances per conèixer paisatges diferents o fer rutes ben llargues. 

Aquí teniu una mostra de possibles rutes per fer a la comarca, altres indrets de Catalunya o encara més lluny.

29 de maig 2020

Novetats literàries

Tornem a obrir les portes de la biblioteca i no hi ha millor manera que amb una bona llista de llibres de narrativa per a tots els gustos, independentment que sigueu adults o joves. Anant als enllaços dels títols dels llibres podeu veure més detalls a l’Aladí, el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals. Si voleu reservar algún títol, ho podeu fer al telèfon 93 859 40 43 o a través del nostre correu electrònic.
Hi va haver un mort a la devesa, i això no s’oblida... Ramon Erra ens ho recorda a “La veritable història d’una mentida”. “Un país extraño”, de Muriel Barbery és una novel·la d’aventures i fantasia amb trets filosòfics i Mario Vargas Llosa ha barrejat realitat i ficció a l’Amèrica Llatina de la guerra freda a “Tiempos recios”. 

Les noies en dificultats són un tema recurrent a la novel·la. Així, Delia Owens relata un misteriós assassinat i una oda a la naturalesa a “La noia salvatge”. “El miceli”, de Viktorie Hanisova, va d’una noia que viu sola en una cabana al bosc i intenta escapar d’un trauma. Al voltant d’una altra noia, que apareix morta en un elitista col·legi femení, gira la trama de “Las furias”, de Katie Lowe. I tenim més educació i crim quan Edoardo Albinati ens fa entrar a “La escuela catòlica”, on un grup d’alumnes van cometre un crim brutal. 
Hi ha novel·les amb un rerefons històric molt variat: Trobareu passions i desenganys en l’última esplendor de l’aristocràcia anglesa a “La casa de Riverton”, de Kate Morton. “Les fúries invisibles del cor”, de John Boyne és una història commovedora, que es desenvolupa al llarg de tres quarts de segle. A “Savage Coast”, Muriel Rukeyser recorda que va arribar a Barcelona, com a corresponsal a l’Olimpíada Popular de 1936, i va viure una guerra civil. “Los hambrientos y los saciados” és la sàtira social sobre la crisi dels refugiats de Timur Vermes 

Haruki Murakami ens ofereix una misteriosa i curta història, la de “Tony Takitani” i Blanca Busquets ens explica a “El crit”, la vida de sis persones relacionades per l’atemptat de la Rambla. 

Olga Tokarczuk, Premi Nobel de Literatura del 2018, ens porta “Sobre los huesos de los muertos”, una novel·la policíaca amb rerefons ecologista i “Los errantes”, on ens ofereix la seva original visió del món. 



A “Frankissstein”, Jeanette Winterson es qüestiona el gènere, la sexualitat i els límits de la llibertat individual. “Bandit”, d’Itama Orlev, és una reflexió sobre la dualitat humana a través de la relació pare-fill. També són un pare i un fill els que emprenen un viatge sense retorn a l’obra de Jesse Ball, “El cens”. 
El rei del thriller judicial, John Grisham, en un sorprenent “Ajuste de cuentas”, ens explica perquè un heroi de guerra mata al seu amic i pastor de l’església.Juan Gómez-Jurado, a “Loba negra”, recupera l’Antonia Scott per a la continuació de “Reina roja”. Per la seva part, Rufo Batalla continua les aventures de “El rey recibe”, d’Eduardo Mendoza, a “El negociado del yin y el yang”. 

A “Prop de les bombes”, d’Emili Bayo, un noi ha de decidir sobre la vida o la mort d’una altra persona. Totalment diferent, però igualment tractant del Ser o no Ser, Barbro Lindgren aporta una curiosa versió del drama de Shakespeare a “Mira Hamlet”. 




Si voleu conèixer les aventures fantàstiques de la Kiranmala, llegiu “Joc d’estrelles”, de Sayantani Dasgupta. I si us estimeu més les aventures en un món màgic, no us perdeu “Una bruixa de veritat”, de James Nicol. Més aventures a “La hija de la noche”, de Laura Gallego, on una enigmàtica noia torna al seu poble després de molts anys. 

Sakura love”, de Francesc Miralles, només pot ser una història d’amor al Japó. Contrariament, Pam Smy ens explica una història de terror a “Thornhill: orfenat de noies” i Lisa Thompson, a “El pot de llum”, planteja un misteri on cal enginy per vèncer la por i descobrir la força interior 


Després de “El caso Vermont”, Maureen Johnson publica una nova intriga de l’Stevie Bell: “Nunca en la escalera”. Acabem amb “Whapps: mira’m als ulls”, el thriller futurista en una societat hipnotitzada pels mòbils d’Andreu Martin. 




Com a Postdata tenim dues novel·les en anglès. La primera és una sàtira en que un insecte es converteix en Primer Ministre “The cockroach”, d’Ian McEwan i la segona és “A better man”, de Louise Penny un nou cas de l’inspector Gamache.

26 de maig 2020

Hergé i Tintín, l'èxit mundial

Aquesta aventura de Tintín és la continuació de Hergé i Tintín, el començament.

El 1941, Casterman, l'editor d'Hergé, va comprar una impressora offset i demana a Hergé que adapti les històries a un format de 62 pàgines i posi color a les seves primeres obres per publicar-les en forma d'album. Amb els seus col·laboradors comença un treball de redisseny i coloració dels àlbums de preguerra i, al mateix temps, comencen a publicar-se les tires de “L’estel misteriós”, una historia tenyida d’antisemitisme i antiamericanisme. 

Hergé continua escrivint històries d’evasió amb molta fantasia, iniciant una recerca del tresor a “El secret de l’Unicorn” (1942), un vaixell comandat per un avantpassat del capità Haddock al segle XVII. La història continua amb “El tresor de Rackham el Roig” (1943), on apareix un colorit personatge, el professor Tornassol, l’inventor d’un icònic submarí. L’aventura acaba amb l’adquisició del castell de Moulinsart, la casa pairal de la família Haddock, inspirat en el château de Cheverny. 

A Moulinsart comencen “Les Set Boles de Cristall”, fent de la maledicció d'una mòmia inca l’enigma central de la historia. Aquesta aventura és, probablement, la que té una evolució més lligada als esdeveniments de la guerra i s’interromp amb l'alliberament de Brussel·les el setembre de 1944. 

Durant la tardor de 1944, diversos amics íntims, entre ells el pare Wallez, van ser arrestats i jutjats pel seu paper de col·laboradors o per la seva proximitat a la ideologia nazi. Hergé va sortir més ben parat: pel desembre de 1945 es va tancar el seu expedient i el setembre de 1946 va obtenir l’autorització per publicar de nou. 
Raymond Leblanc, ex-combatent de la resistència, va proposar a Hergé de crear un diari: “Le Journal de Tintin”. Després de dos anys d’interrupció, la continuació de “Les Set boles de cristall” apareix al primer número amb el títol "El temple del Sol", enviant els seus herois al Perú. 

El setembre de 1948, Hergé va reprendre “Tintín al país de l'or negre”, fent algunes adaptacions per integrar el capità Haddock i el castell de Moulinsart. Des del punt de vista polític, reflecteix les tensions internacionals que hi ha per la independència i les concessions de petroli durant els anys quaranta i cinquanta al regne de l'Iraq 

En el context de la guerra freda d’ús de míssils i coets, Hergé porta els seus herois a la Lluna des d’un dels seus països imaginaris, Syldavia, en una icònica nau espaial. La publicació d’”Objectiu: la Lluna” comença el març de 1950 i no serà fins a desembre de 1953 que acabi l’aventura amb “Hem caminat damunt la lluna”. 

L'Afer Tornassol” va començar a aparèixer al “Journal” pel Nadal de 1954 i els nostres herois són enviats a Suïssa en l’aventura que millor capta l’atmosfera de la guerra freda amb les tensions entre Syldavia i Borduria. 

Entre octubre de 1956 i gener de 1958, Hergé va produir “Stoc de Coc”. Aquesta aventura és la del retorn de vells coneguts com el general Alcazar, el doctor Müller, Rastapopoulos o la Castafiore. La intriga gira al voltant del comerç d’armes i sobretot d’esclaus que Hergé volia denunciar. 

La salut mental de Hergé a finals dels anys 1950 és inestable i “Tintín al Tibet” (1958), probablement l’àlbum més personal de la seva obra, reflecteix l’estat d’ànim de l’autor i és el remei d’aquesta crisi. L’obra, amb somnis premonitoris, telepatia, levitació i el Ieti, no presenta molts personatges i mostra un Tintín més humà que mai a la recerca del seu amic de tota la vida, Tchang. 

Des del 1945, Hergé gairebé no va fer cap il·lustració i es concentra sobretot en la preparació dels seus àlbums. A finals dels anys 50, Hergé viatja molt i les aventures de Tintín han estat traduïdes i venudes arreu del món. D'altra banda, Hergé Studios inserirà la imatge "Tintín i Milú" en altres suports com cromos o postals i finalment arriben al cinema. El 1960 es va estrenar “Tintín i el misteri del toisó d’or” i quatre anys després, “Tintín i les taronges blaves”, que van ser un doble fracàs. L’adaptació en dibuixos animats per a la televisió si que és un èxit i propicia una aventura original ambientada a Syldavia amb Tintín, Haddock, Tornassol i Rastapopoulos, en el llargmetratge “Tintín al llac dels taurons”, publicada en àlbum el 1973. 

Als anys 1960, Hergé és un home cansat que cada vegada espaia més les noves aventures. A “Les joies de la Castafiore” (1962) no hi ha exotisme, Tintín és a casa seva a Moulinsart i l’autor es diverteix trastocant els seus personatges. 

Quatre anys després Tintín i els seus amics tornen a ser enviats a l'estranger, al “Vol 714 a Sidney”, i Hergé introdueix els seus lectors a la parapsicologia, acabant la història amb la intervenció dels extraterrestres 

Vuit anys després, el 1975, Hergé es va inspirar un cop més en el context internacional inestable a Amèrica Llatina. Però a “Tintín i els Picaros” presenta uns personatges canviats físicament, portant texans o practicant ioga, i moralment cansats, com el propi autor. 

Quan va acabar els Picaros el 1976, Hergé volia fer una historia en que tot passés en un aeroport, però el 1978 va abandonar la idea de l’aeroport pel tema de l’art contemporani. El 1979 va estar molt ocupat amb el mig segle de Tintín i l’estat de salut d’Hergé es deteriora. “Tintín i l’Art-Alfa” s’esbossa lentament i a la mort d’Hergé, el 1983, no hi havia res que determinés el final del guió desitjat pel dibuixant.

25 de maig 2020

Hergé i Tintin, el començament

Georges Remi (1907-1983), conegut professionalment com Hergé, provenia d’una família belga de la classe mitjana catòlica i de dretes. En paraules seves, el petit Georges era un nen insuportable, que dibuixava als seus quaderns escolars històries sobre els problemes d'un nen petit. Un dels seus professors, en veure un dels seus dibuixos li va dir: "Caldrà trobar una altra cosa que et faci destacar!" 

A principis dels anys 1920 està fascinat per l’Amèrica dels cowboys i dels indis i forma part d’un grup d’escoltes, a la revista dels quals publica les aventures de Totor a partir de 1926. En acabar el batxillerat troba una feina a la revista “Vingtième Siècle”, dirigida pel pare Wallez, un feixista ultra catòlic i nacionalista. Després de fer el servei militar, el 1926, realitza tasques d’il·lustrador i reporter-fotògraf i el 1928 el fan responsable del nou suplement setmanal destinat als joves per augmentar el nombre de lectors: “Le Petit Vingtième”. 

A finals de la dècada de 1920, Hergé va descobrir la historieta nord-americana, amb paraules que surten directament de la boca dels personatges. El 1928, va agafar el personatge de Totor, li va canviar el nom, li va afegir un petit fox terrier, Milú, i li va donar una feina: la de reporter. D’aquesta manera, el 1929, Tintín va aparèixer a Le Petit Vingtième i es va convertir en un jove periodista catòlic que va a salvar el poble rus de la barbàrie soviètica a “Tintín al país dels soviets”. 

Tintín al Congo”. A finals de 1930, Hergé decideix enviar el seu personatge a l’Àfrica, a la colònia belga del Congo, ja no per criticar, sinó per promocionar el domini africà i atreure joves belgues emprenedors com Tintín, cap a l’Àfrica. 

A més d’aquestes activitats, Hergé produeix centenars d’anuncis i aquest treball en paral·lel com a il·lustrador reforça encara més la seva tècnica i la seva precisió en la composició dels seus còmics. 

Després de convèncer el pare Wallez que havia de denunciar els baixos fons de Chicago, l’artista va decidir enviar “Tintín a Amèrica” i, per primera vegada, integra a la història un personatge real: Al Capone. A diferència de les dues històries anteriors, la història ja no proposa una successió d’episodis sinó un gran moviment d’estructura general. 

Al tombant de l'any 1931-1932, Remi va signar un contracte amb l'editorial Casterman que, després d'haver "compensat" Wallez, va tenir el privilegi de publicar tots els àlbums de l'autor en francès. L’aventura a Amèrica acaba el 20 d’octubre de 1932 a La Petit Vingtième i Casterman va llançar el primer àlbum a finals del mateix any. 

El desembre de 1932 apareixen les primeres plaques de les "Aventures del reporter Tintín a l'Orient", versió antiga de “Els Cigars del faraó”. Per primera vegada, Hergé converteix aquesta aventura en una mena de relat detectivesc i de misteri al voltant del tràfic d’armes i drogues. També apareixen dos nous personatges, agents de policia de paisà, els futurs Dupond i Dupont. 

El 1934, després d'haver instal·lat amb dos col·laboradors "l'Atelier Hergé" a Brussel·les, Georges Remi va anunciar que volia enviar el jove reporter a l’Extrem Orient, a la Xina. Per documentar-se, Hergé va conèixer un jove estudiant xinès a l'Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les: Tchang Tchong-Jen, que va esborrar totes les idees que tenia sobre els “grocs”. Tchang es convertirà en una figura clau en l’obra de Hergé: salvat de l’ofegament per Tintín serà un dels veritables amics que farà durant les seves aventures. 

Si les primeres quatre aventures de Tintín van ser maldestres, de vegades una mica descarades i plenes de prejudicis, “El Lotus Blau” és una de les més compromeses de la carrera de Hergé i és més un missatge polític que una història per a nens al voltant de la invasió japonesa de Manxuria. 

A continuació, Hergé torna a l'aventura d'abans amb “L’orella escapçada”, una història al voltant del fetitxe Arumbaya, amb països imaginaris situats a l’Amèrica Llatina dels anys trenta amb cops d’estat repetits, una forta presència militar o un alliberador a lo Simon Bolívar. 

Entre 1931 i 1936, Hergé va realitzar diversos treballs per clients del moviment ultra catòlic i sobretot per Léon Degrelle, un periodista anticomunista i nacionalista, fundador del diari d’inspiració feixista “Le Pays réel”. A partir del 1936, quan Degrelle va conèixer Mussolini i després Hitler, Hergé fa un pas enrere en la seva relació i durant la II Guerra Mundial deixa de col·laborar amb “Le Pays réel”, dirigit per les SS. 

El 1936 és també l’any en que aconsegueix fer-se amb els drets d’autor de Tintín i somia amb una botiga de Tintín i Milú on vendríem productes derivats del famós reporter. Al 1937, comença “Tintín a Anglaterra” o “L'illa Negra”, una investigació policial en el context de les tradicions escoceses, amb la presencia del monstre de Loch Ness i una bestia inspirada en King Kong. 

El 1938 Hitler es va annexionar Àustria i per primera vegada Tintín viatja a Syldavia, un país imaginari amb moltes característiques de Iugoslàvia. “El Ceptre d’Ottokar” és ple de signes d’alerta de la Segona Guerra Mundial amb dos estats antagònics imaginaris, el pacífic regne de Syldavia i Borduria, que també vol fer un Anschluss. També és la primera aparició de Bianca Castafiore, la soprano inspirada en Renata Tebaldi. Poc després d’acabar les entregues a la Petit Vingtième, comença la II Guerra Mundial. 

A mitjans de setembre de 1939, Hergé és mobilitzat i continua enviant des de la seva caserna les entregues de “Tintín al país de l’or negre”, fins que la invasió alemanya del 1940 suposa el tancament de la Vingtième Siècle. Hergé no reprendrà aquesta història fins deu anys després. 

Amb el tancament del Petit Vingtième, la situació de Georges Remi es va tornar més precària i acceptà una oferta de “Le Soir” per fer un suplement setmanal dedicat a la joventut: “Le Soir-Jeunesse”. Com que les publicacions no han de fer referència a cap tema candent, Hergé presenta una història sobre el tràfic de cocaïna a través de caixes de cranc. L’octubre de 1940 comença a aparèixer al primer número de “Le Soir-Jeunesse” “El Cranc de les pinces d’Or”, que suposa la presentació del capità Haddock.

Aquesta aventura de Tintín de Tintín continua a “Hergé i Tintín, l’èxit mundial"

20 de maig 2020

Dia Mundial de les Abelles

Els humans han mantingut durant mil·lennis les colònies d’abelles per recollir la mel, la cera d'abella, el pròpolis, el pol·len i la gelea reial o les han cuidat per pol·linitzar els cultius i per produir abelles per a la venda a altres apicultors. 

Les representacions d’éssers humans que recol·lecten mel d’abelles silvestres daten de fa 15.000 anys i els esforços per domesticar-les es mostren en l'art de l’Antic Egipte de fa uns 4.500 anys, on s’han trobar gerres de mel a les tombes de faraons com Tutankhamon. La mel, segons un mite grec, va ser descoberta per una nimfa anomenada Melissa i la mel s’oferia als déus grecs des de temps micènics. L’apicultura també s’ha practicat a la Xina des de l’antiguitat i els maies van domesticar una espècie d’abelles sense fibló. 

La imatge d’una comunitat d’abelles de la mel ha estat utilitzada, des de l’antiguitat fins a l’actualitat, per Aristòtil, Plató, Virgili, Sèneca, Shakespeare, Tolstoi o Marx com a model per a la societat humana. 

Les abelles i altres pol·linitzadors, com les papallones, els ratpenats i els colibrís, tenen un paper important en la pol·linització de les flors i són el principal tipus de pol·linitzador en molts ecosistemes que contenen plantes florals. La pol·linització és un procés fonamental per a la supervivència dels ecosistemes i essencial per a la producció i reproducció de molts cultius i plantes silvestres. 

Gairebé el 90 per cent de les plantes amb flors depenen de la pol·linització per reproduir-se i el 75 per cent dels cultius alimentaris de el món depenen en certa mesura de la pol·linització. Els pol·linitzadors no només contribueixen directament a la seguretat alimentària, sinó que a més són indispensables per conservar la biodiversitat. 

Les taxes actuals d'extinció d'espècies són de cent a mil vegades més altes del normal a causa de les actuacions dels humans i estan en perill d'extinció a nivell mundial. Les abelles i altres pol·linitzadors estan, cada vegada més, amenaçats degut principalment a les pràctiques agrícoles intensives, canvis en l'ús de la terra, utilització de plaguicides (inclosos els insecticides neonicotinoides), la introducció d’espècies exòtiques invasores, malalties, plagues i el canvi climàtic. 

Els insectes invasors, els pesticides, els canvis en l'ús de les terres i els monocultius poden reduir els nutrients disponibles i suposar una amenaça per a les colònies d'abelles. Si aquesta tendència continua, alguns cultius nutritius, com les fruites, fruits secs i moltes hortalisses, seran substituïts pels cultius bàsics com l'arròs, el blat de moro i la patata, el que podria desembocar finalment en una dieta desequilibrada. 

Per crear consciència sobre la importància dels pol·linitzadors, les amenaces a què s'enfronten i la seva contribució al desenvolupament sostenible, les Nacions Unides van declarar el 20 de maig com a Dia Mundial de les Abelles

Aquest dia va ser triat perquè coincideix amb la data de naixement d'Anton Janša, qui al segle XVIII va ser pioner en les tècniques modernes d'apicultura, a Eslovènia. Els estudis d'Anton Janša i altres investigadors, sobre la comprensió de les colònies i la biologia de les abelles, va permetre la construcció de la colmena móvil, que deixa collir la mel sense destruir el rusc. 

Enguany, el tema del Dia de les abelles se centra en la producció apícola i les bones pràctiques adoptades pels apicultors de tot el món per donar suport als seus mitjans de vida i oferir productes d'alta qualitat. 

Per ampliar els vostres coneixements sobre les abelles, el seu món i cóm influeixen en les nostres vides, podeu consultar a ebiblio aquests llibres.