26 de maig 2020

Hergé i Tintín, l'èxit mundial

Aquesta aventura de Tintín és la continuació de Hergé i Tintín, el començament.

El 1941, Casterman, l'editor d'Hergé, va comprar una impressora offset i demana a Hergé que adapti les històries a un format de 62 pàgines i posi color a les seves primeres obres per publicar-les en forma d'album. Amb els seus col·laboradors comença un treball de redisseny i coloració dels àlbums de preguerra i, al mateix temps, comencen a publicar-se les tires de “L’estel misteriós”, una historia tenyida d’antisemitisme i antiamericanisme. 

Hergé continua escrivint històries d’evasió amb molta fantasia, iniciant una recerca del tresor a “El secret de l’Unicorn” (1942), un vaixell comandat per un avantpassat del capità Haddock al segle XVII. La història continua amb “El tresor de Rackham el Roig” (1943), on apareix un colorit personatge, el professor Tornassol, l’inventor d’un icònic submarí. L’aventura acaba amb l’adquisició del castell de Moulinsart, la casa pairal de la família Haddock, inspirat en el château de Cheverny. 

A Moulinsart comencen “Les Set Boles de Cristall”, fent de la maledicció d'una mòmia inca l’enigma central de la historia. Aquesta aventura és, probablement, la que té una evolució més lligada als esdeveniments de la guerra i s’interromp amb l'alliberament de Brussel·les el setembre de 1944. 

Durant la tardor de 1944, diversos amics íntims, entre ells el pare Wallez, van ser arrestats i jutjats pel seu paper de col·laboradors o per la seva proximitat a la ideologia nazi. Hergé va sortir més ben parat: pel desembre de 1945 es va tancar el seu expedient i el setembre de 1946 va obtenir l’autorització per publicar de nou. 
Raymond Leblanc, ex-combatent de la resistència, va proposar a Hergé de crear un diari: “Le Journal de Tintin”. Després de dos anys d’interrupció, la continuació de “Les Set boles de cristall” apareix al primer número amb el títol "El temple del Sol", enviant els seus herois al Perú. 

El setembre de 1948, Hergé va reprendre “Tintín al país de l'or negre”, fent algunes adaptacions per integrar el capità Haddock i el castell de Moulinsart. Des del punt de vista polític, reflecteix les tensions internacionals que hi ha per la independència i les concessions de petroli durant els anys quaranta i cinquanta al regne de l'Iraq 

En el context de la guerra freda d’ús de míssils i coets, Hergé porta els seus herois a la Lluna des d’un dels seus països imaginaris, Syldavia, en una icònica nau espaial. La publicació d’”Objectiu: la Lluna” comença el març de 1950 i no serà fins a desembre de 1953 que acabi l’aventura amb “Hem caminat damunt la lluna”. 

L'Afer Tornassol” va començar a aparèixer al “Journal” pel Nadal de 1954 i els nostres herois són enviats a Suïssa en l’aventura que millor capta l’atmosfera de la guerra freda amb les tensions entre Syldavia i Borduria. 

Entre octubre de 1956 i gener de 1958, Hergé va produir “Stoc de Coc”. Aquesta aventura és la del retorn de vells coneguts com el general Alcazar, el doctor Müller, Rastapopoulos o la Castafiore. La intriga gira al voltant del comerç d’armes i sobretot d’esclaus que Hergé volia denunciar. 

La salut mental de Hergé a finals dels anys 1950 és inestable i “Tintín al Tibet” (1958), probablement l’àlbum més personal de la seva obra, reflecteix l’estat d’ànim de l’autor i és el remei d’aquesta crisi. L’obra, amb somnis premonitoris, telepatia, levitació i el Ieti, no presenta molts personatges i mostra un Tintín més humà que mai a la recerca del seu amic de tota la vida, Tchang. 

Des del 1945, Hergé gairebé no va fer cap il·lustració i es concentra sobretot en la preparació dels seus àlbums. A finals dels anys 50, Hergé viatja molt i les aventures de Tintín han estat traduïdes i venudes arreu del món. D'altra banda, Hergé Studios inserirà la imatge "Tintín i Milú" en altres suports com cromos o postals i finalment arriben al cinema. El 1960 es va estrenar “Tintín i el misteri del toisó d’or” i quatre anys després, “Tintín i les taronges blaves”, que van ser un doble fracàs. L’adaptació en dibuixos animats per a la televisió si que és un èxit i propicia una aventura original ambientada a Syldavia amb Tintín, Haddock, Tornassol i Rastapopoulos, en el llargmetratge “Tintín al llac dels taurons”, publicada en àlbum el 1973. 

Als anys 1960, Hergé és un home cansat que cada vegada espaia més les noves aventures. A “Les joies de la Castafiore” (1962) no hi ha exotisme, Tintín és a casa seva a Moulinsart i l’autor es diverteix trastocant els seus personatges. 

Quatre anys després Tintín i els seus amics tornen a ser enviats a l'estranger, al “Vol 714 a Sidney”, i Hergé introdueix els seus lectors a la parapsicologia, acabant la història amb la intervenció dels extraterrestres 

Vuit anys després, el 1975, Hergé es va inspirar un cop més en el context internacional inestable a Amèrica Llatina. Però a “Tintín i els Picaros” presenta uns personatges canviats físicament, portant texans o practicant ioga, i moralment cansats, com el propi autor. 

Quan va acabar els Picaros el 1976, Hergé volia fer una historia en que tot passés en un aeroport, però el 1978 va abandonar la idea de l’aeroport pel tema de l’art contemporani. El 1979 va estar molt ocupat amb el mig segle de Tintín i l’estat de salut d’Hergé es deteriora. “Tintín i l’Art-Alfa” s’esbossa lentament i a la mort d’Hergé, el 1983, no hi havia res que determinés el final del guió desitjat pel dibuixant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada