1 de maig 2020

Els Jocs florals

L'origen dels Jocs Florals es troba a l'antiga Roma. La "Floralia" o els "Ludi Florae", se celebraven en honor de Flora, la deessa de les flors, els jardins, la primavera, així com de la fertilitat i el cicle de la vida. Tot i que es celebraven periòdicament des del segle III aC., és a partir de l'any 173 aC. que s'institueix la periodicitat anual. 


A les calendes de maig, entre el 28 d'abril i el 3 de maig hi havia grans festes en honor de Flora, amb balls i begudes, i les prostitutes dansaven nues pels carrers i lluitaven en combats simulats de gladiadors. Amb el pas el temps es van organitzar concursos de belles arts, arts populars, expressió artística i creació i interpretació literària fins que a, l'època imperial, aquests esdeveniments es van anar transformant en competències poètiques, promogudes per assemblees literàries, en les que els vencedors rebien aclamacions públiques i eren coronats amb roses i llorer. 

Com tantes altres celebracions romanes, els jocs florals van desaparèixer amb la caiguda de l’imperi i no va ser fins al 1323, que set ciutadans de Tolosa de Llenguadoc els van recuperar. Amb l'objectiu de revifar la poesia trobadoresca, que havia estat molt popular des del segle XII i que havia patit una forta davallada amb motiu de la croada contra els albigesos de mitjans del segle XIII, van constituir el “Consistori de la Sobregaya Companhia del Gay Saber”. Tots els trobadors de Llenguadoc van ser convidats a participar per guanyar el premi, una "Violeta de fin aur", a la millor composició. El 3 de maig de 1324 es va celebrar el certamen literari i l’èxit va ser tan gran que aviat es van afegir altres premis com l'Englantina i van aconseguir que les joies dels guardons fossin pagades per les autoritats de la ciutat. 

El ressò del certamen literari de Tolosa arribà ben aviat a Catalunya i molts poetes catalans hi van participar. El 1393 es va crear el Consistori de la Gaia Ciència de Barcelona, amb el suport del rei Joan I, i la festa poètica se celebrà fins al segle XV . 

A mitjans del segle XIX, Antoni de Bofarull, un historiador, poeta, novel·lista i dramaturg, i Víctor Balaguer, polític liberal, periodista, poeta, dramaturg, historiador i un dels principals romàntics i impulsors de la renaixença catalana, van reclamar el restabliment dels Jocs Florals. La iniciativa va comptar amb el suport d’un gran sector dels intel·lectuals i dels polítics catalans i això contribuí al prestigi de la literatura catalana culta. 

La primera edició tingué lloc el primer diumenge de maig de 1859 amb el lema “Patria, Fides, Amor”, en al·lusió als tres premis ordinaris: l'Englantina d'or a la millor poesia patriòtica, la Viola d'or i argent al millor poema religiós i la Flor Natural o premi d'honor, que s'atorgava a la millor poesia amorosa. També es concedien altres premis extraordinaris, com la Copa Artística, a la millor composició en prosa, o d'altres patrocinats per institucions o particulars. 

El guanyador de tres premis ordinaris era investit amb el títol de Mestre en Gai Saber i el mateix Victor Balaguer fou el primer de les 74 persones que han rebut la distinció. A la llista de Mestres figuren grans noms de la literatura catalana com Frederic Soler, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner, Mercè Rodoreda o Manuel de Pedrolo, fins arribar a Eva Moreno Bosch, que el 2017 va ser la darrera que, fins ara, ha rebut la distinció. 

Des del principi, els Jocs Florals aglutinen participants d'ideologies contraposades i al llarg de la seva història no han estats mancats de polèmiques i problemes. A finals del segle XIX, els Jocs començaren a ser considerats una institució anacrònica i es produïren intents de modernització sense gaire èxit. Els organitzadors dels Jocs van estar en contra de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra promogudes per l'Institut d'Estudis Catalans el (1913) i no les van acceptar fins al 1934. 

Per altra banda, els Jocs van sofrir les conseqüències de la repressió de la Dictadura de Primo de Rivera fent que el 1924 es celebressin a Tolosa de Llenguadoc i els anys següents la celebració va haver de ser privada. El 1936 es va interrompre la celebració i durant la dictadura franquista van ser prohibits. Entre 1941 i 1977 es van celebrar a l’exili, a diverses ciutats de França, Europa i Amèrica. Des del restabliment de la democràcia, el 1978, els Jocs Florals s’han tornat a celebrar a Barcelona amb alguns canvis i reformes com el fet que s’ha passat de tres o més premis a un de sol, el "Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona".

29 d’abr. 2020

Literatura catalana als feliços anys vint

Un cop acabada la I Guerra Mundial, els Estats Units i la majoria de països de l'Europa capitalista van viure un període de creixement econòmic i de manca de preocupacions, que han estat etiquetats com els feliços anys vint o els bojos anys vint. 

A Catalunya, però, els anys vint van ser bojos però no gaire feliços, ni tampoc pacífics. La fi de la guerra va significar la pèrdua de volum de les exportacions i l’inici d’un període de forta conflictivitat laboral i social. 

Una baixada dels sous dels treballadors va originar, al febrer de 1919, la vaga de la Canadenca, l’empresa que produïa i subministrava el 70% de l’electricitat que consumia Catalunya i aviat s’afegiren els treballadors de totes les companyies d’electricitat, gas i aigua. En resposta, la patronal va decretar el locaut, el tancament d’empreses, i molts obrers van quedar sense feina. La repressió contra sindicats i obrers va ser terrible i la violència de la resposta d’aquests en vers la patronal es va instal·lar als carrers de Barcelona en l’època que es va conèixer com del pistolerisme. Fins l’any 1923, les bandes de pistolers de la patronal i els sindicats van assassinar centenars de persones. Al costat de tota aquella conflictivitat, a la Barcelona dels anys vint, també hi havia una animada vida nocturna concentrada al Raval i al Paral·lel, amb una oferta d’oci de primer nivell mundial. 

El 1923, amb el suport del rei Alfons XIII i de bona part de la patronal, el capità general de Catalunya, Primo de Rivera, inicia una dictadura, de caire feixista moderat, que va afavorir l’establiment de la jornada laboral de vuit hores, l'augment dels salaris i la baixada dels preus per calmar els ànims. No obstant, la dictadura no va poder superar els efectes de la crisi de 1929, i el 1931 es va proclamar la República. 

Tot i que la dictadura de Primo de Rivera va fer un intent d’espanyolitzar la cultura de Catalunya, durant els anys vint es va produir un procés de renovació dels diferents gèneres de la literatura catalana. 

Un cop esgotat l’impuls del noucentisme i les seves idees de seny, ordre i mesura, van començar a aparèixer aquells qui es revoltaven contra les velles idees i iniciaren el nou cicle romàntic que, es coneix com Avantguardisme. 

A la primera meitat dels anys vint hi ha influències del dadaisme o l’ultraisme, però la tendència majoritària és el Futurisme. Joan Salvat-Papasseit va ser el seu principal representant, amb els poemes, manifestos i articles que publicava a revistes com "Un enemic del poble” i "Arc-Voltaic". En aquells anys, Josep Vicenç Foix publica els seus primers escrits i el 1923 sorgeix l'anomenat grup de Sabadell format per Joan Olivé, entre altres. 

Durant la segona meitat de la dècada continuen vigents encara el Futurisme i l'Ultraisme amb l’arribada del Surrealisme francès a través de la revista "L'Amic de les Arts" que comptava entre els seus col·laborador amb Salvador Dalí, Sebastià Gasch o Joan Miró. 

Els avantguardistes catalans estaven poc cohesionats i s'organitzaven a l'entorn de revistes. Per a molts no fou més que una moda passatgera que no tingué continuïtat o encara que van començar experimentant amb les noves tendències aviat van evolucionar cap a actituds més acostades a les de la literatura tradicional. 

Després de la marginació a que havia estat sotmesa per part dels noucentistes, la novel·la es va reprendre amb força a partir del 1925. Entre les diverses tendències destaca la novel·la psicològica, centrada en l’interior dels personatges, donant una imatge aguda i crítica de la realitat i amb influències de James Joyce, Marcel Proust, i sobretot, de Sigmund Freud. 

Hi destaquen les novel·les de Miquel Llor: “Tàntal” (1925) o “Laura a la ciutat dels sants” (1931) i Carles Soldevila: “Fanny” (1929) i “Valentina” (1932). En aquesta època apareixen autors que es consolidaran després de la Guerra Civil com Salvador Espriu, que als quinze anys, va publicar el seu primer llibre, “Israel” (1929), escrit en castellà o Mercè Rodoreda, que publicà “Sóc una dona honrada?” (1932). 

El teatre, que va estar en crisi durant el noucentisme, es concreta en diferents gèneres. Per una banda l’alta comèdia burgesa, que pretenia refinar els costums de la burgesia i on destaquen . Josep Pous i Pagès: “Puput o el joc de l'amor i l'interès” (1927) o “ Maria Lluïsa i els seus pretendents” (1928) i Carles Soldevila: “Civilitzats, tanmateix” (1921), “Els milions de l'oncle” (1927) i “Bola de neu” (1928). Per una altra, les obres de crítica ideològica amb autors com Joan Oliver: “Una mena d’orgull” (1931). Finalment, el poema dramàtic creat per Josep Maria de Sagarra, en vers, de tema popular, amb gran riquesa lingüística i una temàtica amorosa i moral 

De l’obra teatral de Josep Maria de Sagarra cal ressenyar “La filla del Carmesí” (1929), “L'Hostal de la Glòria” (1931) i “El Cafè de la Marina” (1933). Amb un llenguatge agradable, modern, precís i viu publicà també obres poètiques com “Cançons de taverna i d’oblit”(1922) i “Cançons de rem i de vela” (1923). De la seva obra narrativa cal destacar “Vida privada” (1932). 

La poesia catalana dels anys vint s’enquadra dins del post simbolisme i expressa idees abstractes mitjançant imatges i un llenguatge poètic molt elaborat, hermètic i pur. L’autor més important fou el poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic, Carles Riba, autor, entre d'altres del “Primer llibre d'Estances” (1919), el “Segon llibre d'Estances” (1930) i més tard, de les “Elegies de Bierville” (1943). 

En aquesta època es consolida el periodisme i l’assaig en llengua catalana. L’autor més important fou Josep Pla, que durant els anys vint va ser corresponsal a diverses capitals europees. Obligat a exiliar-se per les seves opinions polítiques, als seus escrits mostra la societat i les situacions que viu amb un detallisme total. El seu primer llibre, “Coses vistes” (1925) és una recopilació de descripcions paisatgístiques, narracions breus, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques.

27 d’abr. 2020

Montserrat i la llegenda del Grial

La muntanya de Montserrat sempre ha estat envoltada d'un caràcter misteriós, que ha donat lloc a nombroses llegendes: La màgica troballa de la talla de la Moreneta a la Santa Cova a finals del segle IX, la que explica l'origen del cim del Cavall Bernat com a conseqüència d'un tracte entre el diable i un llenyataire o els avistaments d'OVNIs en són d'algunes. La més fabulosa, potser, és la que situa el Sant Grial, el calç que va fer servir Jesucrist al darrer sopar i que posteriorment va contenir la seva sang, vesada a la creu, a Montserrat. 

El Sant Grial apareix per primera vegada a l'evangeli apòcrif de Nicodem i trobem moltes referències a ell a la literatura medieval franc-germànica com a "Parsifal o el conte del Grial" (1190) de Chrétien de Troyes i, principalment, en el poema del segle XIII de Wolfran von Eschenbach. Però serà el compositor Richard Wagner qui, en la seva adaptació operística del “Parsifal” de Eschenbach situaria als Pirineus el llegendari Montsalvat, el lloc on es trobaria el Sant Grial 

Una de les obsessions de Hitler en particular i del III Reich en general, era demostrar la superioritat de la raça ària i les seves arrels a la mitologia germànica i els fets del Rei Artur. Una bona manera de demostrar-ho era posseint el llargament cercat Sant Grial, tant era que fos el calç de Crist que Josep d’Arimatea hauria portat a Europa o que es tractés de la Sang Reial dels descendents que va tenir Maria Magdalena després d’arribar al sud de França. 

Seguint aquestes pistes, estudiosos de l’ocultisme, com l’alemany Otto Rahn a la dècada de 1930, van buscar el Grial infructuosament a diverses localitzacions del sud de França com les ruïnes de Montsegur. Fins i tot l’SS-Ahnenerbe, l’institut d’investigacions per demostrar la superioritat de la raça ària, va dedicar temps i recursos a investigar aquest tema. Una de les línies de recerca els va portar fins a una cançó del folklore català. 

Al “Virolai”, de mossèn Cinto Verdaguer, hi ha un vers que diu "Mística Font de l'aigua de la vida", que van interpretat com un missatge encriptat que parlava d'una “font de vida”, que no podia ser altre que el Grial, oculta en el castell original sobre el qual es va edificar l'abadia posteriorment. D’aquí a identificar l’abadia de Montserrat, amb les seves roques serrades, amb el Montsalvat de Wagner només hi havia un petit pas pels nazis. 

Al temps que preparava la cèlebre entrevista de Franco amb Hitler a Hendaya el 23 d’octubre de 1940, el Reichsführer Himmler, va visitar algunes ciutats d’Espanya, entre elles Barcelona. Rebut a l'aeroport per les forces vives i l'alcalde, Miquel Mateu i Pla, es va traslladar per carrers coberts de banderes nazis fins a l’hotel Ritz, on va dinar i va sortir al balcó de la seva suite per a saludar la multitud que entre crits de joia i aplaudiments s'amuntegava a la Gran Via. Després, es va dirigir a l'abadia de Montserrat. 

Els monjos van assistir al desplegament de la parafernàlia nazi a les portes de el temple. Ni l’abat titular Antoni Maria Marcet, ni el seu col·laborador Aureli Maria Escarré no van voler ser presents a la benvinguda i Andreu Ripoll, un monjo jove que parlava alemany, va ser l’encarregat d’atendre al cap de les SS. 

Himmler li va demanar si en aquell lloc es trobava el Sant Grial, o si el monestir albergava alguna relació amb la llegenda de Parsifal, i que el portés a la biblioteca i busqués tota la informació que tinguessin sobre el Grial i el cavaller encarregat pel rei Artur de la màgica recerca. Es va passar en aquesta biblioteca hores sense cap resultat. 

Pel que sembla, el germà Ripoll va arribar a tenir un enfrontament dialèctic amb Himmler per la seva afirmació de que Jesús era ari i els catòlics ho havien ocultat i pel fet que el jerarca nazi no només no va seguir el costum de visitar la Mare de Déu de Montserrat i besar-la, sinó que va assegurar que els nazis acabarien amb aquest tipus de tradicions. 

Himmler i els seus investigadors de l’Ahnenerbe van marxar de Montserrat i de Catalunya sense el Grial. I és que tal com va dir Himmler: “Tothom a Alemanya sap que el Grial està a Montserrat! encara que a Montserrat, ningú en sabia res”. 

Els nazis també van fracassar en la recerca d'un seguit de relíquies mítiques, que donarien el "poder definitiu" al Tercer Reich per guanyar la guerra, com la Llança del Destí, amb la qual el romà Longinos va travessar el costat de Crist a la creu o l’Arca de l’Aliança, que, com saben tots els aficionats al cinema, al igual que el Grial, van ser trobats per Indiana Jones. 

Sobre Montserrat, la seva història, art, excursions, visites... hi ha una abundant bibliografia. També hi ha molts llibres sobre el Grial com “La iglesia y sus enigmas. Los misterios más fascinantes del catolicismo”, de Lourdes Gómez Martín o “Templarios, nazis y objetos sagrados. Las expediciones secretas para alcanzar el poder eterno”, de Lorenzo Fernández Bueno. 

La suma nazis+intriga+esoterisme ha donat molts fruits. A “El Zohar de Barcelona. El llibre secret de la càbala que persegueixen els nazis”, de F. Xavier Hernàndez Cardona ens explica que abans de la visita de Himmler, els nazis ja havien estat per terres catalanes. A “L'Abadia profanada”, Montserrat Rico Góngora, situa la trama al voltant de la visita de Himmler al monestir. Una misteriosa biblioteca forma part de la trama de “El problema de Spinoza”, d’Irvin D. Yalom. “L'arqueòleg. De Montserrat a Terra Santa perseguint un somni”, de Martí Gironell, s’inspira en el cas real d’un monjo de Montserrat que va anar a la recerca dels paratges bíblics i de peces arqueològiques més tangibles. 

Hi ha molta més literatura sobre aquests temes, però la majoria dels que us hem comentat els podeu trobar a ebiblio.