29 de maig 2020

Novetats literàries

Tornem a obrir les portes de la biblioteca i no hi ha millor manera que amb una bona llista de llibres de narrativa per a tots els gustos, independentment que sigueu adults o joves. Anant als enllaços dels títols dels llibres podeu veure més detalls a l’Aladí, el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals. Si voleu reservar algún títol, ho podeu fer al telèfon 93 859 40 43 o a través del nostre correu electrònic.
Hi va haver un mort a la devesa, i això no s’oblida... Ramon Erra ens ho recorda a “La veritable història d’una mentida”. “Un país extraño”, de Muriel Barbery és una novel·la d’aventures i fantasia amb trets filosòfics i Mario Vargas Llosa ha barrejat realitat i ficció a l’Amèrica Llatina de la guerra freda a “Tiempos recios”. 

Les noies en dificultats són un tema recurrent a la novel·la. Així, Delia Owens relata un misteriós assassinat i una oda a la naturalesa a “La noia salvatge”. “El miceli”, de Viktorie Hanisova, va d’una noia que viu sola en una cabana al bosc i intenta escapar d’un trauma. Al voltant d’una altra noia, que apareix morta en un elitista col·legi femení, gira la trama de “Las furias”, de Katie Lowe. I tenim més educació i crim quan Edoardo Albinati ens fa entrar a “La escuela catòlica”, on un grup d’alumnes van cometre un crim brutal. 
Hi ha novel·les amb un rerefons històric molt variat: Trobareu passions i desenganys en l’última esplendor de l’aristocràcia anglesa a “La casa de Riverton”, de Kate Morton. “Les fúries invisibles del cor”, de John Boyne és una història commovedora, que es desenvolupa al llarg de tres quarts de segle. A “Savage Coast”, Muriel Rukeyser recorda que va arribar a Barcelona, com a corresponsal a l’Olimpíada Popular de 1936, i va viure una guerra civil. “Los hambrientos y los saciados” és la sàtira social sobre la crisi dels refugiats de Timur Vermes 

Haruki Murakami ens ofereix una misteriosa i curta història, la de “Tony Takitani” i Blanca Busquets ens explica a “El crit”, la vida de sis persones relacionades per l’atemptat de la Rambla. 

Olga Tokarczuk, Premi Nobel de Literatura del 2018, ens porta “Sobre los huesos de los muertos”, una novel·la policíaca amb rerefons ecologista i “Los errantes”, on ens ofereix la seva original visió del món. 



A “Frankissstein”, Jeanette Winterson es qüestiona el gènere, la sexualitat i els límits de la llibertat individual. “Bandit”, d’Itama Orlev, és una reflexió sobre la dualitat humana a través de la relació pare-fill. També són un pare i un fill els que emprenen un viatge sense retorn a l’obra de Jesse Ball, “El cens”. 
El rei del thriller judicial, John Grisham, en un sorprenent “Ajuste de cuentas”, ens explica perquè un heroi de guerra mata al seu amic i pastor de l’església.Juan Gómez-Jurado, a “Loba negra”, recupera l’Antonia Scott per a la continuació de “Reina roja”. Per la seva part, Rufo Batalla continua les aventures de “El rey recibe”, d’Eduardo Mendoza, a “El negociado del yin y el yang”. 

A “Prop de les bombes”, d’Emili Bayo, un noi ha de decidir sobre la vida o la mort d’una altra persona. Totalment diferent, però igualment tractant del Ser o no Ser, Barbro Lindgren aporta una curiosa versió del drama de Shakespeare a “Mira Hamlet”. 




Si voleu conèixer les aventures fantàstiques de la Kiranmala, llegiu “Joc d’estrelles”, de Sayantani Dasgupta. I si us estimeu més les aventures en un món màgic, no us perdeu “Una bruixa de veritat”, de James Nicol. Més aventures a “La hija de la noche”, de Laura Gallego, on una enigmàtica noia torna al seu poble després de molts anys. 

Sakura love”, de Francesc Miralles, només pot ser una història d’amor al Japó. Contrariament, Pam Smy ens explica una història de terror a “Thornhill: orfenat de noies” i Lisa Thompson, a “El pot de llum”, planteja un misteri on cal enginy per vèncer la por i descobrir la força interior 


Després de “El caso Vermont”, Maureen Johnson publica una nova intriga de l’Stevie Bell: “Nunca en la escalera”. Acabem amb “Whapps: mira’m als ulls”, el thriller futurista en una societat hipnotitzada pels mòbils d’Andreu Martin. 




Com a Postdata tenim dues novel·les en anglès. La primera és una sàtira en que un insecte es converteix en Primer Ministre “The cockroach”, d’Ian McEwan i la segona és “A better man”, de Louise Penny un nou cas de l’inspector Gamache.

26 de maig 2020

Hergé i Tintín, l'èxit mundial

Aquesta aventura de Tintín és la continuació de Hergé i Tintín, el començament.

El 1941, Casterman, l'editor d'Hergé, va comprar una impressora offset i demana a Hergé que adapti les històries a un format de 62 pàgines i posi color a les seves primeres obres per publicar-les en forma d'album. Amb els seus col·laboradors comença un treball de redisseny i coloració dels àlbums de preguerra i, al mateix temps, comencen a publicar-se les tires de “L’estel misteriós”, una historia tenyida d’antisemitisme i antiamericanisme. 

Hergé continua escrivint històries d’evasió amb molta fantasia, iniciant una recerca del tresor a “El secret de l’Unicorn” (1942), un vaixell comandat per un avantpassat del capità Haddock al segle XVII. La història continua amb “El tresor de Rackham el Roig” (1943), on apareix un colorit personatge, el professor Tornassol, l’inventor d’un icònic submarí. L’aventura acaba amb l’adquisició del castell de Moulinsart, la casa pairal de la família Haddock, inspirat en el château de Cheverny. 

A Moulinsart comencen “Les Set Boles de Cristall”, fent de la maledicció d'una mòmia inca l’enigma central de la historia. Aquesta aventura és, probablement, la que té una evolució més lligada als esdeveniments de la guerra i s’interromp amb l'alliberament de Brussel·les el setembre de 1944. 

Durant la tardor de 1944, diversos amics íntims, entre ells el pare Wallez, van ser arrestats i jutjats pel seu paper de col·laboradors o per la seva proximitat a la ideologia nazi. Hergé va sortir més ben parat: pel desembre de 1945 es va tancar el seu expedient i el setembre de 1946 va obtenir l’autorització per publicar de nou. 
Raymond Leblanc, ex-combatent de la resistència, va proposar a Hergé de crear un diari: “Le Journal de Tintin”. Després de dos anys d’interrupció, la continuació de “Les Set boles de cristall” apareix al primer número amb el títol "El temple del Sol", enviant els seus herois al Perú. 

El setembre de 1948, Hergé va reprendre “Tintín al país de l'or negre”, fent algunes adaptacions per integrar el capità Haddock i el castell de Moulinsart. Des del punt de vista polític, reflecteix les tensions internacionals que hi ha per la independència i les concessions de petroli durant els anys quaranta i cinquanta al regne de l'Iraq 

En el context de la guerra freda d’ús de míssils i coets, Hergé porta els seus herois a la Lluna des d’un dels seus països imaginaris, Syldavia, en una icònica nau espaial. La publicació d’”Objectiu: la Lluna” comença el març de 1950 i no serà fins a desembre de 1953 que acabi l’aventura amb “Hem caminat damunt la lluna”. 

L'Afer Tornassol” va començar a aparèixer al “Journal” pel Nadal de 1954 i els nostres herois són enviats a Suïssa en l’aventura que millor capta l’atmosfera de la guerra freda amb les tensions entre Syldavia i Borduria. 

Entre octubre de 1956 i gener de 1958, Hergé va produir “Stoc de Coc”. Aquesta aventura és la del retorn de vells coneguts com el general Alcazar, el doctor Müller, Rastapopoulos o la Castafiore. La intriga gira al voltant del comerç d’armes i sobretot d’esclaus que Hergé volia denunciar. 

La salut mental de Hergé a finals dels anys 1950 és inestable i “Tintín al Tibet” (1958), probablement l’àlbum més personal de la seva obra, reflecteix l’estat d’ànim de l’autor i és el remei d’aquesta crisi. L’obra, amb somnis premonitoris, telepatia, levitació i el Ieti, no presenta molts personatges i mostra un Tintín més humà que mai a la recerca del seu amic de tota la vida, Tchang. 

Des del 1945, Hergé gairebé no va fer cap il·lustració i es concentra sobretot en la preparació dels seus àlbums. A finals dels anys 50, Hergé viatja molt i les aventures de Tintín han estat traduïdes i venudes arreu del món. D'altra banda, Hergé Studios inserirà la imatge "Tintín i Milú" en altres suports com cromos o postals i finalment arriben al cinema. El 1960 es va estrenar “Tintín i el misteri del toisó d’or” i quatre anys després, “Tintín i les taronges blaves”, que van ser un doble fracàs. L’adaptació en dibuixos animats per a la televisió si que és un èxit i propicia una aventura original ambientada a Syldavia amb Tintín, Haddock, Tornassol i Rastapopoulos, en el llargmetratge “Tintín al llac dels taurons”, publicada en àlbum el 1973. 

Als anys 1960, Hergé és un home cansat que cada vegada espaia més les noves aventures. A “Les joies de la Castafiore” (1962) no hi ha exotisme, Tintín és a casa seva a Moulinsart i l’autor es diverteix trastocant els seus personatges. 

Quatre anys després Tintín i els seus amics tornen a ser enviats a l'estranger, al “Vol 714 a Sidney”, i Hergé introdueix els seus lectors a la parapsicologia, acabant la història amb la intervenció dels extraterrestres 

Vuit anys després, el 1975, Hergé es va inspirar un cop més en el context internacional inestable a Amèrica Llatina. Però a “Tintín i els Picaros” presenta uns personatges canviats físicament, portant texans o practicant ioga, i moralment cansats, com el propi autor. 

Quan va acabar els Picaros el 1976, Hergé volia fer una historia en que tot passés en un aeroport, però el 1978 va abandonar la idea de l’aeroport pel tema de l’art contemporani. El 1979 va estar molt ocupat amb el mig segle de Tintín i l’estat de salut d’Hergé es deteriora. “Tintín i l’Art-Alfa” s’esbossa lentament i a la mort d’Hergé, el 1983, no hi havia res que determinés el final del guió desitjat pel dibuixant.

25 de maig 2020

Hergé i Tintin, el començament

Georges Remi (1907-1983), conegut professionalment com Hergé, provenia d’una família belga de la classe mitjana catòlica i de dretes. En paraules seves, el petit Georges era un nen insuportable, que dibuixava als seus quaderns escolars històries sobre els problemes d'un nen petit. Un dels seus professors, en veure un dels seus dibuixos li va dir: "Caldrà trobar una altra cosa que et faci destacar!" 

A principis dels anys 1920 està fascinat per l’Amèrica dels cowboys i dels indis i forma part d’un grup d’escoltes, a la revista dels quals publica les aventures de Totor a partir de 1926. En acabar el batxillerat troba una feina a la revista “Vingtième Siècle”, dirigida pel pare Wallez, un feixista ultra catòlic i nacionalista. Després de fer el servei militar, el 1926, realitza tasques d’il·lustrador i reporter-fotògraf i el 1928 el fan responsable del nou suplement setmanal destinat als joves per augmentar el nombre de lectors: “Le Petit Vingtième”. 

A finals de la dècada de 1920, Hergé va descobrir la historieta nord-americana, amb paraules que surten directament de la boca dels personatges. El 1928, va agafar el personatge de Totor, li va canviar el nom, li va afegir un petit fox terrier, Milú, i li va donar una feina: la de reporter. D’aquesta manera, el 1929, Tintín va aparèixer a Le Petit Vingtième i es va convertir en un jove periodista catòlic que va a salvar el poble rus de la barbàrie soviètica a “Tintín al país dels soviets”. 

Tintín al Congo”. A finals de 1930, Hergé decideix enviar el seu personatge a l’Àfrica, a la colònia belga del Congo, ja no per criticar, sinó per promocionar el domini africà i atreure joves belgues emprenedors com Tintín, cap a l’Àfrica. 

A més d’aquestes activitats, Hergé produeix centenars d’anuncis i aquest treball en paral·lel com a il·lustrador reforça encara més la seva tècnica i la seva precisió en la composició dels seus còmics. 

Després de convèncer el pare Wallez que havia de denunciar els baixos fons de Chicago, l’artista va decidir enviar “Tintín a Amèrica” i, per primera vegada, integra a la història un personatge real: Al Capone. A diferència de les dues històries anteriors, la història ja no proposa una successió d’episodis sinó un gran moviment d’estructura general. 

Al tombant de l'any 1931-1932, Remi va signar un contracte amb l'editorial Casterman que, després d'haver "compensat" Wallez, va tenir el privilegi de publicar tots els àlbums de l'autor en francès. L’aventura a Amèrica acaba el 20 d’octubre de 1932 a La Petit Vingtième i Casterman va llançar el primer àlbum a finals del mateix any. 

El desembre de 1932 apareixen les primeres plaques de les "Aventures del reporter Tintín a l'Orient", versió antiga de “Els Cigars del faraó”. Per primera vegada, Hergé converteix aquesta aventura en una mena de relat detectivesc i de misteri al voltant del tràfic d’armes i drogues. També apareixen dos nous personatges, agents de policia de paisà, els futurs Dupond i Dupont. 

El 1934, després d'haver instal·lat amb dos col·laboradors "l'Atelier Hergé" a Brussel·les, Georges Remi va anunciar que volia enviar el jove reporter a l’Extrem Orient, a la Xina. Per documentar-se, Hergé va conèixer un jove estudiant xinès a l'Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les: Tchang Tchong-Jen, que va esborrar totes les idees que tenia sobre els “grocs”. Tchang es convertirà en una figura clau en l’obra de Hergé: salvat de l’ofegament per Tintín serà un dels veritables amics que farà durant les seves aventures. 

Si les primeres quatre aventures de Tintín van ser maldestres, de vegades una mica descarades i plenes de prejudicis, “El Lotus Blau” és una de les més compromeses de la carrera de Hergé i és més un missatge polític que una història per a nens al voltant de la invasió japonesa de Manxuria. 

A continuació, Hergé torna a l'aventura d'abans amb “L’orella escapçada”, una història al voltant del fetitxe Arumbaya, amb països imaginaris situats a l’Amèrica Llatina dels anys trenta amb cops d’estat repetits, una forta presència militar o un alliberador a lo Simon Bolívar. 

Entre 1931 i 1936, Hergé va realitzar diversos treballs per clients del moviment ultra catòlic i sobretot per Léon Degrelle, un periodista anticomunista i nacionalista, fundador del diari d’inspiració feixista “Le Pays réel”. A partir del 1936, quan Degrelle va conèixer Mussolini i després Hitler, Hergé fa un pas enrere en la seva relació i durant la II Guerra Mundial deixa de col·laborar amb “Le Pays réel”, dirigit per les SS. 

El 1936 és també l’any en que aconsegueix fer-se amb els drets d’autor de Tintín i somia amb una botiga de Tintín i Milú on vendríem productes derivats del famós reporter. Al 1937, comença “Tintín a Anglaterra” o “L'illa Negra”, una investigació policial en el context de les tradicions escoceses, amb la presencia del monstre de Loch Ness i una bestia inspirada en King Kong. 

El 1938 Hitler es va annexionar Àustria i per primera vegada Tintín viatja a Syldavia, un país imaginari amb moltes característiques de Iugoslàvia. “El Ceptre d’Ottokar” és ple de signes d’alerta de la Segona Guerra Mundial amb dos estats antagònics imaginaris, el pacífic regne de Syldavia i Borduria, que també vol fer un Anschluss. També és la primera aparició de Bianca Castafiore, la soprano inspirada en Renata Tebaldi. Poc després d’acabar les entregues a la Petit Vingtième, comença la II Guerra Mundial. 

A mitjans de setembre de 1939, Hergé és mobilitzat i continua enviant des de la seva caserna les entregues de “Tintín al país de l’or negre”, fins que la invasió alemanya del 1940 suposa el tancament de la Vingtième Siècle. Hergé no reprendrà aquesta història fins deu anys després. 

Amb el tancament del Petit Vingtième, la situació de Georges Remi es va tornar més precària i acceptà una oferta de “Le Soir” per fer un suplement setmanal dedicat a la joventut: “Le Soir-Jeunesse”. Com que les publicacions no han de fer referència a cap tema candent, Hergé presenta una història sobre el tràfic de cocaïna a través de caixes de cranc. L’octubre de 1940 comença a aparèixer al primer número de “Le Soir-Jeunesse” “El Cranc de les pinces d’Or”, que suposa la presentació del capità Haddock.

Aquesta aventura de Tintín de Tintín continua a “Hergé i Tintín, l’èxit mundial"