28 d’ag. 2020

La dona darrere el monstre

Autora d’una de les obres més representatives del romanticisme, Mary Wollstonecraft Godwin, de casada Mary Shelley (1797-1851) va tenir una vida tràgica des del principi. La seva mare, Mary Wollstonecraft, va morir d'infecció poc després del naixement i la petita va tenir una gran vinculació amb el seu pare, William Godwin, que li va donar una educació poc convencional però molt avançada per l’època.


La petita Mary va estar fortament influenciada per les obres dels seus pares. La seva mare defensà a les seves obres que les dones no són per naturalesa inferiors a l'home i va establir les bases del feminisme modern i el seu pare, polític i filòsof precursor de l’anarquisme, es reunia sovint a casa amb els seus amics, escriptors i polítics.

Quan tenia setze anys, Mary va conèixer al poeta i pensador Percy Bysshe Shelley, mentre aquest visitava el seu pare. Godwin no estava d'acord amb la relació de la seva filla amb un home gran i casat però separat, per la qual cosa van fugir a França juntament amb Claire Clairmont, la germanastra de Mary.

L’any 1816 és conegut com “l’any sense estiu”, per les alteracions climàtiques provocades per l’erupció del Tambora a Indonesia. Aquell estiu, Mary, Percy i Claire van anar a visitar l'amant de Claire, Lord Byron, al llac Ginebra, a Suïssa, però les precipitacions incessants van obligar a Mary Shelley, Percy Bysshe Shelley, Lord Byron, John William Polidori, i altres amics a quedar-se a l'interior de la Vila Diodati.

Aquests dies a la Vila Diodati, farcits de tensió, opi i converses intel·lectuals, sempre van ser recordats per Mary Shelley com els més feliços. Inspirat en una col·lecció d’històries de fantasmes alemanyes que havien llegit a la vora del foc, Lord Byron va proposar un concurs per veure qui podia escriure la història més esgarrifosa. Byron va aconseguir escriure només un fragment basat en les llegendes sobre vampirs que havia sentit mentre viatjava pels Balcans, i a partir d’aquest fet, John Polidori va crear “The Vampyre” (1819), el progenitor del gènere literari romàntic dels vampirs.

Mary estava inquieta, incapaç de pensar en una història. Fins que una nit les discussions es van centrar en la naturalesa de la vida i la mort, les idees de Darwin i els experiments de Luigi Galvani. Va ser després de mitjanit abans de retirar-se, i sense poder dormir, que es va veure posseïda per la seva imaginació i va començar a escriure el que va suposar que seria una història curta.

Amb l'estímul de Percy Shelley, va ampliar la història per fer una novel·la completa, que va tenir enllestida a la primavera de 1817. L’1 de gener del 1818 es va publicar la primera edició, amb només 500 exemplars, de “Frankenstein or The Modern Prometheus”.

Prometeu, a la mitologia grega, va ser el Tità que va crear la humanitat a la imatge dels déus, va robar el foc a Zeus i li va donar als homes, per la qual cosa va ser castigat a estar lligat a una roca on una àliga li menjava el fetge, que es regenerava cada dia. Mary Shelley era vegetariana i va veure Prometeu no com un heroi sinó com un diable i el va culpar de portar foc a l’home i, amb això, també el vici de menjar carn.

Tot i que tothom sap que la criatura és un compost de parts del cos empeltat de cadàvers i reanimat per l’ús d’electricitat, aquesta descripció no és coherent amb el treball de l’autora, sinó el resultat de la popular adaptació al cinema de James Whale del 1931. En l’obra original de Shelley, Victor Frankenstein descobreix un principi de vida anteriorment desconegut però elemental, i aquesta visió li permet desenvolupar un mètode per donar vida a la matèria inanimada, tot i que la naturalesa exacta del procés no s’especifica.

Mary i Percy van tornar a Anglaterra el setembre de 1816 i es van poder casar a finals d’any, després del suïcidi de la primera esposa de Percy Shelley. La tragèdia va continuar present a la vida de Mary Shelley, que va perdre tres dels quatre fills que va tenir i que va quedar vídua als 25 anys, quan Percy es va ofegar mentre navegava a Itàlia. A partir d’aleshores es va dedicar a escriure i promocionar l’obra del seu marit fins que va morir d'un tumor cerebral l'1 de febrer de 1851.

A les biblioteques i a ebiblio podeu trobar fàcilment alguna edició de la seva obra o alguna de les versions cinematogràfiques.

24 d’ag. 2020

Recordem l’erupció del Vesuvi de l’any 79

Un dels fets de l’antiga Roma que ha estat recreat més sovint és l’erupció del 24 d’agost de l’any 79, en que el volcà Vesubi va destruir les ciutats de Pompeia i Herculà. El referent més utilitzat ha estat“Els últims dies de Pompeia”, una novel·la escrita per Edward Bulwer-Lytton el 1834, inspirada en la pintura de Karl Briul·lov

La novel·la utilitza els seus personatges per contrastar la cultura decadent de la Roma del segle I, tant amb cultures més antigues com les més properes. El protagonista, Glaucus, representa els grecs, que han estat subordinats per Roma, i el seu némesi Arbaces, la cultura d'Egipte. Olinthus és el principal representant de la religió cristiana i la bruixa de Vesuvi mostra l'interès de Bulwer-Lytton per l'ocultisme. La trama culmina amb la destrucció cataclísmica de la ciutat de Pompeia per l'erupció del mont Vesuvi

Aviat van ser composades dues operes basades en la novel·la el 1853 i 1858 i es va projectar una ambiciosa adaptació teatral (1877) a Londres, que incloïa un terratrèmol i una erupció que no van funcionar i un festí romà en que els acròbates queien sobre dels protagonistes. A partir del 1900 tenim la primera adaptació a la pantalla, seguida de moltes altres entre les que podem destacar la versió de 1959 dirigida per Sergio Leone i la popular miniserie de televisió del 1984.

Però, que va passar a Pompeia?

Els habitants de Pompeia havien estat habituats als terratrèmols menors, però l’any 62 un terratrèmol greu va fer considerables danys i va provocar incendis que van provocar el pànic. Durant els anys següents es van fer moltes obres de reconstrucció i es van millorar els edificis del fòrum i es van ampliar i reformar els principals banys públics.

Fins i tot l’emperador Neró i la seva dona, Popea, van visitar Pompeia l’any 64 i van fer regals al temple de Venus. La ciutat prosperava per la coneguda fecunditat agrícola de la regió i la seva ubicació favorable i cap a l’any 79, Pompeia tenia una població de 20.000 habitants.

Contrariament al que hom pot veure a les versions cinematogràfiques, l’erupció va durar dos dies. La primera fase va ser la pluja rosada de lapilli, que va durar unes 18 hores i va permetre escapar a la majoria dels habitants, que probablement van aconseguir salvar algunes de les seves pertinences més valuoses. Es per això que fins ara només s’han trobat aproximadament 1.150 cossos i molts amb joies, monedes i objectes de plata.

En algun moment de la nit, o a principis del dia següent, van començar els fluxos piroclàstics a prop del volcà. Es tracta de núvols de cendres d’alta velocitat, densos i molt calents, que arrasaven les estructures del seu camí, incinerant o asfixiant la població restant i alterant el paisatge, inclòs el litoral. Al vespre del segon dia, l'erupció s'havia acabat, deixant només una bruma a l'atmosfera.

L’emperador Tito va donar grans quantitats de diners del tresor imperial per ajudar les víctimes del volcà, però no es va fer cap treball de recuperació. Poc temps després, supervivents i lladres es van fer amb objectes de valor com les estàtues de marbre del fòrum i materials preciosos dels edificis. La ciutat no estava enterrada completament, i la part superior dels edificis més grans haurien estat a sobre de la cendra, fent evident on escavar. Durant els segles següents, es va oblidar el seu nom i ubicació, especialment després de les erupcions del 471-473 i del 512, que van enterrar totalment la ciutat.

A finals del segle XVII van trobar, de forma accidental, les restes d’una ciutat, que no va ser identificada com Pompeia fins al 1763. Des d’aleshores s’han fet diverses campanyes d’escavació, primer a la recerca dels tresors amagats i més tard amb finalitats científiques, com la del 1863 de Giuseppe Fiorelli, qui va dividir la ciutat en les nou zones actuals.

Va ser Fiorelli qui es va adonar que els espais buits trobats a la cendra eren formats pels cossos en descomposició de les víctimes i va idear la tècnica d’injectar guix en ells per recrear les formes de les víctimes. Aquesta tècnica encara s’utilitza avui dia, amb una resina clara en lloc de guix perquè és més duradora i no destrueix els ossos, permetent més anàlisis.