15 de març 2021

Francisco Ibáñez, el pare de Mortadel·lo i Filemó fa anys

Sovint s'ha caricaturitzat en les seves vinyetes i, en aquestes ocasions, es representa com un tipus vanitós, que guanya molts milions dibuixant i també que treballa molt, tot i que això s'acosta molt a la realitat. No obstant, els seus propis personatges fan burla de la seva capacitat com a dibuixant. Considerat un gran defensor del còmic com a art i havent venut més de 100 milions d'exemplars, avui celebrem el 85 aniversari d’un dels grans de la historieta. 

Francisco Ibáñez Talavera va néixer a Barcelona el 15 de març de 1936, en el si d'una família de classe mitjana baixa i des de molt petit, va desenvolupar una gran afició pels còmics i per la comèdia esbojarrada del cinema nord-americà. 

Durant la postguerra, les publicacions espanyoles d'historietes es van convertir en el mitjà més popular del país, assolint la seva època daurada en les dècades del 1940 al 50. Es tractava d'una lectura molt barata, que fins i tot s’arribava a llogar als quioscos dels barris i els autors que es van dedicar professionalment a ella eren majoritàriament originaris de les classes populars. 

Un exemple d'això és el petit Francisco, un dels quatre fills d'un matrimoni d'immigrants (pare valencià i mare andalusa), que a l'octubre de 1947, amb onze anys, va publicar el seu primer dibuix a la revista Chicos

Chicos es va començar a publicar el 23 de febrer de 1938 a Sant Sebastià, ciutat on estava centrada la producció de còmics de l'anomenada "zona nacional" durant la guerra civil i el seu format, amb menys pàgines i un preu més assequible, era molt similar al de Flechas y Pelayos, una altra publicació molt popular. 

Molt aviat, al novembre del mateix any, Chicos va passar a ser propietat de la Delegación Nacional de Prensa y Propaganda, però malgrat això, mai va ser una publicació de propaganda. Òbviament, els seus editors no van poder (ni voler) romandre al marge de la ideologia dominant i gràcies a les seves bones relacions amb el règim franquista, no va tenir problemes per aconseguir la quota de paper necessari per publicar periòdicament el setmanari. 

Després de finalitzar l'ensenyament primari, i seguint les passes del seu pare, comptable, Ibáñez va començar a estudiar Comptabilitat, Banca i Peritatge Mercantil i el 1950 va entrar a treballar com a grum en un banc al temps que realitzava col·laboracions en diverses revistes. Així va crear sèries com Kokolo (1952), Melenas (1954), Don Usura (1955) i Haciendo el indio (1955), la primera amb cert èxit, i que destacava per una violència que anticipava la de posteriors creacions.


El 1957, Ibáñez, que guanyava ja més com a dibuixant que com a empleat de banca, va decidir dedicar-se completament a la historieta i inicià la seva col·laboració amb l'editorial Bruguera, que llavors necessitava nous dibuixants després de la marxa de les seves figures (Escobar, Peñarroya, Conti, Cifré i Giner), qui, sentint-se explotats i desitjant poder controlar els drets sobre les seves creacions artístiques van fundar la revista Tio Vivo, la qual va ser adquirida per Bruguera el 1960. 

Com era habitual a l'editorial, Ibáñez va començar fent pàgines d'acudits abans de desenvolupar els seus propis personatges. Els còmics de l'Editorial Bruguera tenien un estil a mig camí entre l'entreteniment infantil i el costumisme satíric i l'estructura narrativa d'aquests còmics seguia sempre una mateixa pauta: al començament es presentava un desig del protagonista, que acabava frustrant-se. 

El 20 de gener de 1958, treballant ja en exclusiva per a Bruguera, Ibáñez va publicar la primera entrega de Mortadel·lo i Filemó a la revista Pulgarcito. Des de llavors i durant la dècada dels anys 1960, Ibáñez va anar creant i adaptant algunes de les seves millors sèries per a diferents revistes de l'editorial: La familia Trapisonda (Pulgarcito, 1958), 13, Rue del Percebe (Tío Vivo, 1961), El botones Sacarino (El DDT, 1963), Rompetechos (Tío Vivo, 1964) o Pepe Gotera i Otilio (Tío Vivo, 1966).

Al principi eren historietes en què l'última vinyeta, que contenia el desenllaç, era la més treballada des del punt de vista gràfic. Els decorats eren fonamentalment urbans, amb fons tot just esbossats, minimalistes i esquemàtics. El grafisme de les historietes es centrava sobretot en les expressions dels personatges, i s'empraven abundantment les onomatopeies i un llenguatge paròdic, amb expressions com "corcho", "córcholis", cáspita", "zambomba", etc. 

Les Historietes d'Ibáñez es caracteritzen per presentar una successió contínua de gags, de tal manera que en una vinyeta es prepara el gag que es produirà en l'altra. Després d'una caiguda aparatosa en què el personatge queda molt malferit, a la vinyeta següent s'aixeca tan tranquil i segueix com si no li hagués passat res. Conrea un tipus d'humor directe i explosiu, més propens a la riallada, un humor de l'absurd, amb situacions esbojarrades. 


Més endavant, influït pel còmic franco-belga, Ibáñez va publicar El sulfat atòmic (1969), la primera historieta de llarga extensió de Mortadel·lo i Filemó concebuda com a paròdia del món dels espies. El nou model va triomfar, tant a nivell nacional com internacional, i Bruguera el va explotar traient capçaleres com Mortadelo (1970), Super Mortadelo (1972), Mortadelo Gigante (1974) o Mortadelo Especial (1975), de vegades sense respectar els seus drets laborals. Ibáñez va patir la mercantilització i industrialització progressiva dels seus personatges estrella, que l'obligava a treballar a preu fet per a realitzar fins a 40 pàgines setmanals, de manera que va haver d'abandonar els seus altres personatges i recórrer a col·laboradors. 

En aquesta època, només un personatge nou va aconseguir les seves pròpies historietes: Tete Cohete (1981). Finalment, el 1985, Ibáñez va abandonar l'editorial Bruguera, que es va quedar amb els drets dels seus personatges. Aleshores va començar a treballar per a una altra editorial, Grijalbo, on el 1986 va crear nous personatges per a la revista Guai!: així van néixer Chicha, Tato y Clodoveo, de professión sin empleo i 7, Rebolling Street

Després de la publicació, el 1987, de la Llei 22/1987, de 11 de novembre, de Propietat intel·lectual, que confirmava la propietat de les obres per part dels autors, Ibáñez va entrar a formar part d'Ediciones B i des de llavors realitza 6 nous àlbums de Mortadel·lo i Filemó per any on apareixen abundants elements de l'actualitat i de les modes del moment en que son creats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada