17 de set. 2021

Mobilitat sostenible

La mobilitat sostenible es refereix al transport que és sostenible en el sentit del seu impacte social, ambiental i climàtic. Els components per avaluar la sostenibilitat inclouen els vehicles que s’utilitzen pel transport per terra, aigua o aire; la seva font d’energia; i la infraestructura utilitzada pel transport. La sostenibilitat es mesura per l'eficàcia i l'eficiència del sistema de transport, així com pels seus impactes ambientals i climàtics.


La majoria d’eines i conceptes de la “mobilitat sostenible” es van desenvolupar abans que fos encunyat el concepte. Caminar, el primer mitjà de transport, també és el més sostenible. El transport públic es remunta almenys fins a la invenció del bus públic el 1662. El primer tramvia de viatgers va començar a funcionar el 1807 i el primer servei ferroviari de passatgers el 1825. Les bicicletes a pedals daten de la dècada de 1860. Des de l’antiguitat, el transport de mercaderies es feia mitjançant la força de les persones i els animals o el ferrocarril. 

Aquestes eren les úniques opcions de transport personal disponibles per a la majoria de persones als països occidentals abans de la Segona Guerra Mundial, i continuen sent les úniques opcions per a la majoria de la gent dels països en desenvolupament. 


Els anys que van seguir a la II Guerra Mundial van comportar un augment de la riquesa i una demanda de mobilitat molt més gran per a les persones i els béns. El nombre de vehicles es va multiplicar i la majoria de països i ciutats benestants van invertir molt en carreteres i autopistes, més grans i millor dissenyades, que es consideraven imprescindibles per reforçar el creixement i la prosperitat. La planificació del transport es va convertir en una branca de la planificació urbana i la inversió pública en trànsit, a peu i en bicicleta va disminuir dràsticament. 

Les preocupacions sobre la sostenibilitat d’aquest enfocament es van generalitzar arran de les crisis del petroli de 1973 i la energètica de 1979. L’elevat cost i la disponibilitat limitada de combustible van provocar un ressorgiment de l’interès per les alternatives als desplaçaments en vehicle ocupats per una sola persona. Les innovacions d’aquest període inclouen els carrils per a vehicles d’alta ocupació o els sistemes de cotxes compartits. 

No obstant, els preus del petroli relativament baixos i estables durant els anys vuitanta i noranta van provocar augments significatius en el nombre de vehicles, tant directament perquè la gent va optar per viatjar amb cotxe amb més freqüència i per a distàncies més grans, com indirectament perquè les ciutats van desenvolupar zones d’habitatge suburbà, de botigues i de llocs de treball, que ara es coneixen com a expansió urbana. 

Els mitjans de transport tenen impactes significatius sobre el medi ambient, ja que representen entre el 20% i el 25% del consum energètic mundial i de les emissions de diòxid de carboni. La majoria de les emissions, gairebé el 97%, provenien de la crema directa de combustibles fòssils i les emissions de gasos d'efecte hivernacle del transport augmenten a un ritme més ràpid que qualsevol altre sector que utilitza energia. 


Per promoure la mobilitat sostenible, a nivell europeu, celebrem la Setmana Europea de la Mobilitat. Es tracta d’una campanya de conscienciació dirigida a sensibilitzar els ciutadans pel que fa a l'ús del transport públic, la bicicleta i caminar, al temps que s’anima a les ciutats al fet que promoguin aquests modes de transport invertint en noves infraestructures. 

Se celebra cada any del 16 al 22 de setembre. L’últim dia de la setmana de la Mobilitat és també el Dia Mundial Sense Cotxes, una iniciativa per desincentivar l'ús de l'automòbil en que es fa una crida als ciutadans a deixar aquest mitjà de transport per un dia i provar nous mitjans de desplaçament.

Aquest any el lema és Fes salut. Mou-te de manera sostenible i amb la temàtica Seguretat i salut amb una mobilitat sostenible, es vol incidir en quatre qüestions: la salut mental i la salut física, la seguretat i la resposta davant la covid-19.

Poc a poc, la conscienciació dels avantatges de la mobilitat sostenible es va anar estenent i són moltes les ciutats, com Barcelona, que impulsen una mobilitat sostenible i respectuosa amb el medi ambient i la salut de les persones, promovent les energies alternatives, fomentant l’ús de sistemes de transport saludables, com la bicicleta o anar a peu, millorant els sistemes de transport col·lectiu i apostant per la mobilitat elèctrica per millorar la qualitat ambiental en benefici de tothom.

10 de set. 2021

Any Internacional de l'Economia Creativa per al Desenvolupament Sostenible


Actualment, cada vegada hi ha més persones que converteixen les seves idees i imaginació en mitjans de vida i l'economia creativa és un dels sectors de més ràpid creixement en el món, contribuint amb el 3% del PIB mundial. La creativitat és també un recurs renovable, sostenible i il·limitat que podem trobar arreu de món.

Després de la resolució de Nacions Unides Transformar el nostre món: l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible (2015), en què es va plantejar un ampli conjunt d'Objectius de Desenvolupament Sostenible centrats en les persones i amb el reconeixement que l'eliminació de la pobresa en totes les seves formes i dimensions, inclosa la pobresa extrema, és el major desafiament a què s'enfronta el món, el 19 de desembre de 2019, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar una resolució per la qual es va declarar l'any 2021 Any Internacional de l'Economia Creativa per al Desenvolupament Sostenible

Coneguda en alguns països com la economia taronja, per l'associació històrica d'aquest color amb la creativitat i la cultura, l'economia creativa és el conjunt d'activitats que consisteixen en la transformació d'idees en béns. Així, engloba totes aquelles activitats econòmiques vinculades al coneixement sobre les que s'assenten les indústries creatives i, també, constitueixen un punt de trobada entre el patrimoni cultural i artístic, el coneixement, les idees creatives i la tecnologia. 

La resolució de Nacions Unides reconeix que l'economia creativa té el potencial d'ajudar els països en desenvolupament i països amb economies en transició a diversificar la producció i les exportacions i aconseguir un desenvolupament sostenible de manera inclusiva i equitativa. 

El foment de les microempreses i les petites i mitjanes empreses de sectors d'alt valor afegit pretén sostenir i donar suport a les economies d'aquests països en la transició progressiva cap a una major productivitat. El resultat ha de ser la diversificació, la modernització tecnològica, la investigació i la innovació, inclosa la creació de llocs de treball de qualitat, decents i productius, mitjançant la promoció de les indústries culturals i creatives, el turisme sostenible, les arts escèniques i les activitats de conservació de patrimoni.

Tots els treballadors han de tenir accés a un aprenentatge permanent i han d'adquirir els coneixements teòrics i pràctics necessaris per a promoure el desenvolupament sostenible. L'economia creativa fomenta la creativitat i la innovació per aconseguir un creixement i un desenvolupament inclusius, empoderant a les persones en situacions vulnerables i donant suport a les dones, la joventut, els migrants i les persones d'edat . 

L'economia creativa no és una cosa nova. Si consumiu els vostres programes de ràdio i televisió per un servei en línia o aneu al cinema, compreu roba o mobles en línia o en un centre comercial, consulteu un llibre o escolteu música esteu consumint un producte o un servei creatiu i aportant a l'economia creativa sense saber-ho. 

Les persones que treballen en indústries creatives, conceptualitzen una idea, després la produeixen o publiquen i, idealment, se'ls paga per això. En realitat, això no és diferent d'altres processos de producció, excepte que la principal aportació prové de la propietat intel·lectual original o amb drets d'autor. 

Així, l'economia creativa abasta les activitats econòmiques basades en el coneixement i les indústries creatives, que són els motors de l'economia creativa. Es tracta d'indústries com la publicitat, l'arquitectura, les arts i artesania, el disseny, la moda, el cinema, el vídeo, la fotografia, la música, les arts escèniques, la publicació, la investigació i el desenvolupament, el programari, els jocs d'ordinador, la TV o la ràdio.

2 de set. 2021

Recordem l'obra de Lev Tolstoi

Va ser lloat pels seus contemporanis, com Fiodor Dostoievski, que admirava les seves novel·les, o Gustave Flaubert, que en llegir una traducció de Guerra i pau, va exclamar: "Quin artista i quin psicòleg!" i també per novel·listes posteriors, com Virginia Woolf, James Joyce o Thomas Mann, que van continuar apreciant el seu art. Avui recordem Lev Nikolàievitx Tolstoi (1828-1910), considerat un dels gegants de la literatura universal. 

Lev Tolstoi va ser nominat al Premi Nobel de Literatura cada any des de 1902 fins a 1906, però mai va guanyar i el 1901 ni tan sols va ser nominat. Els informes suggereixen que Tolstoi no va rebre el premi a causa de les seves idees polítiques i religioses, així com per les diferències entre Suècia i Rússia en aquell moment. 

El Nobel de Literatura té una llarga història de premis controvertits i molts autors importants, inclosos Henrik Ibsen, Émile Zola, Mark Twain, James Joyce, Marcel Proust, Jorge Luis Borges o Henry James, han estat ignorats. 

Basades en la seva pròpia vida, les primeres obres de Tolstoi parlen del fill d’un ric propietari i de la seva lenta comprensió de l’abisme que hi ha entre ell i els seus camperols. Més tard, la seva experiència militar en un regiment d'artilleria durant la guerra de Crimea va ser clau en el seu posterior pacifisme, al temps que li va donar material per a la representació realista dels horrors de la guerra en la seva obra. Però Tolstoi no només es va inspirar en les seves experiències vitals, sinó que també va crear personatges a la seva imatge, com ara Pierre Bezukhov i el príncep Andrei a Guerra i pau o Levin a Anna Karènina

Generalment es creu que Guerra i pau (1869) és una de les més grans novel·les mai escrites, però Tolstoi no la va considerar mai com una novel·la (ni va considerar que moltes de les grans ficcions russes escrites en aquella època fossin novel·les), sinó que, com a autor de l’escola realista, veia el seu escrit com un marc per a l’examen de qüestions socials i polítiques de la vida del segle XIX. L’autor va pensar que Anna Karènina (1877) era la seva primera autèntica novel·la.


Després d’Anna Karènina, Tolstoi es va concentrar en temes cristians i, en les seves novel·les posteriors com La mort d’Ivan Ilitx (1886), va desenvolupar una filosofia cristiana radical anarco-pacifista que va conduir a la seva excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901. 

A Resurrecció (1899), Tolstoi va intentar exposar la injustícia de les lleis fetes per l’home i la hipocresia de l’església institucionalitzada. Tolstoi també explora i explica la filosofia econòmica del georgisme, una ideologia econòmica que manté que la gent és propietària del que ha creat; en canvi, tot el que ha creat la natura, i especialment la terra (la font d’ingressos més important de l’aristocràcia russa, que Tolstoi va criticar durament), pertany per igual a tothom. Tolstoi creia que l'aristocràcia era una càrrega per als pobres i que l'anarquisme era l'única manera de conviure. 

Després de llegir El món com a voluntat i representació (1819), de Schopenhauer, a Tolstoi li va sorprendre la descripció de la renúncia ascètica (cristiana, budista i hindú) com el camí cap a la santedat i es va convertir gradualment a la moral ascètica, que aquesta obra descrivia com el camí espiritual adequat per a les classes altes. 

Tolstoi creia que ser cristià exigia ser pacifista i considerava equivocada la doctrina de l'Església perquè havien fet una "perversió" dels ensenyaments de Crist. Segons Tolstoi, un veritable cristià podia trobar una felicitat duradora tot cercant la perfecció interior seguint Déu i el Gran Manament d’estimar el proïsme, més que no pas seguint la guia de l’Església o l’estat. 

Un altre atribut de la seva filosofia basat en els ensenyaments de Crist és la no resistència durant el conflicte. El 1884, va escriure un llibre anomenat En què consisteix la meva fe? (1884), particularment influït pel Sermó de la Muntanya i la exhortació a parar l'altra galta, que entenia com un "manament de no utilitzar la força en la resistència al mal" i una doctrina pel pacifisme i la no-violència. 


El 1908, en resposta a unes cartes de Tarak Nath Das, un dels impulsors del moviment per a la independència de l’Índia, Tolstoi va escriure una carta exposant la seva creença en la no-violència com a mitjà perquè l’Índia assolís la independència del domini colonial. El 1909, quan Gandhi es convertia en activista a Sud-àfrica, va llegir la carta i també El regne de Déu es dins vostre (1893), de Tolstoi. Aquests escrits van ajudar a convèncer Gandhi de la resistència no violenta com a mitjà i el mateix Gandhi va reconèixer a la seva autobiografia Tolstoi com "el més gran apòstol de la no-violència que ha produït l'època actual". Tots dos homes també creien en els mèrits del vegetarianisme, que va ser objecte de diversos escrits de Tolstoi. 

Dels escrits de Tolstoi va néixer el moviment tolstoià, i els seus membres van utilitzar les seves obres per promoure la no-violència, l'antiurbanisme (va defensar el retorn a l'agricultura de subsistència) i l'oposició a l'Estat (una força violenta, intimidant, autoritària i corrupta, que adoctrina les persones des de joves).

16 de jul. 2021

IV Centenari de La Fontaine

Celebrem el quart centenari del naixement del poeta francès Jean de La Fontaine (1621-1695). Procedent d’una família de comerciants en procés d’ennobliment, va acabar tenint dificultats econòmiques després d’haver malgastat la fortuna paterna. 

El 1641 va iniciar estudis religiosos al seminari, però La Fontaine preferia llegir Rabelais en comptes de Sant Agustí i el 1642 va renunciar al clergat per estudiar dret a París. Allà va freqüentar un cercle de joves poetes: els cavallers de la taula rodona i diversos salons literaris, com el de Madame de La Sablière i els de les societats precioses i llibertines de l’època. 

Els preciosisme va ser un corrent estètic d’afirmació aristocràtica marcat pel desig de destacar de la multitud. Aquest afany d’elegància i refinament es manifesta en els àmbits del comportament, les maneres, el gust i també en l’ús del llenguatge. 

Els llibertins, eren pensadors lliures allunyats del cristianisme, la religió oficial, que es burlaven de les pràctiques religioses, demostraven la seva independència de pensament i es caracteritzaven sovint per la depravació moral i una recerca egoista del plaer. El protagonista de Don Juan, l'obra de Molière, és emblemàtic d'aquesta actitud. 

Tot i que va rebre el títol d’advocat el 1649, La Fontaine estava totalment dedicat a la seva carrera com a poeta i, el 1654, va publicar el seu primer text, una comèdia adaptada del comediògraf Terenci (s. II aC.), L’Eunuque, que va passar completament desapercebuda. 

El 1658, va entrar al servei de Nicolàs Fouquet, superintendent de finances del Rei Sol i gran mecenes. Quan Fouquet va ser arrestat per ordre de Lluís XIV, La Fontaine va escriure, el 1662, l’Oda al rei i, de forma anònima, l'Elegia a les Nimfes de Vaux, on el poeta expressa el seu dolor i el seu lligam a Fouquet. 

A partir del 1664 es troba sota la protecció de la duquessa de Bouillon i de la duquessa vídua d'Orleans i aquest és el moment en què La Fontaine fa la seva entrada al panorama literari amb La Gioconda, un conte extret de l’autor renaixentista Ariosto. A continuació va publicar dues col·leccions de Contes et nouvelles en verse (1665 i 1666), poemes llicenciosos que canten sobre el vi i l’amor amb un humor alegre i desvergonyit i inspirats en les obres de Giovanni Boccaccio

La tensió religiosa al final del regnat de Lluís XIV suposa un repte per a La Fontaine en la composició de contes. Es tracta de jugar a l’implícit per tal de no anomenar la sexualitat, per “dir sense dir”, en un joc d’evasió i provocació basat en la complicitat del lector. Es preocupa, doncs, de fer desviaments, de suggerir, de velar les seves observacions per fer-les més divertides. 

A continuació, però, en una forma més breu i amb caràcter moral, publica la primera entrega de les Fables choisies et mises en vers (1668), dedicades al príncep hereu, i més conegudes com Les faules de La Fontaine. La segona entrega, va ser dedicada el 1678 a Madame de Montespan, l’amant del rei, i la darrera, del 1694, dedicada al duc de Borgonya, el nét del Rei Sol.


Les faules de La Fontaine
constitueixen una de les obres mestres de la literatura francesa. Es tracta d’una col·lecció de rondalles escrites en vers, la majoria protagonitzades per animals antropomòrfics i que contenen una moralitat o afabulació al principi o al final. 

La Fontaine va reescriure les faules d'Isop, de Fedre, del Pantxatantra, una antiga col·lecció de contes i faules del Caixmir i també textos d'Horaci, Livi, Hipòcrates i altres autors de la cultura clàssica llatina i grega i, fins i tot, de la tradició índia. 

La primera, i una de les més breus, és La cigala i la formiga. Aquesta faula és també la que ha estat objecte de més comentaris, sobretot perquè La Fontaine no pren partit i no s’explica la moral conclusiva. Així, La Fontaine compara tots dos personatges amb l’actitud materialista, individualista i burgesa de la formiga i el comportament aristocràtic, artístic i bohemi de la cigala. Tot i que el treball de la formiga es veu recompensat amb la supervivència i la despreocupació de la cigala es paga amb la vida, La Fontaine no pren partit per cap dels dos animals, però insisteix en els aspectes positius de la cigala: la seva educació, la seva honestedat i el fet que només li demana a la formiga la quantitat justa de menjar per passar l'hivern.


Els anys següents, La Fontaine va afegir nous gèneres a la seva activitat publicant la novel·la Les Amours de Psyché et de Cupidon (1669), una barreja de prosa i vers, i un projecte (1674) de col·laboració en una òpera amb Jean-Baptiste Lully, que no es va realitzar. En aquest període tant aviat participa en un recull de poesies cristianes (1670), com publica Contes et nouvelles (1671), una barreja de contes llibertins, faules i poemes de l’època de Fouquet. 

El 1684, malgrat les acusacions d’immoralitat contra les col·leccions de Contes et nouvelles en verse i la possible rancúnia del govern de Lluís XIV, pel seu suport a Fouquet, va ser elegit membre de l’Acadèmia Francesa. 

A finals de 1692, La Fontaine, malalt probablement de tuberculosi, va demanar veure un sacerdot i li van enviar el jove abat Pouget, que acabava de doctorar-se en teologia. Aquest el va fer retractar-se de la seva vida epicúria, dels seus escrits anticlericals i va prometre escriure només obres pietoses. 

Recuperar les faules de La Fontaine és molt fàcil si us adreceu a qualsevol biblioteca. A més, a la Biblioteca Virtual i per commemorar els 400 anys del seu naixement, us presenten una llista d’històries de faula i, els més petits, podeu escoltar algunes de les millors faules al portal Genius