Johann
Sebastian Bach va compondre les 6 Suites per a violoncel sol sense baix (BWV
1007 a 1012) a principis del segle XVIII. Degut a la seva dificultat tècnica i
al fet que les còpies de les partitures conservades no tenien anotacions d'interpretació
de l’autor, durant més de 200 anys van ser relegades a l’aprenentatge i
pràctica de l’instrument, eren poc conegudes i rarament s’interpretaven en
públic.
A l'edat de
13 anys, el violoncel·lista català Pau Casals va trobar, a una botiga de segona
mà de Barcelona, una còpia de les partitures i va començar a estudiar-les. Tot
i que posteriorment va interpretar les obres en públic, no va ser fins al 1936,
quan tenia 60 anys, que va començar a enregistrar-les. Poc desprès la
popularitat de les suites de Bach es va disparar i actualment estan entre les
composicions més representades de l’autor.
Aquestes
suites per a violoncel aconsegueixen l'efecte de la música polifònica de tres a quatre veus en una sola
línia musical. Com és habitual en les suites musicals barroques, cada moviment
es basa en un tipus de dansa (alemanda, corranda, sarabanda, minuet, borreia,
gavota, i giga).
Les sis suites
han estat interpretades i enregistrades també per molts violoncel·listes de
renom com Mstislav Rostropovich, Paul Tortelier i Jo-Jo Ma. Cadascuna de les
suites per violoncel s'estructura en sis moviments i el preludi de la primera
suite és el fragment més popular de tots.
