28 de des. 2020
Cyrano de Bergerac
1 de des. 2020
Woody Allen
22 de nov. 2020
Les aventures de Jack London
Tot i que la seva vida va ser una veritable aventura, London va ser sovint acusat de plagi. Tant perquè era un escriptor popular, prolífic i amb èxit, com pels seus mètodes de treball. De fet, va comprar trames i novel·les a un jove Sinclair Lewis (Premi Nobel el 1930), va utilitzar incidents de notícies de diaris o, com ell mateix va reconèixer, es va “inspirar” en obres d’altres autors.
9 de nov. 2020
Hedy Lamarr. Una dona del renaixement al segle XX
27 d’oct. 2020
James Cook, un gran explorador
10 d’oct. 2020
Día Mundial de la Salut Mental
12 de set. 2020
Marató, la cursa més llarga
28 d’ag. 2020
La dona darrere el monstre
Autora d’una de les obres més representatives del romanticisme, Mary Wollstonecraft Godwin, de casada Mary Shelley (1797-1851) va tenir una vida tràgica des del principi. La seva mare, Mary Wollstonecraft, va morir d'infecció poc després del naixement i la petita va tenir una gran vinculació amb el seu pare, William Godwin, que li va donar una educació poc convencional però molt avançada per l’època.
La petita Mary va estar fortament influenciada per les obres dels seus pares. La seva mare defensà a les seves obres que les dones no són per naturalesa inferiors a l'home i va establir les bases del feminisme modern i el seu pare, polític i filòsof precursor de l’anarquisme, es reunia sovint a casa amb els seus amics, escriptors i polítics.
Quan tenia setze anys, Mary va
conèixer al poeta i pensador Percy Bysshe Shelley, mentre aquest visitava el
seu pare. Godwin no estava d'acord amb la relació de la seva filla amb un home
gran i casat però separat, per la qual cosa van fugir a França juntament amb
Claire Clairmont, la germanastra de Mary.
L’any 1816 és conegut com “l’any
sense estiu”, per les alteracions climàtiques provocades per l’erupció del
Tambora a Indonesia. Aquell estiu, Mary, Percy i Claire van anar a visitar
l'amant de Claire, Lord Byron, al llac Ginebra, a Suïssa, però les
precipitacions incessants van obligar a Mary Shelley, Percy Bysshe Shelley,
Lord Byron, John William Polidori, i altres amics a quedar-se a l'interior de
la Vila Diodati.
Aquests dies a la Vila Diodati, farcits de tensió, opi i converses intel·lectuals, sempre van ser recordats per Mary Shelley com els més feliços. Inspirat en una col·lecció d’històries de fantasmes alemanyes que havien llegit a la vora del foc, Lord Byron va proposar un concurs per veure qui podia escriure la història més esgarrifosa. Byron va aconseguir escriure només un fragment basat en les llegendes sobre vampirs que havia sentit mentre viatjava pels Balcans, i a partir d’aquest fet, John Polidori va crear “The Vampyre” (1819), el progenitor del gènere literari romàntic dels vampirs.
Mary estava inquieta, incapaç de pensar
en una història. Fins que una nit les discussions es van centrar en la
naturalesa de la vida i la mort, les idees de Darwin i els experiments de Luigi
Galvani. Va ser després de mitjanit abans de retirar-se, i sense poder dormir, que
es va veure posseïda per la seva imaginació i va començar a escriure el que va
suposar que seria una història curta.
Amb l'estímul de Percy Shelley, va ampliar la història per fer una novel·la completa, que va tenir enllestida a la primavera de 1817. L’1 de gener del 1818 es va publicar la primera edició, amb només 500 exemplars, de “Frankenstein or The Modern Prometheus”.
Prometeu, a la mitologia grega,
va ser el Tità que va crear la humanitat a la imatge dels déus, va robar el foc
a Zeus i li va donar als homes, per la qual cosa va ser castigat a estar lligat
a una roca on una àliga li menjava el fetge, que es regenerava cada dia. Mary
Shelley era vegetariana i va veure Prometeu no com un heroi sinó com un diable
i el va culpar de portar foc a l’home i, amb això, també el vici de menjar
carn.
Tot i que tothom sap que la criatura és un compost de parts del cos empeltat de cadàvers i reanimat per l’ús d’electricitat, aquesta descripció no és coherent amb el treball de l’autora, sinó el resultat de la popular adaptació al cinema de James Whale del 1931. En l’obra original de Shelley, Victor Frankenstein descobreix un principi de vida anteriorment desconegut però elemental, i aquesta visió li permet desenvolupar un mètode per donar vida a la matèria inanimada, tot i que la naturalesa exacta del procés no s’especifica.
Mary i Percy van tornar a
Anglaterra el setembre de 1816 i es van poder casar a finals d’any, després del
suïcidi de la primera esposa de Percy Shelley. La tragèdia va continuar present
a la vida de Mary Shelley, que va perdre tres dels quatre fills que va tenir i
que va quedar vídua als 25 anys, quan Percy es va ofegar mentre navegava a
Itàlia. A partir d’aleshores es va dedicar a escriure i promocionar l’obra del
seu marit fins que va morir d'un tumor cerebral l'1 de febrer de 1851.
A les biblioteques i a ebiblio podeu trobar fàcilment alguna edició de la seva obra o alguna de les versions cinematogràfiques.
24 d’ag. 2020
Recordem l’erupció del Vesuvi de l’any 79
Un dels fets de l’antiga Roma que ha estat recreat més sovint és l’erupció del 24 d’agost de l’any 79, en que el volcà Vesubi va destruir les ciutats de Pompeia i Herculà. El referent més utilitzat ha estat“Els últims dies de Pompeia”, una novel·la escrita per Edward Bulwer-Lytton el 1834, inspirada en la pintura de Karl Briul·lov
La novel·la utilitza els seus personatges per contrastar la cultura decadent de la Roma del segle I, tant amb cultures més antigues com les més properes. El protagonista, Glaucus, representa els grecs, que han estat subordinats per Roma, i el seu némesi Arbaces, la cultura d'Egipte. Olinthus és el principal representant de la religió cristiana i la bruixa de Vesuvi mostra l'interès de Bulwer-Lytton per l'ocultisme. La trama culmina amb la destrucció cataclísmica de la ciutat de Pompeia per l'erupció del mont Vesuvi
Aviat van ser composades dues operes basades en la novel·la el 1853 i 1858 i es va projectar una ambiciosa adaptació teatral (1877) a Londres, que incloïa un terratrèmol i una erupció que no van funcionar i un festí romà en que els acròbates queien sobre dels protagonistes. A partir del 1900 tenim la primera adaptació a la pantalla, seguida de moltes altres entre les que podem destacar la versió de 1959 dirigida per Sergio Leone i la popular miniserie de televisió del 1984.
Però, que va passar a Pompeia?
Els habitants de Pompeia havien estat habituats als terratrèmols menors, però l’any 62 un terratrèmol greu va fer considerables danys i va provocar incendis que van provocar el pànic. Durant els anys següents es van fer moltes obres de reconstrucció i es van millorar els edificis del fòrum i es van ampliar i reformar els principals banys públics.
Fins i tot l’emperador Neró i la seva dona, Popea, van visitar Pompeia l’any 64 i van fer regals al temple de Venus. La ciutat prosperava per la coneguda fecunditat agrícola de la regió i la seva ubicació favorable i cap a l’any 79, Pompeia tenia una població de 20.000 habitants.
Contrariament al que hom pot veure a les versions cinematogràfiques, l’erupció va durar dos dies. La primera fase va ser la pluja rosada de lapilli, que va durar unes 18 hores i va permetre escapar a la majoria dels habitants, que probablement van aconseguir salvar algunes de les seves pertinences més valuoses. Es per això que fins ara només s’han trobat aproximadament 1.150 cossos i molts amb joies, monedes i objectes de plata.
En algun moment de la nit, o a principis del dia següent, van començar els fluxos piroclàstics a prop del volcà. Es tracta de núvols de cendres d’alta velocitat, densos i molt calents, que arrasaven les estructures del seu camí, incinerant o asfixiant la població restant i alterant el paisatge, inclòs el litoral. Al vespre del segon dia, l'erupció s'havia acabat, deixant només una bruma a l'atmosfera.
L’emperador Tito va donar grans quantitats de diners del tresor imperial per ajudar les víctimes del volcà, però no es va fer cap treball de recuperació. Poc temps després, supervivents i lladres es van fer amb objectes de valor com les estàtues de marbre del fòrum i materials preciosos dels edificis. La ciutat no estava enterrada completament, i la part superior dels edificis més grans haurien estat a sobre de la cendra, fent evident on escavar. Durant els segles següents, es va oblidar el seu nom i ubicació, especialment després de les erupcions del 471-473 i del 512, que van enterrar totalment la ciutat.
A finals del segle
XVII van trobar, de forma accidental, les restes d’una ciutat, que no va ser
identificada com Pompeia fins al 1763. Des d’aleshores s’han fet diverses
campanyes d’escavació, primer a la recerca dels tresors amagats i més tard amb
finalitats científiques, com la del 1863 de Giuseppe Fiorelli, qui va dividir
la ciutat en les nou zones actuals.
Va ser Fiorelli qui es va adonar que els espais buits trobats a la cendra eren formats pels cossos en descomposició de les víctimes i va idear la tècnica d’injectar guix en ells per recrear les formes de les víctimes. Aquesta tècnica encara s’utilitza avui dia, amb una resina clara en lloc de guix perquè és més duradora i no destrueix els ossos, permetent més anàlisis.
18 de jul. 2020
Caravaggio, mestre del Tenebrisme
Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610), fill de bona família, es va formar com a pintor a Milà abans d’haver de fugir, als vint anys, per problemes amb la justícia. A Roma hi havia demanda de pintures per omplir les nombroses grans esglésies i palaus que es construïen en aquell moment i Caravaggio aviat va començar a treballar.
Aquell va ser també un període en què l'Església buscava una alternativa a l’estilisme del manierisme en l'art religiós per contrarestar l'amenaça del protestantisme i la resposta va ser l’adopció de la tècnica del clarobscur, que es basa en el joc de contrastos entre la llum i l'ombra i entre els volums il·luminats i els enfosquits per destacar elements d'un quadre. La innovació de Caravaggio va ser l’aplicació d’un naturalisme radical del clarobscur i únicament les figures centrals destaquen il·luminades d'un fons molt fosc, amb un ús dramàtic i fins i tot teatral.
Sempre intentant aconseguir un perdó papal per la seva condemna, primer es va establir com un dels pintors italians més destacats de la seva generació a Nàpols i després a Malta i Sicília, llocs dels que també va haver de fugir. El seu comportament erràtic i estrany fan pensar sobre el seu estat mental i quan el 1609 tornà a Nàpols es veu implicat en una violenta disputa, de la que segons sembla va sortir amb el rostre desfigurat.
Malgrat tot, el seu estil continuava evolucionant i, a diferència de les pintures anteriors que tenien tota la immobilitat dels models, les seves obres capten l’acció d’un moment d’una forma més lliure i impressionista.
Gràcies als seus poderosos amics romans l'indult semblava imminent i Caravaggio decideix tornar a Roma. En el decurs del viatge, el 18 de juliol de 1610, el pintor va morir en circumstàncies incertes. Hi ha qui diu que va morir de les febres produïdes per alguna malatia (malària, sífilis, brucel·losis...), o potser va ser eliminat per ordre d’alguna de les riques famílies de Roma o Malta amb qui va tenir disputes, o fins i tot hi ha qui diu que va morir per intoxicació del plom de les pintures que feia servir.
Caravaggio mai va establir un taller i per tant no tenia cap escola per difondre les seves tècniques, les seves innovacions van inspirar els pintors barrocs, que van prendre el drama del clarobscur però sense el seu realisme psicològic. D’aquesta manera, la importància de la seva figura es va anar esvaint i no va ser recuperada fins al segle XX, quan alguns crítics han dit que a excepció de Miquel Àngel, cap altre pintor italià va exercir una influència tan gran.
7 de jul. 2020
Sir Athur Conan Doyle i Sherlock Holmes
El 7 de juliol va morir d’un atac
de cor Arthur Conan Doyle (1859-1930), deixant una amplia obra literària
encapçalada per les 60 històries del detectiu Sherlock Holmes i el seu
assistent, el Dr. Watson.
Nascut a Edimburg, al si d’una
família irlandesa, catòlica i benestant, als 9 anys va ser enviat a estudiar a
un internat jesuïta a Anglaterra. Durant els anys que passà a l’internat va
haver de patir no només els càstigs corporals típics del sistema educatiu
victorià, sinó que va ser víctima de l’assetjament d’alguns dels seus companys.
També va ser el lloc on va descobrir les seves qualitats literàries, veient com
subjugava als seus companys amb els contes que inventava i va iniciar la seva
afició pels esports (futbol, criquet, golf, boxa, esquí...).
El 1876, comença a Edimburg els
estudis de medecina i coneix el doctor Joseph Bell, les grans dots d'observació
del qual inspirarien a Doyle el seu famós personatge de detectiu de ficció,
Sherlock Holmes. A la Universitat també va fer amics com els que després van
ser famosos escriptors James Barrie i Robert Louis Stevenson.
Llicenciat en Medicina el 1881, va
passar els següents anys intentant compaginar la seva carrera mèdica amb els
esforços per obtenir un reconeixement com a autor. Aquest va arribar el 1886
quan va cobrar 25 lliures per la publicació d’“Estudi en escarlata”, la primera
aventura de Holmes i Watson.
L’espiritualisme, va ser un
moviment religiós, que creia que es pot contactar amb els esperits dels morts i
que aquests ens poden aconsellar. Practicant d’aquesta creença des dels seus
temps universitaris, Doyle va participar activament en el moviment a partir del
1887 i va escriure tres llibres sobre el tema. De fet, a “El problema final” (1893)
va intentat matar Sherlock Holmes per tal de centrar-se més en escriure sobre l’espiritualisme,
però va haver de cedir a la pressió popular i el detectiu va tornar a “El gos
dels Baskerville” (1901).
El 1928, les dotze últimes
històries de Sherlock Holmes van ser publicades en una recopilació titulada “Els
arxius de Sherlock Holmes”. Els guanys obtinguts amb les històries de Sherlock
Holmes van permetre Doyle finançar la seva tasca missionera i, ignorant els
consells del seu metge, a la tardor de 1929, va emprendre una gira
d'espiritisme pels Països Baixos de la que va tornar amb forts dolors al pit.
El 7 de juliol de 1930 va morir al jardí de casa seva d’un atac de cor.
Sherlock Holmes ostenta el Record
Guinness del personatge humà literari més representat al cinema i la
televisió. Des de la seva creació el 1887, Sherlock Holmes ha estat interpretada
per més de 75 actors, entre els quals Christopher Lee, Charlton Heston,
Christopher Plummer, Benedict Cumberbatch i Robert Downey Jr. Amb tot, les
interpretacions més recordades han estat la de Jeremy Brett a la sèrie de
televisió (1984-1994) i la de Basil Rathbone a la sèrie de pel·lícules que va
interpretar entre 1939 i 1946.
A ebiblio teniu a la vostra disposició llibres i pel·lícules amb les aventures de Sherlock Holmes i el Dr. Watson.
Per cert, va ser el Sherlock Holmes
de Basil Rathbone el primer que va dir la popular frase “Elemental, estimat
Watson”, que no apareix a cap de les obres d’Arthur Conan Doyle.
9 de juny 2020
150 aniversari de la mort de Charles Dickens

5 de juny 2020
Puixkin i Lorca, Vides Paral·leles

2 de juny 2020
Dia Mundial de la bicicleta
