29 d’abr. 2020

Literatura catalana als feliços anys vint

Un cop acabada la I Guerra Mundial, els Estats Units i la majoria de països de l'Europa capitalista van viure un període de creixement econòmic i de manca de preocupacions, que han estat etiquetats com els feliços anys vint o els bojos anys vint. 

A Catalunya, però, els anys vint van ser bojos però no gaire feliços, ni tampoc pacífics. La fi de la guerra va significar la pèrdua de volum de les exportacions i l’inici d’un període de forta conflictivitat laboral i social. 

Una baixada dels sous dels treballadors va originar, al febrer de 1919, la vaga de la Canadenca, l’empresa que produïa i subministrava el 70% de l’electricitat que consumia Catalunya i aviat s’afegiren els treballadors de totes les companyies d’electricitat, gas i aigua. En resposta, la patronal va decretar el locaut, el tancament d’empreses, i molts obrers van quedar sense feina. La repressió contra sindicats i obrers va ser terrible i la violència de la resposta d’aquests en vers la patronal es va instal·lar als carrers de Barcelona en l’època que es va conèixer com del pistolerisme. Fins l’any 1923, les bandes de pistolers de la patronal i els sindicats van assassinar centenars de persones. Al costat de tota aquella conflictivitat, a la Barcelona dels anys vint, també hi havia una animada vida nocturna concentrada al Raval i al Paral·lel, amb una oferta d’oci de primer nivell mundial. 

El 1923, amb el suport del rei Alfons XIII i de bona part de la patronal, el capità general de Catalunya, Primo de Rivera, inicia una dictadura, de caire feixista moderat, que va afavorir l’establiment de la jornada laboral de vuit hores, l'augment dels salaris i la baixada dels preus per calmar els ànims. No obstant, la dictadura no va poder superar els efectes de la crisi de 1929, i el 1931 es va proclamar la República. 

Tot i que la dictadura de Primo de Rivera va fer un intent d’espanyolitzar la cultura de Catalunya, durant els anys vint es va produir un procés de renovació dels diferents gèneres de la literatura catalana. 

Un cop esgotat l’impuls del noucentisme i les seves idees de seny, ordre i mesura, van començar a aparèixer aquells qui es revoltaven contra les velles idees i iniciaren el nou cicle romàntic que, es coneix com Avantguardisme. 

A la primera meitat dels anys vint hi ha influències del dadaisme o l’ultraisme, però la tendència majoritària és el Futurisme. Joan Salvat-Papasseit va ser el seu principal representant, amb els poemes, manifestos i articles que publicava a revistes com "Un enemic del poble” i "Arc-Voltaic". En aquells anys, Josep Vicenç Foix publica els seus primers escrits i el 1923 sorgeix l'anomenat grup de Sabadell format per Joan Olivé, entre altres. 

Durant la segona meitat de la dècada continuen vigents encara el Futurisme i l'Ultraisme amb l’arribada del Surrealisme francès a través de la revista "L'Amic de les Arts" que comptava entre els seus col·laborador amb Salvador Dalí, Sebastià Gasch o Joan Miró. 

Els avantguardistes catalans estaven poc cohesionats i s'organitzaven a l'entorn de revistes. Per a molts no fou més que una moda passatgera que no tingué continuïtat o encara que van començar experimentant amb les noves tendències aviat van evolucionar cap a actituds més acostades a les de la literatura tradicional. 

Després de la marginació a que havia estat sotmesa per part dels noucentistes, la novel·la es va reprendre amb força a partir del 1925. Entre les diverses tendències destaca la novel·la psicològica, centrada en l’interior dels personatges, donant una imatge aguda i crítica de la realitat i amb influències de James Joyce, Marcel Proust, i sobretot, de Sigmund Freud. 

Hi destaquen les novel·les de Miquel Llor: “Tàntal” (1925) o “Laura a la ciutat dels sants” (1931) i Carles Soldevila: “Fanny” (1929) i “Valentina” (1932). En aquesta època apareixen autors que es consolidaran després de la Guerra Civil com Salvador Espriu, que als quinze anys, va publicar el seu primer llibre, “Israel” (1929), escrit en castellà o Mercè Rodoreda, que publicà “Sóc una dona honrada?” (1932). 

El teatre, que va estar en crisi durant el noucentisme, es concreta en diferents gèneres. Per una banda l’alta comèdia burgesa, que pretenia refinar els costums de la burgesia i on destaquen . Josep Pous i Pagès: “Puput o el joc de l'amor i l'interès” (1927) o “ Maria Lluïsa i els seus pretendents” (1928) i Carles Soldevila: “Civilitzats, tanmateix” (1921), “Els milions de l'oncle” (1927) i “Bola de neu” (1928). Per una altra, les obres de crítica ideològica amb autors com Joan Oliver: “Una mena d’orgull” (1931). Finalment, el poema dramàtic creat per Josep Maria de Sagarra, en vers, de tema popular, amb gran riquesa lingüística i una temàtica amorosa i moral 

De l’obra teatral de Josep Maria de Sagarra cal ressenyar “La filla del Carmesí” (1929), “L'Hostal de la Glòria” (1931) i “El Cafè de la Marina” (1933). Amb un llenguatge agradable, modern, precís i viu publicà també obres poètiques com “Cançons de taverna i d’oblit”(1922) i “Cançons de rem i de vela” (1923). De la seva obra narrativa cal destacar “Vida privada” (1932). 

La poesia catalana dels anys vint s’enquadra dins del post simbolisme i expressa idees abstractes mitjançant imatges i un llenguatge poètic molt elaborat, hermètic i pur. L’autor més important fou el poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic, Carles Riba, autor, entre d'altres del “Primer llibre d'Estances” (1919), el “Segon llibre d'Estances” (1930) i més tard, de les “Elegies de Bierville” (1943). 

En aquesta època es consolida el periodisme i l’assaig en llengua catalana. L’autor més important fou Josep Pla, que durant els anys vint va ser corresponsal a diverses capitals europees. Obligat a exiliar-se per les seves opinions polítiques, als seus escrits mostra la societat i les situacions que viu amb un detallisme total. El seu primer llibre, “Coses vistes” (1925) és una recopilació de descripcions paisatgístiques, narracions breus, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques.

Cap comentari:

Publica un comentari