Caravaggio, mestre del Tenebrisme

Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610), fill de bona família, es va formar com a pintor a Milà abans d’haver de fugir, als vint anys, per problemes amb la justícia. A Roma hi havia demanda de pintures per omplir les nombroses grans esglésies i palaus que es construïen en aquell moment i Caravaggio aviat va començar a treballar.

Aquell va ser també un període en què l'Església buscava una alternativa a l’estilisme del manierisme en l'art religiós per contrarestar l'amenaça del protestantisme i la resposta va ser l’adopció de la tècnica del clarobscur, que es basa en el joc de contrastos entre la llum i l'ombra i entre els volums il·luminats i els enfosquits per destacar elements d'un quadre. La innovació de Caravaggio va ser l’aplicació d’un naturalisme radical del clarobscur i únicament les figures centrals destaquen il·luminades d'un fons molt fosc, amb un ús dramàtic i fins i tot teatral.

Entre 1594 i 1595 pinta les dues versions de “La bona sort”, que el van fer molt popular i va atraure el patrocini del cardenal Francesco Maria del Monte, per qui va pintar diverses obres. Les seves pintures sobre temes religiosos són un retorn al realisme amb l’aparició d’una notable espiritualitat i pinta els seus subjectes tal com els veu, amb tots els seus defectes, en comptes de les creacions idealitzades de Miquel Àngel.

Els anys següents, Caravaggio va aconseguir prestigiosos encàrrecs per fer obres de tema religiós, on va pintar lluites violentes, decapitacions grotesques, tortures i morts, que van augmentar la seva fama, tot i que alguns van ser rebutjats pels diferents organismes per als quals estaven destinats i va haver de tornar-los a pintar o trobar nous compradors. Admirat i criticat al mateix temps, les Verges de Caravaggio eren simultàniament la Mare de Crist i les cortesanes romanes que havien fet de models.

Caravaggio va portar una vida tumultuosa, fins i tot en una època en que aquest comportament era habitual, i els seus antecedents policials i processos judicials omplen moltes pàgines. Els seus patrons havien pogut protegir-lo de les greus conseqüències dels seus duels i baralles, però el 1606, en un duel amb espases, va matar un jove d'una família acomodada i va haver de fugir de Roma amb una sentència de mort a sobre seu.

Sempre intentant aconseguir un perdó papal per la seva condemna, primer es va establir com un dels pintors italians més destacats de la seva generació a Nàpols i després a Malta i  Sicília, llocs dels que també va haver de fugir. El seu comportament erràtic i estrany fan pensar sobre el seu estat mental i quan el 1609 tornà a Nàpols es veu implicat en una violenta disputa, de la que segons sembla va sortir amb el rostre desfigurat.

Malgrat tot, el seu estil continuava evolucionant i, a diferència de les pintures anteriors que tenien tota la immobilitat dels models, les seves obres capten l’acció d’un moment d’una forma més lliure i impressionista.

Gràcies als seus poderosos amics romans l'indult semblava imminent i Caravaggio decideix tornar a Roma. En el decurs del viatge, el 18 de juliol de 1610, el pintor va morir en circumstàncies incertes. Hi ha qui diu que va morir de les febres produïdes per alguna malatia (malària, sífilis, brucel·losis...), o potser va ser eliminat per ordre d’alguna de les riques famílies de Roma o Malta amb qui va tenir disputes, o fins i tot hi ha qui diu que va morir per intoxicació del plom de les pintures que feia servir.

Caravaggio mai va establir un taller i per tant no tenia cap escola per difondre les seves tècniques, les seves innovacions van inspirar els pintors barrocs, que van prendre el drama del clarobscur però sense el seu realisme psicològic. D’aquesta manera, la importància de la seva figura es va anar esvaint i no va ser recuperada fins al segle XX, quan alguns crítics han dit que a excepció de Miquel Àngel, cap altre pintor italià va exercir una influència tan gran.