16 de jul. 2021

IV Centenari de La Fontaine

Celebrem el quart centenari del naixement del poeta francès Jean de La Fontaine (1621-1695). Procedent d’una família de comerciants en procés d’ennobliment, va acabar tenint dificultats econòmiques després d’haver malgastat la fortuna paterna. 

El 1641 va iniciar estudis religiosos al seminari, però La Fontaine preferia llegir Rabelais en comptes de Sant Agustí i el 1642 va renunciar al clergat per estudiar dret a París. Allà va freqüentar un cercle de joves poetes: els cavallers de la taula rodona i diversos salons literaris, com el de Madame de La Sablière i els de les societats precioses i llibertines de l’època. 

Els preciosisme va ser un corrent estètic d’afirmació aristocràtica marcat pel desig de destacar de la multitud. Aquest afany d’elegància i refinament es manifesta en els àmbits del comportament, les maneres, el gust i també en l’ús del llenguatge. 

Els llibertins, eren pensadors lliures allunyats del cristianisme, la religió oficial, que es burlaven de les pràctiques religioses, demostraven la seva independència de pensament i es caracteritzaven sovint per la depravació moral i una recerca egoista del plaer. El protagonista de Don Juan, l'obra de Molière, és emblemàtic d'aquesta actitud. 

Tot i que va rebre el títol d’advocat el 1649, La Fontaine estava totalment dedicat a la seva carrera com a poeta i, el 1654, va publicar el seu primer text, una comèdia adaptada del comediògraf Terenci (s. II aC.), L’Eunuque, que va passar completament desapercebuda. 

El 1658, va entrar al servei de Nicolàs Fouquet, superintendent de finances del Rei Sol i gran mecenes. Quan Fouquet va ser arrestat per ordre de Lluís XIV, La Fontaine va escriure, el 1662, l’Oda al rei i, de forma anònima, l'Elegia a les Nimfes de Vaux, on el poeta expressa el seu dolor i el seu lligam a Fouquet. 

A partir del 1664 es troba sota la protecció de la duquessa de Bouillon i de la duquessa vídua d'Orleans i aquest és el moment en què La Fontaine fa la seva entrada al panorama literari amb La Gioconda, un conte extret de l’autor renaixentista Ariosto. A continuació va publicar dues col·leccions de Contes et nouvelles en verse (1665 i 1666), poemes llicenciosos que canten sobre el vi i l’amor amb un humor alegre i desvergonyit i inspirats en les obres de Giovanni Boccaccio

La tensió religiosa al final del regnat de Lluís XIV suposa un repte per a La Fontaine en la composició de contes. Es tracta de jugar a l’implícit per tal de no anomenar la sexualitat, per “dir sense dir”, en un joc d’evasió i provocació basat en la complicitat del lector. Es preocupa, doncs, de fer desviaments, de suggerir, de velar les seves observacions per fer-les més divertides. 

A continuació, però, en una forma més breu i amb caràcter moral, publica la primera entrega de les Fables choisies et mises en vers (1668), dedicades al príncep hereu, i més conegudes com Les faules de La Fontaine. La segona entrega, va ser dedicada el 1678 a Madame de Montespan, l’amant del rei, i la darrera, del 1694, dedicada al duc de Borgonya, el nét del Rei Sol.


Les faules de La Fontaine
constitueixen una de les obres mestres de la literatura francesa. Es tracta d’una col·lecció de rondalles escrites en vers, la majoria protagonitzades per animals antropomòrfics i que contenen una moralitat o afabulació al principi o al final. 

La Fontaine va reescriure les faules d'Isop, de Fedre, del Pantxatantra, una antiga col·lecció de contes i faules del Caixmir i també textos d'Horaci, Livi, Hipòcrates i altres autors de la cultura clàssica llatina i grega i, fins i tot, de la tradició índia. 

La primera, i una de les més breus, és La cigala i la formiga. Aquesta faula és també la que ha estat objecte de més comentaris, sobretot perquè La Fontaine no pren partit i no s’explica la moral conclusiva. Així, La Fontaine compara tots dos personatges amb l’actitud materialista, individualista i burgesa de la formiga i el comportament aristocràtic, artístic i bohemi de la cigala. Tot i que el treball de la formiga es veu recompensat amb la supervivència i la despreocupació de la cigala es paga amb la vida, La Fontaine no pren partit per cap dels dos animals, però insisteix en els aspectes positius de la cigala: la seva educació, la seva honestedat i el fet que només li demana a la formiga la quantitat justa de menjar per passar l'hivern.


Els anys següents, La Fontaine va afegir nous gèneres a la seva activitat publicant la novel·la Les Amours de Psyché et de Cupidon (1669), una barreja de prosa i vers, i un projecte (1674) de col·laboració en una òpera amb Jean-Baptiste Lully, que no es va realitzar. En aquest període tant aviat participa en un recull de poesies cristianes (1670), com publica Contes et nouvelles (1671), una barreja de contes llibertins, faules i poemes de l’època de Fouquet. 

El 1684, malgrat les acusacions d’immoralitat contra les col·leccions de Contes et nouvelles en verse i la possible rancúnia del govern de Lluís XIV, pel seu suport a Fouquet, va ser elegit membre de l’Acadèmia Francesa. 

A finals de 1692, La Fontaine, malalt probablement de tuberculosi, va demanar veure un sacerdot i li van enviar el jove abat Pouget, que acabava de doctorar-se en teologia. Aquest el va fer retractar-se de la seva vida epicúria, dels seus escrits anticlericals i va prometre escriure només obres pietoses. 

Recuperar les faules de La Fontaine és molt fàcil si us adreceu a qualsevol biblioteca. A més, a la Biblioteca Virtual i per commemorar els 400 anys del seu naixement, us presenten una llista d’històries de faula i, els més petits, podeu escoltar algunes de les millors faules al portal Genius

9 de juny 2021

Dia Internacional del Joc

El joc social és una conducta molt corrent en la pràctica totalitat dels mamífers i en algunes aus. Jugar és una actitud existencial fonamental per a una vida saludable, que ens permet ser espontanis, aprendre, experimentar, interrelacionar i utilitzar la nostra ment d'una manera particular, que combina pensament, llenguatge i fantasia. 

A la llum de tots aquests i molts altres beneficis, el 1999 la doctora Freda Kim, expresidenta de l'Associació Internacional de Ludoteques va proposar que es reconegués el 28 de maig com el "Dia internacional del joc". La proposta va ser acceptada i, des de 2001, el dia del joc es celebra cada any. 

La raó per promoure el Dia del joc va ser posar en valor la importància del joc en les nostres vides i particularment en la dels infants. Els nens aprenen a parlar jugant, aprenen a fer amics a través del joc, també fan exercici per mitjà del joc. A més, adquireixen habilitats bàsiques per a l'educació formal, com la concentració, la imaginació i l'expressió personal. 

Però és que jugar també és un dret. La Convenció sobre els Drets de l'Infant, adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989, en el seu article 31, diu que Els estats membres reconeixen el dret de l’infant al descans i a l’esplai, a lliurar-se al joc i a les activitats d’esbarjo adequades a la seva edat, i a participar lliurement en la vida cultural i les arts

Entre els éssers humans, jugar és una activitat universal, s'ha jugat, es juga i es jugarà a totes les edats i en qualsevol cultura del món. Hi ha una pila de jocs populars i tradicionals, que estan molt lligats a les activitats del poble pla, i que han passat de pares a fills. De la majoria d'ells no es coneix l'origen i, sovint, en la seva conservació i divulgació han tingut molt a veure les institucions i entitats que s'han preocupat que no es perdessin amb el pas del temps. 

En forma molt simple, un joc és un exercici recreatiu sotmès a regles en el qual es guanya o es perd. Els jocs han tingut un rol social molt important i això es pot veure clarament en els jocs de taula i un dels elements que més sovint apareixen als jocs de taula són els daus. 

Els daus s’utilitzen des d’abans de la història registrada i no se sap com es van originar. Es teoritza que es van desenvolupar a partir de la pràctica de l’endevinació, que feia servir petits ossos, com l’astràgal dels animals. 

Els jocs de taula han viatjat, evolucionat i s’han jugat practicat a la majoria de cultures i societats al llarg de la història. Hi ha evidencies arqueològiques de jocs de taula als enterraments predinàstics i de la Primera Dinastia d’Egipte, entre els anys 3500 aC i 3100 aC. D’aquesta època és el Senet, el joc de taula més antic que es coneix, que feia servir una mena de dau amb dues cares. Potser els daus ossis més antics coneguts van ser els trobats, com a part d'un joc semblant al backgammon, de l'antiga Mesopotàmia de fa més de 5.000 anys. 

Els jocs de taula solen utilitzar peces mogudes o col·locades sobre un tauler marcat prèviament i la majoria són una competició entre dos o més jugadors. El temps necessari per aprendre a jugar o dominar un joc varia molt d'un joc a l'altre, però no necessàriament està relacionat amb el nombre o la complexitat de les regles. Així, jocs com els escacs, originaris de l’Índia o el Go, de la Xina posseeixen conjunts de regles relativament senzilles, però tenen una gran profunditat estratègica. 

Els jocs de taula tenen una llarga tradició a Europa i els registres més antics es remunten a la Ilíada d'Homer, escrita al segle VIII aC, en la qual esmenta el joc grec antic de Petteia. Aquest joc evolucionaria posteriorment cap al Ludus Latrunculorum romà, el joc dels lladres, que era similar a les dames o als escacs, perquè és també un joc de tàctiques militars. 

Els jocs de cartes són un altre tipus de joc de taula molt antic i la referència més antiga és de la Xina del segle IX, quan les cartes de paper van sorgir a partir de jocs que feien servir rajoles de fusta, d’os o materials similars. Els exemples més notables d’aquest tipus de jocs de rajoles són el dòmino o el mahjong. 

Les cartes de joc van aparèixer per primera vegada a Europa a l'últim quart del segle XIV i les primeres referències parlen d'un joc sarraí o morisc anomenat naib i d’una baralla egípcia de 52 cartes amb quatre pals: espases, bastons de jugar al polo, copes i monedes. Cada pal conté les figures de rei, governador i segon governador i cartes del deu a l’un.

A la Itàlia del renaixement es inventar la baralla del tarot, una baralla amb els mateixos pals i augmentada amb 21 cartes amb motius pintats que tenien un paper especial com a triomf. Al segle XVIII, les imatges d’aquest tarot italià es van popularitzar en la cartomància i van evolucionar cap a baralles "esotèriques". 

Els pals francesos es van introduir cap al 1480 i van substituir les espases, bastons, copes i oros per les piques, trèbols, cors i diamants, que en ser molt simples i d'un sol color, podrien estampar-se a les cartes més fàcilment i això simplifica la producció de les baralles de cartes enfront de la baralla tradicional italiana. 

La popularització mundial dels jocs de taula, amb temes i marques especials, va coincidir amb la formació de l’Imperi Britànic. A Tour of the British Colonies, va ser un joc molt popular i Kriegsspiel és un joc de guerra desenvolupat a la Prússia del segle XIX per ensenyar tàctiques de batalla als oficials. 

Els britànics van portar de l'Índia el mil·lenari joc de Pachisi, conegut com el parxís i també van adaptar Gyan chauper, un joc medieval hindú destinat a ensenyar lliçons sobre el karma i les accions bones i dolentes, al popular Serps i escales. 

Tot un seguit de jocs de taula que implicaven la compravenda de terres es van desenvolupar a començaments del segle XX i el 1933 ja hi havia un joc molt semblant a la versió moderna del Monopoly. Durant els anys 30 també van aparèixer jocs com jugar a barcos o l’Scrabble, que va ser molt popular a partir del 1952. Els anys de la guerra freda van ser temps en que van tenir molt èxit els jocs de guerra, com el Risk. 

I aleshores van sorgir els jocs electrònics, els ordinadors, els portàtils, les tauletes i els mòbils i ja res va tornar a ser com era. Però si voleu més informació sobre jocs de cartes o de taula, jocs tradicionals populars o jocs que han esdevingut esports, a la biblioteca us esperen llibres molt interessants.

26 de maig 2021

La cursa espacial

Ara fa 60 anys, el món va viure alguns dels moments més emocionants de la rivalitat entre superpotències, que ha passat a la història com la “cursa espacial”. 

Molt abans dels inicis de l’aviació, ja era coneguda “l’equació del coet”, que descriu el moviment de vehicles seguint el principi bàsic d'un coet: un dispositiu que s’accelera a ell mateix mitjançant l'expulsió de part de la seva massa a alta velocitat. Però va ser el rus Konstantin Tsiolkovsky, el 1897, el primer a aplicar-la per respondre la pregunta de si els coets podien arribar a les velocitats necessàries per a fer un viatge espacial.


Durant els anys 30, l'Alemanya nazi va investigar i construir míssils balístics operatius capaços de fer un vol espacial suborbital i la Segona Guerra Mundial va veure l’aparició del primer vehicle que va arribar a l’espai. Es tractava d’un míssil balístic amb un abast de 320 quilòmetres, que portava més d’una tona d’explosius a 4.000 quilòmetres per hora. Conegut com amb el nom de V2 es va convertir en la base dels posteriors dissenys de coets nord-americans i soviètics durant la guerra freda. 

Poc després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, els dos antics aliats, la Unió Soviètica i els Estats Units, van iniciar una “Guerra Freda”, un estat continu de conflicte polític, tensió militar, guerres de poder, espionatge, propaganda, una carrera armamentista nuclear i la carrera espacial. 

A les acaballes de la II Guerra Mundial, els científics del programa V2 alemany van ser capturats i utilitzats, tant per americans com per russos, per desenvolupar els seus respectius programes espacials i armamentistes. Tant és així, que Wernher Von Braun, el director tècnic del programa de míssils balístics nazi, va acabar dirigint el programa espacial americà i molts científics alemanys van ser utilitzats com assessors per Serguéi Koroliov, el director dels enginyers de coets soviètics. 


A partir del 1953, Koroliov va desenvolupar el coet R-7 Semyorka, que es va provar amb èxit el 21 d'agost de 1957 i es va convertir en el primer ICBM (míssil balístic intercontinental) completament operatiu del món. Més tard es va utilitzar per llançar el primer satèl·lit a l'espai, i els seus derivats van llançar totes les naus soviètiques pilotades. 

Per la seva banda, von Braun va començar a provar a Cap Canaveral els seus models, que van evolucionar fins a convertir-se en l'Atlas-A, el primer ICBM nord-americà amb èxit en el seu llançament del 17 de desembre de 1957. La seva evolució, el coet Atlas-D, va servir posteriorment com a ICBM nuclear i com a vehicle de llançament orbital per als Projectes Mercuri i Gemini. 

El 1955, els americans, en una conferència de l'Any Geofísic Internacional, van anunciar que aviat posarien petits satèl·lits en òrbita i, amb només quatre dies de diferència, els soviètics van dir que ells també. 

Koroliov, en veure que els americans aviat podien tenir llest el seu llançament, va modificar el projecte inicial de satèl·lit rus, de més de 1300 quilos, fins als poc més de 80 que va fer l’Sputnik 1, llançat amb èxit el 4 d’octubre de 1957. Un mes més tard, l’Sputnik 2 portava la gosseta Laika fins a l’espai i, tot i que va morir, va demostrar que la participació humana en vols espacials era possible. Després de Laika, l'URSS va enviar a l'espai dotze gossos més dels quals cinc van tornar vius a la Terra. 

El president Eisenhower va ordenar el llançament del seu satèl·lit molt abans del previst inicialment i, el 6 de desembre de 1957, en directe per televisió, l’audiència va veure com explotava pocs segons després del llançament. Els EE.UU. van haver d’esperar fins al 31 de gener de 1958 per enlairar el seu primer satèl·lit. Posteriorment van enviar el primer satèl·lit alimentat amb energia solar (17 de març) i el primer de comunicacions (18 de desembre de 1958). Aquell mateix any també es va fundar la National Aeronautics and Space Administration (NASA).


Tot i que el primer vol tripulat nord-americà a l’espai estava previst originalment per al 26 d'abril de 1960, va ser posposat diverses vegades, inicialment al 5 de desembre de 1960, després a diverses dates de començaments del 1961 i, finalment, al 5 de maig de 1961, quan Alan Shepard es va convertir en el segon home, i el primer nord-americà, a viatjar a l’espai. 

Perquè el 12 d'abril de 1961, l'URSS va sorprendre el món llançant a l’espai la nau Vostok 1, amb Yuri Gagarin, qui, després d’orbitar la Terra durant 108 minuts, va tornar a la Unió Soviètica. Gagarin es va convertir en un heroi nacional de la Unió Soviètica i en una celebritat mundial. 

L'URSS va perdre el seu lideratge a la “cursa espacial” després que el president nord-americà John F. Kennedy va establir l'objectiu de portar un home a la Lluna i tornar-lo amb seguretat a la Terra. Així, la capacitat de vol espacial nord-americana va superar els soviètics amb vols de llarga durada, cita i atracament espacial; treballar fora de naus espacials i el desenvolupament del primer vehicle de llançament súper pesat, el Saturn V, prou gran per enviar un mòdul orbital de tres persones i un d’allunatge de dues persones a la Lluna. 

L'objectiu de desembarcament lunar de Kennedy es va assolir el juliol de 1969, amb el vol de l'Apol·lo 11. La URSS va dur a terme dos programes lunars amb tripulació, però no va aconseguir desenvolupar un vehicle de llançament prou potent per aterrar un humà a la Lluna abans que els EE.UU. i, finalment, els va cancel·lar per concentrar-se a les estacions espacials orbitals de la Terra. 

La NASA encara va fer aterrar cinc tripulacions Apol·lo més a la Lluna i el 1971, Shepard va comandar l’Apol·lo 14, pilotant el mòdul lunar i convertint-se, als 47 anys, en el cinquè i el més vell dels homes que han caminat per la Lluna.


A partir d’abril de 1972 s’inicià un projecte cooperatiu Apol·lo-Soyuz, que va portar a la reunió de juliol de 1975 a l'òrbita terrestre d'una tripulació d'astronautes dels Estats Units amb una de cosmonautes soviètics. El desembre de 1991, el col·lapse de la Unió Soviètica va significar la fi de la “Guerra Freda” i va permetre la col·laboració dels programes Shuttle i Mir i la creació de l’Estació Espacial Internacional.

A les biblioteques podeu trobar molts documents per ampliar els vostres coneixements sobre aquest tema.

13 de maig 2021

Les rosses de Hitchcock

Ara fa 40 anys que va morir Alfred Hitchcock. El mestre del suspens va fer 53 pel·lícules, la majoria thrillers i moltes són clàssics del gènere. Els aficionats al cinema reconeixen fàcilment les seves signatures: "l'home equivocat", acusat falsament, fugint tant de la llei com dels dolents, el terror sorgit en llocs considerats segurs, el voyeurisme o la sensació que, com va assenyalar Truffaut, Hitchcock "va filmar les seves escenes d'amor com a assassinats i els seus assassinats com a escenes d'amor". 

Primer a través de petites aparicions a les seves pròpies pel·lícules i després en les divertides introduccions d’una popular sèrie televisiva, Hitchcock va construir el personatge públic que li agradava: l’excèntric grassonet amb un macabre sentit de l’humor. En aquest rol, la seva fascinació pel costat fosc era una broma i va fingir prendre-ho a la lleugera. 

Però qualsevol que hagi experimentat les fosques profunditats d’obres mestres com Shadow of a Doubt (La sombra de una duda, 1943), Spellbound (Recuerda, 1945), Strangers on a Train (Extraños en un tren, 1951) o The wrong man (Falso culpable, 1956), sap que els seus temes (por, culpabilitat, sexe i mort) eren qualsevol cosa menys lleugers. Però, de tots els trets que el caracteritzen el més atractiu, perdurable, i també el més inquietant, és de les rosses de Hitchcock. 


Un dels directors més estimats de la història del cinema també era un home amb nombroses obsessions, principalment les dones i, concretament, les rosses amb un exterior innocent i fresc que podria amagar profundes passions. La rossa de Hitchcock és una dona bella, sofisticada, amb un aire de misteri i un atractiu sexual indirecte. També representa la seva idea d’una dona perfecta i la seva obsessió per posseir-la. 

Totes les seves pel·lícules més reconegudes compten amb una rossa amb un paper fonamental. Tot i que s’adapten a l’aspecte físic del model clàssic, actuen com una dona moderna, perquè aquestes rosses tenen la bellesa i elegància clàssiques dels anys cinquanta i seixanta i al mateix temps projecten les qualitats d’independència, equilibri, abast, determinació i, el més important, misteri.


Encara dins del cinema mut, Alfred Hitchcock va dirigir la seva primera pel·lícula de suspens,
The Lodger (El enemigo de las rubias, 1927), l’heroïna en perill, June Tripp, era rossa, però el tipus encara no estava definit. Les primeres heroïnes, com Madeleine Carroll a The 39 Steps (Los 39 escalones, 1935) i Priscilla Lane a Saboteur (Sabotaje, 1942), eren companyes emmanillades a l’heroi fugitiu però, tot i ser de dubtosa lleialtat, encara no eren objecte d’obsessió. 

El tipus va evolucionar cap a la dona misteriosa, la duplicitat de la qual posava en perill l'heroi: Ingrid Bergman a Notorious (Encadenados, 1946) o Eva Marie Saint a North by Northwest (Con la muerte en los talones, 1959). És clar que la seva traïció sol ser el resultat del control que el dolent tenia sobre ella. 

La rossa de Hitchcock va arribar al seu punt àlgid en tres pel·lícules amb Grace Kelly: Dial 'M' for murder (Asesinato perfecto, 1954) , Rear window (La ventana indiscreta, 1954), i To catch a thief (Atrapa a un ladrón, 1955). Kelly va representar la seva idea fixa: la deessa de gel que podia desencadenar flames inesperades de passió. La càmera, que representa a Hitchcock, la venera clarament. De fet, Grace Kelly és la figura masculina de Rear window, doncs James Stewart està atrapat en una cadira de rodes. 


L’actitud de Hitchcock es va enfosquir després d’una sèrie de fets que ell va prendre com a traïcions personals. Grace Kelly va deixar d'actuar per convertir-se en princesa de Mònaco i Vera Miles va tenir un fill en comptes de protagonitzar Vertigo (De entre los muertos, 1958). Va prendre represàlies contra les seves actrius controlant més aspectes de les seves vides privades i culminant amb els devastadors efectes que va tenir sobre Tippi Hedren. 

Vertigo va ser la seva obra més autobiogràfica, on el seu altre jo, James Stewart, obligava Kim Novak a duplicar tots els aspectes d’una dona morta. A Psycho (Psicosis, 1960), Hitchcock va tractar brutalment la seva rossa i va sotmetre Janet Leigh al famós assassinat a la dutxa, que va ser considerat com l'acte més impactant de la història del cinema. 


Amb Tippi Hedren, estrella de The Birds (Los pajaros, 1963) i Marnie (Marnie la ladrona, 1964), la seva obsessió finalment es va descontrolar. Hitchcock la va descobrir en un anunci de televisió, li va fer un contracte exclusiu i, com que era una desconeguda, va portar les seves accions de control fins a extrems a que mai no s’hauria atrevit amb estrelles com Ingrid Bergman o Grace Kelly. Durant el rodatge de Marnie, Hedren va rebutjar les seves proposicions sexuals i ja res va ser el mateix que abans. 

Hitchcock va fer quatre pel·lícules més. Tot i que alguns contenien dones rosses, sobretot la víctima de l'assassinat a Frenzy (Frenesí, 1972), cap se centrava en l'ideal fantàstic del director i mai no hi va haver una altra veritable rossa de Hitchcock.

30 d’abr. 2021

Any internacional de les fruites i de les verdures

Quan pensem en una alimentació saludable, els primers aliments que ens venen a la ment són les fruites i les verdures, que, amb els seus vius colors, són vitals per al bon funcionament del cos humà en ser tan riques en vitamines, minerals i fibra. A més, contenen els fitoquímics, uns compostos químics, que es troben de manera natural en les plantes i poden afectar la salut tot i que no són un nutrient essencial.

Els beneficis de consumir fruites i verdures com a part d'una dieta nutritiva són enormes i el sector de producció de fruites i verdures contribueix a incrementar la biodiversitat i a la sostenibilitat ambiental. 

En declarar l'any 2021 com l'Any Internacional de les Fruites i Verdures, l'Assemblea General de Nacions Unides es proposa conscienciar la societat sobre els beneficis nutricionals i per a la salut de les fruites i verdures i la seva contribució a una dieta i un estil de vida equilibrats i saludables. També espera cridar l'atenció sobre la necessitat de reduir el malbaratament que es produeix al sector de les fruites i verdures i, al mateix temps, millorar els resultats mediambientals. L'objectiu final és que els estats adoptin mesures per augmentar la producció i el consum de fruites i verdures i fer-les més assequibles per als consumidors, generant al mateix temps beneficis econòmics, socials i ambientals. 

Però, què són les fruites i verdures? Encara que no existeix una definició àmpliament acceptada, l'acordada per aquest Any Internacional és la següent: 

Es consideren fruites i verdures les parts comestibles de les plantes (estructures portadores de llavors, flors, brots, fulles, tiges i arrels), ja siguin conreades o collides en forma silvestre, en estat cru o en forma mínimament elaborada.


Les fruites i verdures mínimament processades són aquelles que han estat sotmeses a procediments com rentat, classificació, retallada, pelat, tall o picat i que no afecten la seva qualitat de frescor. Aquests aliments conserven la majoria de les seves propietats físiques, químiques, sensorials i nutricionals inherents. Molts aliments mínimament processats són tan nutritius com els no processats. Entre els aliments d’aquesta categoria s'inclouen les fruites tallades o en bosses, les amanides de verdures i les fruites i verdures congelades i seques. 

En aquest grup no s'inclouen les arrels i tubercles amilacis, com la iuca o la patata, els llegums i els cereals, llevat que es cullin quan no estan madurs, les oleaginoses com cocos, nous i llavors de gira-sol, les herbes i espècies, els estimulants, com el te, cacau i cafè i, sobretot, els productes processats i ultra-processats elaborats a partir de fruites i verdures, com les begudes alcohòliques, els substituts de la carn fets a partir de plantes o els productes fets amb fruites i verdures amb ingredients afegits, com els sucs de fruita envasats, quètxup, etc. 

L'Any Internacional de les Fruites i Verdures se centra en els productes frescos o mínimament processats. Tot i això, reconeix que les formes processades de fruites i verdures són importants per al nivell de vida i els ingressos dels agricultors, el comerç, la seguretat alimentària i la nutrició. I és que algunes varietats es conreen específicament per a ser venudes com productes frescos i altres són produïdes des del principi a la planta de processament. De vegades la producció pot anar en les dues direccions, és a dir, els millors productes se seleccionen i classifiquen i es venen frescos, mentre que la resta es destina a processats. 

L'OMS recomana actualment el consum d'almenys 400 g de fruites i verdures cada dia, o cinc porcions de 80 g cadascuna. No obstant, la quantitat òptima depèn de diversos factors, entre ells l'edat, el sexe i el nivell d'activitat física. 

Gairebé tots els països fan recomanacions dietètiques que inclouen el consum de fruites i verdures, utilitzant representacions com triangles o piràmides. Tot i que les recomanacions varien d'un país a un altre, segons el que estigui disponible localment, sigui assequible i acceptable des del punt de vista sociocultural, totes les orientacions promouen una dieta variada i un equilibri entre els diferents tipus d'aliments. 

Pel que fa a les virtuts de les fruites i verdures per a la nostra salut, el color és la clau, perquè els seus colors solen estar vinculats als nutrients i fitoquímics que contenen. 

Així, els fruits de color porpra o blau (remolatxa, albergínia, mora, nabiu, raïm negre, pruna, etc.), tenen propietats antioxidants, que poden reduir els riscos de càncer, accidents cerebrovasculars i malalties cardíaques. 

Els de color vermell (remolatxa, pebrot vermell, rave, tomàquet, poma vermella, cirera, raïm vermell, aranja vermella i rosa, gerd, síndria ...), també ajuden a disminuir el risc de càncer i milloren la salut cardiovascular. 

El color ataronjat o groc indica que conté carotenoides, per això la ingesta de pastanaga, carbassa, carbassó, albercoc, aranja, llimona, mango, meló, nectarina, taronja, papaia, préssec o pinya, ajuda a conservar i millorar la salut ocular. 


Coliflor, endívia, all, gingebre, porro, ceba, plàtan, préssec blanc, pera marró i altres fruites i verdures de color marró o blanc són riques en potassi i altres fitoquímics amb propietats antivirals i antibacterianes. 

Finalment, són conegudes les propietats anticancerígenes dels aliments de color verd com espàrrecs, mongeta verda, bròquil, pebrot verd, cogombre, enciam, espinacs, poma verda, alvocat, raïm verd, kiwi, llima...
 
A les biblioteques trobareu una pila de llibres per saber-ho tot sobre les fruites i verdures, les seves propietats, el seu conreu, com i quan preparar-les i menjar-les per obtenir els millors beneficis per a la salut. Des d'un punt de vista més lúdic, a la Biblioteca Virtual teniu una selecció fresca de novel·les inspirades en fruits i no us perdeu les informacions i activitats al voltant de les fruites i verdures que ofereix als més joves el portal Genius.

22 de març 2021

Recomanacions Dia Mundial de la Poesia 2021

La UNESCO va declarar el dia 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Per festejar-ho es celebra una gran festa de la paraula i les lletres amb tot un seguit d’iniciatives, presencials i/o a través de la xarxa, arreu dels territoris de parla catalana. Entre les activitats de promoció de la poesia volem destacar les del projecte anomenat Els Vespres Malgastats, a la nostra comarca 

Aquesta iniciativa compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO, amb la col·laboració de diversos organismes i associacions. El poema triat enguany és No em despulleu, de Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921-París, 2012), escriptora, pintora i traductora, que es va caracteritzar per una forta personalitat i per l’afany de llibertat que va desplegar en tots els àmbits de la seva vida. 

Per celebrar el Dia Mundial de la Poesia us presentem, i recomanem, les darreres novetats arribades a la secció de poesia de la nostra biblioteca. Comencem amb un recull de diversos autors, continuem amb un seguit de poetes molt interessants, ordenats de més jove a més gran i, per acabar, no us perdeu l’obra de dues de les grans autores de la poesia polonesa. 

Durant la celebració de l'Any Joan Brossa, en el centenari del seu naixement, Papers de Versàlia va recollir 101 poemes inèdits escrits per diversos poetes a El paraigua de Joan Brossa (2020). A partir d’uns poemes inicials, enviats en postals, els autors van anar seguint el fil per escriure un de nou i enviar-lo al següent destinatari, fins a crear una xarxa de versos. 

Pol Guasch (Tarragona, 1997), es va formar en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i actualment investiga sobre teoria i literatura contemporànies al King’s College de Londres. Ha recitat els seus versos a diversos festivals nacionals i internacionals. Amb un vers molt directe i potser una poètica una mica agressiva va ser guanyador de la tercera edició del Premi Francesc Garriga adreçat a autors inèdits amb Tanta gana (2018).

Marc Rovira Urien (Barcelona, 1989) és un traductor i poeta català. És llicenciat en filologia catalana, filologia hispànica i teoria de la literatura. El 2018 va guanyar el 41è Premi Miquel de Palol de Poesia de Girona amb Cap vespre (2019), on explora l’esquerda entre el llenguatge i la realitat. 

Laia Llobera i Serra (Barcelona, 1983) és una escriptora, poeta i traductora catalana. S'ha especialitzat en l'estudi i la crítica de la poesia catalana del segle XX, ha publicat articles de divulgació i ressenyes literàries a revistes especialitzades i els seus poemes han estat traduïts a l'anglès. Amb Boscana (2018), ha afermat el seu camí poètic amb una veu distingible que ressona de manera molt personal. 

La veu de Míriam Cano (Molins de Rei, 1982), poeta, escriptora i articulista, troba, a Vermell de Rússia (2020), la mesura expressiva d’un món conceptual que es manifesta a través de l’ombra i l’emoció fent un pas més cap un simbolisme personal que configura un univers literari singular construït a partir d’una experiència de la por i del dolor que la paraula torna sublim. 

Oriol Prat Altimira (Sant Esteve de Palautordera, 1981), ha donat a conèixer els seus poemes a través de revistes i l’any 2008 va ser guardonat amb el premi de poesia Antonio Vilanova de la Universitat de Barcelona. Dies hàbils (2020) és un recull de poemes sobre coses ben diferents i també ho son els tons, amb poemes més greus, uns altres d'irònics, i de més juganers i acolorits cap al final. 

Mireia Calafell i Obiol (Barcelona, 1980) és una escriptora catalana, guanyadora de diversos premis i una de les poetes més importants de l’actualitat. Alguns dels seus poemes formen part d'antologies publicades a l'Argentina, Brasil, Holanda, Regne Unit, Emirats Àrabs i Espanya. Si a Costures (2010) desentranyava qüestions relacionades amb el cos, la identitat, la memòria, la malaltia i la salvació a través de la poesia,  a Nosaltres, qui (2020), fa un canvi de to i, aprofundeix i insisteix en la seva veu lírica. 

Carles Rebassa (Palma, 1977) és un poeta mallorquí guardonat amb premis tant de poesia com de novel·la. Ha fet multitud de recitals arreu dels Països Catalans i a l'estranger. Sons bruts (2019) és un llibre de sonets, iniciat el 2003 i acabat el 2018, amb el qual va guanyar el Premi Carles Riba. 

Biel Barnils Carrera (Barcelona 1976). Activista de la paraula, amb estudis d'Humanitats, realització audiovisual, gestió cultural i arts aplicades a l'escultura, el seu interès sempre ha girat al voltant de la paraula (dita o escrita). Col·labora a diferents mitjans de comunicació i fa molts anys que es dedica a recitar poesia, fer tertúlies i presentar llibres, però fins ara no havia publicat mai cap poema. Capcorestómac (2019), recull els 60 poemes que l'autor «salva de la foguera» dels escrits fins al moment actual, que considera el bell mig de la seva vida. 

Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramanet, 1975) és poeta i editor, feines que combina i fusiona amb l’afició a les maratons de muntanya i l’excursionisme. Amb El tot solitari (2019), aprofundeix en els vincles que lliguen l’experiència extrema del muntanyisme, i un cert naturalisme, amb la paraula poètica sorgida d’una mena de revelació pròxima a l’experiència dels místics on el binomi paraula-divinitat és substituït per paraula-natura quasi com a escenaris de supervivència física, estètica i ontològica. 

Noemí Morral (Vic 1972), és una economista que arrel d'un procés de dol experimentà el poder terapèutic de l'art i es va reconvertir en poeta i il·lustradora. Camí de Cavalls (2019) ( són uns versos que fan un recorregut per aquesta ruta, el camí antic que encercla Menorca, i en recull les sensacions, els pensaments, les emocions, el goig de la caminada, la percepció dels espais, els colors, la llum i el vent. 

Ricard Mirabete Yscla (Barcelona, 1971), poeta, filòleg i crític literari, és llicenciat en Filologia Catalana i ha col·laborat en diaris i revistes catalanes fent crítica literària i musical. Com diu al seu pròleg, la poesia és el lloc ideal per a l’Esdeveniment (2017), un espai on ser més enllà de nosaltres mateixos. 

Una flor (2020), d'Alejandro Palomas (Barcelona, 1967), es presenta com un experiment poètic amb reminiscències simbolistes en què els versos se succeeixen com reflexions, certeses i inquietuds. Una flor s'erigeix com paral·lelisme de temes universals, matisats amb intensos pensaments sobre l'ofici de poeta i sobre el poema mateix. 

La participació de Tomàs Arias Soler (Berga, 1966), poeta, narrador i músic en festivals nacionals i internacionals ha estat aplaudida per la seva singular capacitat d’atracció dels oients i lectors, a través d’uns textos sempre vius i vitalistes que parlen dels dies de cada dia amb un estil melòdic, polit i captivador. A
La via Àpia (2018), teniu una barreja entre narració mitològica i versos perfectes per ser recitats i provocar el riure encomanadís a partir de paròdies molt ben trobades. 

Víctor Sunyol i Costa (Vic, 1955) és un professor de llengua, escriptor i editor català. Ha col·laborat en les publicacions El 9 Nou, Reduccions, Transversal i en catàlegs d'artistes i llibres d'art contemporani. Des de quin on?: antologia 1976-2017 (2019),  és una tria personal amb una ordenació cronològica. 

Enric Casasses i Figueres (Barcelona, 1951) és un poeta i traductor català. També destaca en altres gèneres com l'assaig, l'assaig poètic, el periodisme, el drama i la narrativa. El 2020 fou guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La seva obra es pot considerar transgressora, mentre que els seus espectaculars recitals han contribuït a la vivència de la poesia fora dels llibres. Es caracteritza per utilitzar una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d'una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular. Ho podeu comprovar a El nus, la flor (2018) i Assagets (2020).

A Clars, aquest matí, són els teus records. Obra reunida, 1989-2009 (2020), Antoni Clapés (Sabadell, 1948), recupera sis dels seus títols més emblemàtics i que configuren el centre nuclear de la seva reflexió sobre el llenguatge, el silenci i la poesia com un llenguatge creat per ser habitat en la plenitud que proporciona el buit del silenci. 

Antònia Vicens i Picornell (Santanyí, 1941) és una escriptora mallorquina autora de novel·les, contes i reculls poètics, que començà a escriure recollint el parlar popular. La seva obra ha estat distingida amb premis literaris i reconeixements a la seva carrera com la Creu de Sant Jordi el 1999, el Premi Nacional de Cultura el 2016 i el Premi Nacional de Poesia el 2018. Amb Pare què fem amb la mare morta (2020), confirma la seva capacitat per esgarrifar mentre emociona. 

Sense el dolor no hauríem estimat (2020), és l’antologia personal de Joan Margarit i Consarnau (1938 - 2021), poeta, arquitecte i professor universitari català. La seva obra ha estat reconeguda amb guardons com el Premi Nacional de Poesia, el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya o Premi Cervantes. 

Wislawa Szymborska (1923-2012) va ser una poeta, assagista i traductora polonesa, guanyadora de el Premi Nobel de Literatura el 1996. Canción negra (2020), és un recull inèdit de poemes escrits entre 1944 i 1948, una obra fruit d'una època, i fonamental per entendre l'evolució d'una poeta imprescindible. 

Anna Świrszczyńska, també coneguda com a Anna Swir (1909-1984), fou una poeta, dramaturga i prosista polonesa, autora d'obres per a nens i joves. El llapis amb què escric (2019), és una selecció de la seva obra, des dels versos inicials, brillants, plens de jocs verbals i referències culturals, fins a una poesia molt més sòbria, plenament conscient dels patiments vitals.

15 de març 2021

Francisco Ibáñez, el pare de Mortadel·lo i Filemó fa anys

Sovint s'ha caricaturitzat en les seves vinyetes i, en aquestes ocasions, es representa com un tipus vanitós, que guanya molts milions dibuixant i també que treballa molt, tot i que això s'acosta molt a la realitat. No obstant, els seus propis personatges fan burla de la seva capacitat com a dibuixant. Considerat un gran defensor del còmic com a art i havent venut més de 100 milions d'exemplars, avui celebrem el 85 aniversari d’un dels grans de la historieta. 

Francisco Ibáñez Talavera va néixer a Barcelona el 15 de març de 1936, en el si d'una família de classe mitjana baixa i des de molt petit, va desenvolupar una gran afició pels còmics i per la comèdia esbojarrada del cinema nord-americà. 

Durant la postguerra, les publicacions espanyoles d'historietes es van convertir en el mitjà més popular del país, assolint la seva època daurada en les dècades del 1940 al 50. Es tractava d'una lectura molt barata, que fins i tot s’arribava a llogar als quioscos dels barris i els autors que es van dedicar professionalment a ella eren majoritàriament originaris de les classes populars. 

Un exemple d'això és el petit Francisco, un dels quatre fills d'un matrimoni d'immigrants (pare valencià i mare andalusa), que a l'octubre de 1947, amb onze anys, va publicar el seu primer dibuix a la revista Chicos

Chicos es va començar a publicar el 23 de febrer de 1938 a Sant Sebastià, ciutat on estava centrada la producció de còmics de l'anomenada "zona nacional" durant la guerra civil i el seu format, amb menys pàgines i un preu més assequible, era molt similar al de Flechas y Pelayos, una altra publicació molt popular. 

Molt aviat, al novembre del mateix any, Chicos va passar a ser propietat de la Delegación Nacional de Prensa y Propaganda, però malgrat això, mai va ser una publicació de propaganda. Òbviament, els seus editors no van poder (ni voler) romandre al marge de la ideologia dominant i gràcies a les seves bones relacions amb el règim franquista, no va tenir problemes per aconseguir la quota de paper necessari per publicar periòdicament el setmanari. 

Després de finalitzar l'ensenyament primari, i seguint les passes del seu pare, comptable, Ibáñez va començar a estudiar Comptabilitat, Banca i Peritatge Mercantil i el 1950 va entrar a treballar com a grum en un banc al temps que realitzava col·laboracions en diverses revistes. Així va crear sèries com Kokolo (1952), Melenas (1954), Don Usura (1955) i Haciendo el indio (1955), la primera amb cert èxit, i que destacava per una violència que anticipava la de posteriors creacions.


El 1957, Ibáñez, que guanyava ja més com a dibuixant que com a empleat de banca, va decidir dedicar-se completament a la historieta i inicià la seva col·laboració amb l'editorial Bruguera, que llavors necessitava nous dibuixants després de la marxa de les seves figures (Escobar, Peñarroya, Conti, Cifré i Giner), qui, sentint-se explotats i desitjant poder controlar els drets sobre les seves creacions artístiques van fundar la revista Tio Vivo, la qual va ser adquirida per Bruguera el 1960. 

Com era habitual a l'editorial, Ibáñez va començar fent pàgines d'acudits abans de desenvolupar els seus propis personatges. Els còmics de l'Editorial Bruguera tenien un estil a mig camí entre l'entreteniment infantil i el costumisme satíric i l'estructura narrativa d'aquests còmics seguia sempre una mateixa pauta: al començament es presentava un desig del protagonista, que acabava frustrant-se. 

El 20 de gener de 1958, treballant ja en exclusiva per a Bruguera, Ibáñez va publicar la primera entrega de Mortadel·lo i Filemó a la revista Pulgarcito. Des de llavors i durant la dècada dels anys 1960, Ibáñez va anar creant i adaptant algunes de les seves millors sèries per a diferents revistes de l'editorial: La familia Trapisonda (Pulgarcito, 1958), 13, Rue del Percebe (Tío Vivo, 1961), El botones Sacarino (El DDT, 1963), Rompetechos (Tío Vivo, 1964) o Pepe Gotera i Otilio (Tío Vivo, 1966).

Al principi eren historietes en què l'última vinyeta, que contenia el desenllaç, era la més treballada des del punt de vista gràfic. Els decorats eren fonamentalment urbans, amb fons tot just esbossats, minimalistes i esquemàtics. El grafisme de les historietes es centrava sobretot en les expressions dels personatges, i s'empraven abundantment les onomatopeies i un llenguatge paròdic, amb expressions com "corcho", "córcholis", cáspita", "zambomba", etc. 

Les Historietes d'Ibáñez es caracteritzen per presentar una successió contínua de gags, de tal manera que en una vinyeta es prepara el gag que es produirà en l'altra. Després d'una caiguda aparatosa en què el personatge queda molt malferit, a la vinyeta següent s'aixeca tan tranquil i segueix com si no li hagués passat res. Conrea un tipus d'humor directe i explosiu, més propens a la riallada, un humor de l'absurd, amb situacions esbojarrades. 


Més endavant, influït pel còmic franco-belga, Ibáñez va publicar El sulfat atòmic (1969), la primera historieta de llarga extensió de Mortadel·lo i Filemó concebuda com a paròdia del món dels espies. El nou model va triomfar, tant a nivell nacional com internacional, i Bruguera el va explotar traient capçaleres com Mortadelo (1970), Super Mortadelo (1972), Mortadelo Gigante (1974) o Mortadelo Especial (1975), de vegades sense respectar els seus drets laborals. Ibáñez va patir la mercantilització i industrialització progressiva dels seus personatges estrella, que l'obligava a treballar a preu fet per a realitzar fins a 40 pàgines setmanals, de manera que va haver d'abandonar els seus altres personatges i recórrer a col·laboradors. 

En aquesta època, només un personatge nou va aconseguir les seves pròpies historietes: Tete Cohete (1981). Finalment, el 1985, Ibáñez va abandonar l'editorial Bruguera, que es va quedar amb els drets dels seus personatges. Aleshores va començar a treballar per a una altra editorial, Grijalbo, on el 1986 va crear nous personatges per a la revista Guai!: així van néixer Chicha, Tato y Clodoveo, de professión sin empleo i 7, Rebolling Street

Després de la publicació, el 1987, de la Llei 22/1987, de 11 de novembre, de Propietat intel·lectual, que confirmava la propietat de les obres per part dels autors, Ibáñez va entrar a formar part d'Ediciones B i des de llavors realitza 6 nous àlbums de Mortadel·lo i Filemó per any on apareixen abundants elements de l'actualitat i de les modes del moment en que son creats.

19 de febr. 2021

El creador del Diari d'en Greg fa 50 anys

A l’exemplar d’abril de 2009, la revista TIME va nomenar Jeff Kinney com una de les persones més influents del món. Polític? Economista? Artista? Filòsof? Qui és Jeff Kinney

Jeff Kinney va néixer el 19 de febrer de 1971 a Fort Washington, una petita ciutat de poc més de vint mil habitants, molt a prop de la capital dels Estat Units. De nen llegia els còmics de l’ànec Donald del seu admirat Carl Barks i les novel·les infantils de Judy Blume. Després va anar a l’institut a Forestville i finalment es va graduar a la universitat del seu estat, Maryland, l’any 1993. 

Va ser durant la seva etapa universitària, primer com a estudiant d’informàtica i més tard de dret, que va crear el personatge d’Igdoof. Es tractava d’un còmic realitzat per al diari del campus, que va ser molt popular a la universitat, però que va ser rebutjat diverses vegades quan Kinney va intentar que li publiquessin en altres diaris. 

Com a resultat, va decidir que intentaria fer un llibre i, l’any 1998, Kinney va començar a treballar sobre la idea d'un pringat d’institut, anomenat Greg Heffley, que escriu històries il·lustrades sobre la seva vida personal. L’autor diu que les històries i els personatges són una mena de versió divertida d’ell mateix i la seva pròpia família, amb una enorme quantitat de ficció. 

El desenvolupament del Diari d’en Greg es va allargar fins que l’any 2004 va decidir fer una prova per veure si aquest recurs narratiu podia agradar al públic. FunBrain, un lloc web de jocs educatius per a infants i adults, va començar a publicar en línia una sèrie d’entrades diàries durant més d’un any i l’èxit de la versió digital, que va rebre milions de visualitzacions, va animar l’autor a cercar un editor per al seu llibre.
 
Kinney el va trobar, el 2006, a la primera edició del New York Comic Con, una convenció anual dedicada als còmics occidentals, novel·les gràfiques, anime, manga, videojocs i altres mitjans. L’autor va signar un acord per fer diversos llibres amb l'editor Harry N. Abrams. 

A l'abril de 2007, es va publicar Diary of a Wimpy Kid i el llibre es va convertir en un èxit instantani. Amb unes vendes arreu del món de més de 250 milions d’exemplars, fins ara, s'han publicat gairebé trenta llibres d’en Greg, inclosos els diaris de les pel·lícules, llibres de bricolatge, i fins i tot la biografia que va escriure en Rowley, el millor amic d’en Greg. 


Durant diversos anys les històries d’en Greg han guanyat el Nickelodeon Kids Choice Award al llibre més votat pels lectors infantils i juvenils. També s’han realitzat tres versions cinematogràfiques protagonitzades per Zachary Gordon (Greg) i Robert Capron (Rowley) i basades en els quatre primers volums del Diari, que van rebre bones crítiques i un gran èxit de públic. Anys després, es va filmar la quarta pel·lícula, sobre el novè diari, amb Jason Drucker com en Greg, però a diferència de les seves predecessores, les crítiques ja no van ser tan bones. 

Actualment, Jeff Kinney viu amb la seva dona y els seus dos fills a Plainville, Massachusetts, on tenen una llibreria i cafeteria. Ell, a més de continuar escrivint i il·lustrant, també crea continguts a Poptropica, el lloc web on apareixen personatges i esdeveniments del Diari d'en Greg. 

Gran aficionat als esports, a Jeff KInney li agrada anar amb la família a veure els partits de bàsquet dels Celtics i els de futbol americà dels New England Patriots. Amb tot, Kinney defensa que els infants haurien de passar més temps llegint, com a alternativa al temps que dediquen a les pantalles, perquè llegir és divertit i perquè com més llegim, més gaudim de la vida.

8 de febr. 2021

75è aniversari de l’Editorial Alpina

Tots els aficionats a les caminades i l'excursionisme han utilitzat alguna vegada un dels seus mapes i, per això, celebrem el setanta-cinquè aniversari de l’Editorial Alpina.


Salvador Llobet i Reverter (1908 - 1991), doctor en geografia i autor de nombrosos llibres i publicacions fou cofundador, el 1928, de l'Agrupació Excursionista de Granollers i, el 6 de febrer de 1946, creador de l'Editorial Alpina junt amb el geòleg Noel Llopis, l'enginyer Josep Maria Puchades, el dibuixant d'arts gràfiques Xavier Coll i el llibreter Joan Quera. 

Aquell grup d’aficionats i amants de la muntanya van ser dels primers, en uns moments en que no hi havia cartografia, a realitzar mapes i publicacions al servei del món excursionista. La seva intenció era la de fer excursionisme amb bons mapes, tot i que la primera obra publicada, el 1946, va ser un “Manual de alpinismo”, traduit del francès al castellà pel mateix Noel Llopis. 

Des d'un primer moment, tant el format, mapes i guies de caràcter excursionista i de muntanya, com la concepció dels mapes, majoritàriament obres de format de butxaca, van representar una novetat inèdita al nostre país i va contribuir a divulgar la cartografia excursionista i el coneixement geogràfic. 

Malgrat la censura, que obligava a fer les publicacions en castellà, van catalanitzar, ampliar i respectar tant com van poder els topònims en català. Aquest fet ha convertit els mapes d'Alpina en la referència de qualsevol estudi toponímic a Catalunya.


L'equilibri entre el mapa científic i el mapa com a eina d'orientació, fàcil d'utilitzar, va convertir l’editorial Alpina en un referent per als excursionistes, gràcies als seus mapes, acompanyats per la clàssica guia de color taronja. 

Quan Salvador Llobet va morir el març de 1991, l'empresa va passar uns moments difícils pel conflicte entre les dues famílies propietàries, els Coll i els Llobet. La manca d’acord va motivar la dissolució de l'empresa el mes d’abril de 1992. Uns mesos més tard, el juliol de 1992, Montserrat Llobet junt amb els seus germans i un deixeble del seu pare, el geògraf Antonio Gómez Ortiz va crear una nova editorial: la societat limitada Geògraf Salvador Llobet Edicions Cartogràfiques (GSLL). Com que la marca era propietat seva, la nova empresa va poder continuar publicant com a “Editorial Alpina”. 

Els darrers anys del segle XX va realitzar col·laboracions amb l'Institut Cartogràfic de Catalunya i la Gran Enciclopèdia Catalana. El resultat va ser la introducció de les tecnologies de la informació i la comunicació en la redacció dels mapes en format electrònic i el desenvolupament de productes amb la integració del GPS. L'editorial es mou en el món de les noves tecnologies sense descuidar el factor humà i encara hi ha un treball de camp que és imprescindible per a la confecció dels mapes. 

Amb el temps, el fons editorial, format principalment per mapes, guies i manuals, s’ha anat ampliant amb les guies excursionistes per aquells que busquen rutes de muntanya exigents i guies més senzilles per a la familia. Actualment, també públiquen obres literàries o literatura infantil, sempre amb temàtica muntanyenca o excursionista.