16 de jul. 2021

IV Centenari de La Fontaine

Celebrem el quart centenari del naixement del poeta francès Jean de La Fontaine (1621-1695). Procedent d’una família de comerciants en procés d’ennobliment, va acabar tenint dificultats econòmiques després d’haver malgastat la fortuna paterna. 

El 1641 va iniciar estudis religiosos al seminari, però La Fontaine preferia llegir Rabelais en comptes de Sant Agustí i el 1642 va renunciar al clergat per estudiar dret a París. Allà va freqüentar un cercle de joves poetes: els cavallers de la taula rodona i diversos salons literaris, com el de Madame de La Sablière i els de les societats precioses i llibertines de l’època. 

Els preciosisme va ser un corrent estètic d’afirmació aristocràtica marcat pel desig de destacar de la multitud. Aquest afany d’elegància i refinament es manifesta en els àmbits del comportament, les maneres, el gust i també en l’ús del llenguatge. 

Els llibertins, eren pensadors lliures allunyats del cristianisme, la religió oficial, que es burlaven de les pràctiques religioses, demostraven la seva independència de pensament i es caracteritzaven sovint per la depravació moral i una recerca egoista del plaer. El protagonista de Don Juan, l'obra de Molière, és emblemàtic d'aquesta actitud. 

Tot i que va rebre el títol d’advocat el 1649, La Fontaine estava totalment dedicat a la seva carrera com a poeta i, el 1654, va publicar el seu primer text, una comèdia adaptada del comediògraf Terenci (s. II aC.), L’Eunuque, que va passar completament desapercebuda. 

El 1658, va entrar al servei de Nicolàs Fouquet, superintendent de finances del Rei Sol i gran mecenes. Quan Fouquet va ser arrestat per ordre de Lluís XIV, La Fontaine va escriure, el 1662, l’Oda al rei i, de forma anònima, l'Elegia a les Nimfes de Vaux, on el poeta expressa el seu dolor i el seu lligam a Fouquet. 

A partir del 1664 es troba sota la protecció de la duquessa de Bouillon i de la duquessa vídua d'Orleans i aquest és el moment en què La Fontaine fa la seva entrada al panorama literari amb La Gioconda, un conte extret de l’autor renaixentista Ariosto. A continuació va publicar dues col·leccions de Contes et nouvelles en verse (1665 i 1666), poemes llicenciosos que canten sobre el vi i l’amor amb un humor alegre i desvergonyit i inspirats en les obres de Giovanni Boccaccio

La tensió religiosa al final del regnat de Lluís XIV suposa un repte per a La Fontaine en la composició de contes. Es tracta de jugar a l’implícit per tal de no anomenar la sexualitat, per “dir sense dir”, en un joc d’evasió i provocació basat en la complicitat del lector. Es preocupa, doncs, de fer desviaments, de suggerir, de velar les seves observacions per fer-les més divertides. 

A continuació, però, en una forma més breu i amb caràcter moral, publica la primera entrega de les Fables choisies et mises en vers (1668), dedicades al príncep hereu, i més conegudes com Les faules de La Fontaine. La segona entrega, va ser dedicada el 1678 a Madame de Montespan, l’amant del rei, i la darrera, del 1694, dedicada al duc de Borgonya, el nét del Rei Sol.


Les faules de La Fontaine
constitueixen una de les obres mestres de la literatura francesa. Es tracta d’una col·lecció de rondalles escrites en vers, la majoria protagonitzades per animals antropomòrfics i que contenen una moralitat o afabulació al principi o al final. 

La Fontaine va reescriure les faules d'Isop, de Fedre, del Pantxatantra, una antiga col·lecció de contes i faules del Caixmir i també textos d'Horaci, Livi, Hipòcrates i altres autors de la cultura clàssica llatina i grega i, fins i tot, de la tradició índia. 

La primera, i una de les més breus, és La cigala i la formiga. Aquesta faula és també la que ha estat objecte de més comentaris, sobretot perquè La Fontaine no pren partit i no s’explica la moral conclusiva. Així, La Fontaine compara tots dos personatges amb l’actitud materialista, individualista i burgesa de la formiga i el comportament aristocràtic, artístic i bohemi de la cigala. Tot i que el treball de la formiga es veu recompensat amb la supervivència i la despreocupació de la cigala es paga amb la vida, La Fontaine no pren partit per cap dels dos animals, però insisteix en els aspectes positius de la cigala: la seva educació, la seva honestedat i el fet que només li demana a la formiga la quantitat justa de menjar per passar l'hivern.


Els anys següents, La Fontaine va afegir nous gèneres a la seva activitat publicant la novel·la Les Amours de Psyché et de Cupidon (1669), una barreja de prosa i vers, i un projecte (1674) de col·laboració en una òpera amb Jean-Baptiste Lully, que no es va realitzar. En aquest període tant aviat participa en un recull de poesies cristianes (1670), com publica Contes et nouvelles (1671), una barreja de contes llibertins, faules i poemes de l’època de Fouquet. 

El 1684, malgrat les acusacions d’immoralitat contra les col·leccions de Contes et nouvelles en verse i la possible rancúnia del govern de Lluís XIV, pel seu suport a Fouquet, va ser elegit membre de l’Acadèmia Francesa. 

A finals de 1692, La Fontaine, malalt probablement de tuberculosi, va demanar veure un sacerdot i li van enviar el jove abat Pouget, que acabava de doctorar-se en teologia. Aquest el va fer retractar-se de la seva vida epicúria, dels seus escrits anticlericals i va prometre escriure només obres pietoses. 

Recuperar les faules de La Fontaine és molt fàcil si us adreceu a qualsevol biblioteca. A més, a la Biblioteca Virtual i per commemorar els 400 anys del seu naixement, us presenten una llista d’històries de faula i, els més petits, podeu escoltar algunes de les millors faules al portal Genius